Foto: EFE
Divendres passat 9 de juny el president de la Generalitat va fer pública la data i la pregunta del referèndum on el poble català podrà pronunciar-se per quina vol que sigui la seva relació amb la resta de l’Estat. Serà el proper 1 d’octubre i les catalanes i els catalans hauran de respondre a una pregunta: Voleu que Catalunya sigui un Estat independent en forma de república?
Puigdemont anuncia un referèndum, però es nega a tota mesura efectiva perquè pugui realitzar-se
L’anunci no va estar acompanyat de cap mesura concreta. El decret de convocatòria no serà presentat al Parlament fins al mes de setembre. Segons el govern, per reduir els terminis en què el govern central i el Tribunal Constitucional maniobraran per situar-ho per fora de la legalitat. Sobre la seva organització han transcendit pocs detalls, com l’anunci de que es reclutaran 4.500 voluntaris per fer d’agents electorals i més de 70.000 per ocupar-se de les taules de votació, una mesura per tractar d’evitar les sancions legals als treballadors públics que en prenguin part.
Fins al moment aquestes són les mesures que es preparen perquè l’1O la consulta pugui realitzar-se. Mesures totalment insuficients, per no dir negligents. L’Estat espanyol disposa dels dispositius legals, judicials i policials suficients per intentar evitar que la votació pugui dur-se a terme. El bloc que busca evitar el referèndum va des del poder judicial, la policia i les forces armades, el PP, el PSOE i Cs, fins a la Corona. Entre les mesures amb les quals compten, destaquen la nova Llei de Seguretat Nacional que atorga funcions executives al Tribunal Constitucional per fer complir les seves sentències, l’article 155 per anul·lar total o parcialment l’autonomia -començant per les competències d’Interior- i moltes altres, com per exemple les sancions directes a funcionaris o empreses que col·laborin amb el referèndum, com a les què es pretenen encarregar urnes i paperetes.
Es pretén sortejar tota aquesta ofensiva amb maniobres de fogueig com retardar la convocatòria formal o que aquesta recaigui en sectors de la societat civil voluntària? Ningú podria respondre que sí a aquesta pregunta amb un mínim de serietat. Per tant, una vegada més, Puigdemont i Junqueras, amb la resta del bloc sobiranista com a companys de viatge, segueixen conduint el moviment pel dret a decidir amb un full de ruta que només pot desembocar en noves decepcions, ajornaments o en una derrota repressiva de part de l’Estat.
El “procesisme” com a bloqueig a l’organització i mobilització social pel dret a decidir
El camí perquè l’1O les catalanes i els catalans puguin exercir el seu dret a decidir la relació amb la resta de l’Estat passa per una via oposada a l’assajada des de 2012 pel ja conegut “processisme”, i no és una altra que el desenvolupament d’una gran mobilització social que ho organitzi i ho defensi.
El 2012, i després de la històrica Diada, el partit històric de la burgesia catalana, membre fundador del Règim del 78 i lloctinent del mateix per més de tres dècades, va decidir posar-se al capdavant d’aquest gran moviment democràtic. El “gir independentista” de Convergència -avui PDeCat- tenia tres grans motivacions. Tractar de forçar una millor negociació amb l’Estat en una possible redefinició del model territorial, evitar que la crisi de representació contra els partits del Règim del 78 arrossegués al pujolisme i els seus hereus i desviar el moviment de masses per bloquejar un possible desenvolupament que empalmés aquesta reivindicació democràtica amb altres socials que busquessin una resposta als problemes d’habitatge, atur, misèria...
El primer d’ells va quedar fora d’agenda ràpidament. El govern del PP, i en general l’Estat central, no està disposat a rediscutir el model territorial i de finançament a causa de la crisi de deute generat després de la crisi de 2008. La crisi capitalista va posar en escac alguns pilars del Règim del 78, entre ells el seu Estat de les Autonomies, i no ha trobat de moment una resolució que regeneri el consens entre les diferents burgesies territorials aconseguit en les tres dècades anteriors a la crisi.
