Sóc la Laia Forner, tinc 35 anys i sóc auxiliar de geriatria en una residència de gent gran petitona de Barcelona. I si, sóc part d’aquesta gran massa de població que s’ha quedat treballant en temps d’Estat d’alarma.

Sembla que faci una eternitat que va sortir Pedro Sánchez a decretar l’Estat d’alarma. Com si el confinament de milions de persones hagi alentit tot i tot el que no tingui a veure amb l’inici de la pandèmia quedi a mil llegües.

Aquest dissabte les meves companyes i jo ens vam quedar parades davant el discurs del president. Li donàvem voltes a com nosaltres podríem estar confinades si algú ha de cuidar de les nostres àvies i avis. I el que és pitjor, i si som nosaltres mateixes les que les contagiem. Des d’aquest dia treballem amb el cor en un puny.

Després va venir la primera nit d’aplaudiments. Recordo que en arribar a casa les meves companyes de feina s’ho havien pres com una barreja de vergonya infantil i una consciència sobtada de tot allò que el sector de la sanitat i tantissims professionals tindrem i hauran de suportar durant aquests dies, setmanes o mesos, qui sap.

Llavors ho vam entendre tot. Les treballadores de sanitat estarem a la primera línia de risc de contagi. I no ho dic tan sols per la part que em toca a mi, al cap i a la fi el nostre centre és petitó.

Però, i les residències geriàtriques que són com a urbanitzacions? I les centenars i centenars de residències de tamany mitjà? El material preventiu ja comença a escassejar en molts d’aquests centres. Només falta donar un cop d’ull a les xarxes socials per a veure els missatges d’ajuda de moltes companyes exigint màscares, guants o equipaments EPI.

En residències de Madrid, València i també Catalunya el Covid-19 ja ha entrat amb força. A que esperen el senyor Sánchez i els responsables polítics en sanitat per a fer la prova urgent a tot aquest sector de la població i a tots els seus professionals? A que esperen per a posar tot a disposició per a combatre el coronavirus? Les farmacèutiques al servei d’enfrontar el col·lapse sanitari. Tot el personal disponible que estigui a l’atur que passi a formar part de la plantilla, reequipament del material sanitari i EPI... mesures així necessitem.

Amb les companyes el monotema dels últims dies és que els gerents i directors de les residències no fan més que mirar pels seus interessos i no tenen ni idea de com solucionar un desbordament d’aquestes característiques sense prendre mesures excepcionals que permetin la nostra seguretat.

Però a més, en aquests dies veiem com l’emergència del coronavirus està multiplicant per mil una situació de precarietat laboral que sofreix el sector de les residències geriàtriques. Molt abans de la pandèmia les jornades eren interminables amb horaris de més de dotze hores, plantilles reduïdes al mínim en els moments de major càrrega de treball com són les higienes i amb tasques que no pertoquen als auxiliars com l’atenció més cognitiva cap als residents o el servei de bugaderia. Mentre, els empresaris s’emporten els seus bons calerons que paguen les families per necessitats tant bàsqiues com el dret a l’atenció dels més grans.

Nosaltres, els professionals sanitaris, podem estar al capdavant de tota aquesta crisi sanitària organitzats en assemblees per combatre un col·lapse que cada dia que passa està més pròxim.

Però, des de la meva humil posició, crec que hem de lluitar també per mesures com l’augment de personal sanitari en temps de coronavirus. La sanitat privada ha de posar-se també de forma efectiva a disposició de tots els sectors soci-sanitaris i em sembla urgent imposar també la gratuitat i que totes les residències privades passin a ser públiques per a garantitzar la salut dels sectors més vulnerables i amb major exposició al contagi com son els nostres avis i avies.