Aquesta setmana la qüestió de l’SMI (Salari Mínim Interprofessional) ha tornat a ser font de tensions en el si del Govern. D’una banda la ministra de Treball, Yolanda Díaz, ha assenyalat en diversos mitjans la necessitat d’una pujada dels sous més baixos, per a combatre l’augment de la inflació.
Novament com va succeir l’any passat, la vicepresidenta Calviño s’ha posicionat en contra, argumentant que en aquestes circumstàncies aniria en contra d’incorporar al mig milió de persones que encara segueixen en ERTO i posaria en una situació de major fragilitat a les empreses que durant aquest any han vist disminuir la seva fortalesa econòmica.
La patronal i la burocràcia sindical també s’han manifestat sobre aquest tema. Els grans empresaris fent costat als arguments neoliberals de Calviño, mentre que els dirigents de CCOO i UGT fent una defensa tancada de la ministra “comunista”.
D’aquesta manera amb total seguretat assistirem en les pròximes setmanes a debats encesos a l’interior del Govern, que donen compte dels permanents intents d’aconseguir una millor ubicació de cadascun dels socis de la coalició. Unidas Podemos i PSOE. Pel que fa a combatre la deterioració dels nivells de vida que ha sofert l’enorme majoria de la classe treballadora novament ens trobarem amb una pujada miserable, que fins i tot les patronals tenen els mecanismes per a sortejar-la durant llargs períodes de temps, com ja s’ha donat en anteriors ocasions com és el cas de Telepizza.
També és probable que novament aquest intent de pujada de l’SMI per part de Yolanda Díaz, es quedi novament en una declaració d’intencions, com ja va ocórrer en el 2020. La pressió de la patronal, i el pes creixent del PSOE en el Govern fa que tota mesura mínimament social tingui menys possibilitats de prosperar.
Al mateix temps amb aquests debats, també es pretén desviar l’atenció contra les contínues decepcions que provoca aquest Govern entre els seus votants i les classes populars. D’aquesta manera els anuncis per part de la ministra Díaz coincideixen amb la pujada abrupta de la factura de la llum o l’estancament en la derogació de la reforma laboral, o els atacs en el tema de pensions.
Després d’un any i mig del Govern “més progressista de la història” s’ha demostrat que es tracta d’un executiu que es manté de genolls davant els interessos de l’Ibex 35. Per això aquesta realitat tan tossuda, contrasta amb la passivitat dels sindicats, que constantment criden a confiar sobretot en els sectors més progressistes del Govern. És necessari exigir-los a aquestes centrals sindicals un autèntic pla de lluita i la coordinació dels diferents conflictes per a veritablement lluitar contra l’augment de la pobresa i la misèria que estem vivint.