El segon només s’ha aconseguit a mitges. La gran coalició de la burgesia catalana, CiU, va esclatar. Convergència es va reciclar en PDeCat i ha sofert el "sorpasso" electoral del seu soci ERC, encara que manté l’hegemonia del bloc gràcies a l’avantatjós acord assolit en la conformació de JxSí. La vella guàrdia del pujolisme ha estat desplaçada, atiada pels múltiples casos de corrupció, per una segona línia de dirigents amb més llaços orgànics amb la petita i mitja burgesia -més favorable a la independència- encara que sense trencar ni molt menys llaços amb les grans famílies i empreses catalanes -que volen seguir sent part d’Espanya i agraïts súbdits de la seva Corona, que tants negocis els ha aconseguit a l’estranger-.
El tercer ha estat sens dubte el major dels èxits del gir dels convergents. En gairebé 7 d’anys de “processisme” Convergència ha aconseguit que el fantasma d’un gran moviment democràtic que naixia tan sols un any després del 15M i enmig de les dues vagues generals de 2012, quedés desactivat com a amenaça a l’estabilitat capitalista. Reduït a grans manifestacions anuals, amb algunes fites de mobilització importants com el 9N i altres concentracions contra mesures repressives del poder judicial, i sobretot controlat políticament, sense que ningú qüestionés la via institucional i de negociació amb l’Estat que va acabar convertint al “procés” en el dia de la marmota. En aquesta tasca desmobilitzadora, el fet que la burocràcia sindical de CCOO i UGT no hagi pres aquesta demanda, més que de forma testimonial, també ha aplanat el camí.
L’anunci del referèndum no posa fi a aquest full de ruta. Tant el PDeCAT, com ERC, com les direccions de les entitats sobiranistes (Òmnium, ANC i AMI), es neguen a promoure la mobilització social, pel temor, ben fundat, al fet que a més de conquistar el dret d’autodeterminació els sectors populars i la classe treballadora poguessin obrir un procés de transformació social molt més profund que acabés qüestionant els beneficis i interessos dels grans capitalistes catalans i no catalans. Els seus interessos de classe, o la defensa dels interessos de la classe capitalista per la qual vénen governant des de fa més de 30 anys, com en altres moments de la història del catalanisme conservador o petitburgés, sempre està per davant de la lluita fins al final pels drets democràtics del poble català.
Una esquerra dividida entre el seguidisme al “procesisme” i al flanc esquerre del bloc constitucionalista
La CUP ve negant-se a lluitar per un full de ruta propi basat en la mobilització social i la independència política respecte els partits de la burgesia catalana. Ara com ara, segueix entregada cada vegada més a la política de “mà estesa” que va arribar aquest any a la seva màxima expressió amb el vot dels pressupostos neoliberals de JxSí. Seria necessari una ruptura copernicana amb aquesta política en un moment clau com l’actual, i que l’esquerra independentista assenyalés la irresponsabilitat i impostura de qui convoca un referèndum però se segueix negant a posar els mitjans materials -la mobilització social, els piquets, les vagues...- com per poder derrotar a qui es disposa a prohibir-lo i reprimir-lo si és necessari; i al mateix temps cridar a l’esquerra anticapitalista, els moviments socials i les organitzacions de treballadors a preparar un pla de lluita independent en defensa del 1O i la lluita per un procés constituent realment lliure i sobirà.
En el cas dels “comuns” i Podem, aquests mantenen una posició calculadament ambigua que pot acabar situant-los com a furgó de cua del bloc constitucionalista. Atrinxerats en la defensa d’un impossible referèndum pactat com el que es va rubricar en el Pacte Nacional pel Referèndum. Es neguen a reconèixer el referèndum del 1O més enllà d’una jornada legítima de mobilització. La seva inclinació al respecte de la legalitat del 78 i els seus propis mecanismes de reforma els porten en la pràctica a renunciar al dret a decidir, encara que formalment i en abstracte ho defensin, i no apostin per ser part d’un bloc en clara defensa del 1O.
Per la seva banda,"Unidos Podemos" es manté en una posició obertament constitucional. Les seves declaracions en favor de la plurinacionalitat de l’Estat espanyol o el dret a decidir xoquen amb la seva proposta concreta, res menys que una reforma constitucional (que hauria de ser aprovada per 2/3 de Congrés i Senat) i un referèndum en tot l’Estat. No només no recolzen el referèndum del 1O, sinó que reprodueixen el principi que perquè Catalunya pugui decidir primer ha de fer-ho l’Estat espanyol sobre Catalunya.
