Foto: Xavi Ariza / ED
Quan està a punt de complir-se una setmana de l’atac de l’Exèrcit marroquí en el Guerguerat, ja són desenes les manifestacions en suport al poble sahrauí que s’han realitzat o estan convocades per als pròxims dies. Vitòria, Pamplona, Saragossa, Toledo, Lleida, València, Barcelona... són només algunes d’una llarga llista que dóna compte de la forta presència de la comunitat sahrauí exiliada i del fort moviment de solidaritat existent des de fa dècades.
Pamplona, Santander, Palma de Mallorca, Vitoria, Barcelona... el pueblo grita lo que su gobierno calla: SÁHARA LIBRE ✊🏾🇪🇭
Gracias a toda la gente noble que cree en la justicia de nuestra causa. pic.twitter.com/21K1kHCWvo
— Taleb Alisalem (@TalebSahara) November 19, 2020
Una solidaritat política amb anys d’història
El suport de part de l’esquerra de l’Estat espanyol a la lluita del poble sahrauí per la seva autodeterminació ve des de lluny. La resistència sahrauí va emergir a la fi dels anys seixanta, al mateix temps que s’enfortia la lluita contra la dictadura en la metròpoli, i el lliurament d’aquest territori com si fos un botí de guerra per part de Joan Carles I -en acord amb els EUA i l’Aràbia Saudita- va formar part dels esforços per a legitimar internacionalment el procés de Transició.
Des del primer moment partits, sindicats, associacions de veïns... van assumir la defensa del dret d’autodeterminació i descolonització plena del Sàhara Occidental. Com a part d’aquest moviment, des de 1978 diversos milers de nens i nenes – prop de 6000 en 2019- passen els estius acollits per famílies espanyoles. Un moviment que va més enllà dels objectius d’ajuda humanitària, perquè s’ha convertit en una eina de solidaritat internacionalista que ha fet romandre viva la solidaritat política amb la causa democràtica sahrauí durant aquestes dècades d’estancament del conflicte. En un sentit, milers de famílies espanyoles avui tenen un “fill” en la guerra del Sàhara Occidental.
Mohamed (18) se despide de su madre en los campos de refugiados para ir a la guerra. Pasó varios veranos en Elche bajo el programa "Vacaciones en paz", como su hermana Rabab y su hermano Mulay. Su padre combatió 16 años en la guerra y también se ha alistado. #SaharaLibre pic.twitter.com/m5qe8pNxed
— CTXT (@ctxt_es) November 15, 2020
Això explica la important resposta que estem veient en xarxes socials i als carrers. “Sàhara Lliure”, “Visqui la lluita del poble sahrauí” o “el Marroc culpable, Espanya responsable”, han estat alguns dels càntics corejats en totes elles.
Denúncies a la complicitat de l’ONU, la UE i l’Estat espanyol
Tant en les protestes, com en la intensa campanya per xarxes socials que s’ha posat en marxa, la denúncia a l’agressió militar està acompanyada amb unes altres al rol de l’ONU i la seva missió sobre el terreny (MINURSO), establerta en 1991 per a l’organització d’un referèndum d’autodeterminació i que ha acabat sent part de l’engranatge d’ocupació i l’espoli.
[VIDEO] #Barcelona: concentració en recolzament al poble saharahui. Per la seva autodeterminació. Prou d'atacs de l'exèrcit marroquí i sota la complicitat de l'Estat Espanyol, la ONU i la UE amb la ocupació! #SaharaLibre #Saharalliure @Rasd_TVOficial pic.twitter.com/qE01i8GTTT
— EsquerraDiari.cat (@EsDiariCat) November 18, 2020
També les crítiques s’han dirigit a l’Estat espanyol i el seu govern “progressista”. La comunitat sahrauí assenyala la responsabilitat històrica de l’antiga potència colonial en el resultat posterior a la seva sortida del territori i la seva complicitat de facto amb l’ocupació de part de l’Exèrcit marroquí. El govern per la seva part s’ha negat a condemnar l’agressió al Gerguerat, es limita a repetir crides a un retorn a l’statu quo i ha sortit a rebutjar, això sí, accions simbòliques del moviment com la de la col·locació d’una bandera de la República Sahrauí en el consolat marroquí de València.