Per tant, el rol de les formacions del nou reformisme no sembla que pugui servir de gran ajuda en aquesta lluita democràtica fonamental. La seva integració en la gestió institucional i la seva aposta estratègica de formar un govern de coalició amb el PSOE per aplicar un programa de tèbies reformes i una regeneració superficial del Règim, com va explicar Pablo Iglesias en el seu discurs de la moció de censura, els porta al fet que, en la qüestió nacional, com en altres temes tals com la Corona, optin per no qüestionar l’"status quo".
És per tant necessari que l’esquerra anticapitalista, les organitzacions i moviments socials, l’esquerra sindical i altres sectors que segueixen defensant un dret democràtic bàsic com el de l’autodeterminació, impulsem mobilitzacions en tot l’Estat en defensa del referèndum català i per reprendre la lluita per l’obertura de processos constituents per acabar amb aquesta democràcia per a rics i lliberticida de drets, i al mateix temps exigim a la CUP la fi de la política de “mà estesa”, al conjunt de les formacions del nou reformisme la fi de l’ambigüitat i la defensa sense pal·liatius del referèndum del 1O i a les direccions sindicals que portin també aquesta baralla als centres de treball.
Grups com Anticapitalistes, que van fer pública una posició en suport al referèndum i que defensava l’organització de mobilitzacions en tot l’Estat, haurien de passar de les paraules als fets i posar les seves posicions institucionals i a "Podemos" al servei d’aquesta línia. Altres reagrupaments, com les Marxes de la Dignitat, que té entre les seves reivindicacions la defensa del dret d’autodeterminació, haurien de fer també seva aquesta bandera i posar-se al capdavant d’un gran moviment de solidaritat que pugui teixir llaços entre els sectors obrers i populars de Catalunya i la resta de l’Estat.
És necessari construir un gran moviment democràtic en defensa del referèndum i la lluita per processos constituents en tot l’Estat
Comptar amb data i pregunta pot tenir un efecte reactivador en el moviment pel dret a decidir. La massiva concentració del passat diumenge a Montjuïc en resposta a les amenaces del govern central és un símptoma d’això. Algunes enquestes tornen a mostrar un enfortiment dels partidaris de la independència i sobretot una xifra que no ha baixat des de 2012, el 80% està a favor que es pugui realitzar un referèndum.
Aquesta massiva aspiració democràtica i la possibilitat que l’Estat espanyol acabi, com ja ha anunciat, prenent mesures repressives i punitives excepcionals per evitar la votació, obren la possibilitat que el moviment democràtic pugui recobrar forces i reobrir-se un procés de mobilitzacions en defensa del referèndum i el dret a decidir.
Des de la Corrent Revolucionària de Treballadors i Treballadors (CRT), considerem que, sense dipositar cap il·lusió en les direccions del “procesisme” que només preparen el terreny per a la derrota o la claudicació davant l’ofensiva de l’Estat central, és clau impulsar la mobilització social en defensa del referèndum del 1O.
Una mobilització que per nosaltres ha de buscar ampliar la base social del moviment democràtic i arribar especialment a la classe treballadora i els sectors populars. Per a això la lluita pel dret a decidir la relació amb la resta de l’Estat ha d’estar vinculada a la lluita per obrir un veritable procés constituent català, com a part de la lluita per processos constituents en tot l’Estat sobre les ruïnes del Règim del 78, en el qual a més es puguin discutir i decidir quines mesures són necessàries i urgents per resoldre altres demandes democràtiques irresoltes i els grans problemes socials que assoten a les majories socials, com l’atur, l’habitatge, el desmantellament dels serveis públics, el deute públic o l’augment de la pobresa.
Els militants i les militants de la CRT, sense ser independentistes, som fermament partidaris que s’impulsi una gran mobilització que a més busqui la confluència amb els sectors obrers i populars de l’Estat espanyol, per lluitar junts contra el Règim del 78. Aquesta unitat de la classe treballadora i els pobles de l’Estat espanyol en una lluita comuna creiem que és la millor forma per construir una unitat sobre les ruïnes de “lo” vell, una lluita en comú que des de la CRT fem en la perspectiva d’acabar amb els governs dels capitalistes i poder conquistar veritables governs de treballadors que posin les bases per a una Federació de Repúbliques de treballadors en la península ibèrica.