Sabíamos que tendríamos que tragar sapos en un gobierno de coalición con el @PSOE, pero no condenar y mirar hacia otro lado ante el ataque de #Marruecos hacia el #SaharaOccidental es mucho tragar. Hay líneas que no se pueden sobrepasar @agarzon @PabloIglesias #SaharaLibreYa
— Carletto Andrades (@carlos_37_) November 15, 2020
Una posició que segueix el deixant dels diferents governs de la democràcia del 78, i de la qual, més enllà d’algun tuit amb referències a les resolucions de l’ONU que s’han convertit en lletra morta, és compartida per les ministres i ministres d’Unidas Podemos. L’acceptació d’aquest altre consens d’Estat -la posició de l’imperialisme espanyol sobre el Sàhara Occidental- és un tret més de la integració d’aquesta “esquerra” a la gestió de la quarta potència imperialista de la UE.
Tot el suport internacionalista a la lluita del poble sahrauí per la seva autodeterminació
Tant la monarquia marroquina com les diferents potències imperialistes pretenen continuar condemnant al poble sahrauí a viure dividit entre l’exili, els campaments de refugiats i els qui el fan en els territoris ocupats en un règim policíac. A canvi empreses espanyoles, franceses i estatunidenques són part de l’espoli de la pesca, els fosfats, el gas, el ferro i la sorra, com a socis dels negocis de la família reial marroquina.
Mentrestant, en aquests dies el Front Polisario va donar per trencat l’alto-el-foc per part del Marroc i tant en els territoris alliberats com en els campaments de refugiats de Tindouf (Algèria) s’han començat els preparatius per a una represa dels combats. Milers de joves s’estan allistant en els campaments i en els territoris ocupats es van dur a terme algunes manifestacions durament reprimides i seguides de batudes i detencions d’activistes.
⚠Más levantamientos en las ciudades ocupadas.
👉Pese a las ofensivas del Gobierno invasor marroquí, nuestras hermanas y hermanos saharauis siguen revelándose con todo en contra.
🔥Eso sí, llevan consigo la dignidad del pueblo. #SaharaOccidental#SaharaLibre #SaharaLibreYa pic.twitter.com/SoszLmhwfG— Unai Orbegozo🔻وناي وربيكوسو (@uorbegozo) November 15, 2020
La conquesta del dret d’autodeterminació no vindrà en cap cas de mà de l’ONU, la Unió Africana, la UE o els governs imperialistes com l’espanyol. Les il·lusions en la “comunitat internacional” - la que ha estat i continua sent l’aposta de la direcció del Polisario- només poden portar noves frustracions i derrotes.
Aquest ressorgiment de la lluita del poble sahrauí pot donar una nova empenta als aires d’una segona primavera àrab que van començar a bufar amb la lluita del pobledel Riff, el moviment de la joventut algeriana o les recents manifestacions a l’Iraq o Líban abans de la pandèmia. Aquests moviments i altres que puguin sorgir a la regió, en particular al Marroc contra la dictadura de Mohamed VI, són l’única “comunitat internacional” que pot servir d’aliada fonamental per a aconseguir acabar amb l’ocupació.
L’actual crisi mundial pot tornar a soscavar les bases dels règims autocràtics i sipais de l’imperialisme. Perquè una nova onada aconsegueixi derrocar-los i trencar la dependència amb l’imperialisme, serà imprescindible aquesta unitat i avançar a posar en vaig piular repúbliques dels treballadors i sectors populars que recuperin el conjunt de les riqueses dels seus països avui en mans de monarques, oligarques i empreses multinacionals.
A l’Estat espanyol i la resta de països imperialistes, la millor solidaritat continuarà sent la denúncia i baralla contra el nostre propi Estat, el seu govern i les empreses que continuen actuant com expliadores imperialistes dels recursos del que fa 45 anys va ser la seva colònia africana.
