Els tres candidats Joan Guàrdia, David Vallespín i l’actual rector Joan Elías, han repetit candidatura i s’han tornat a enfrontar en aquestes eleccions. En total, tenen dret a vot més de 52.000 persones amb un valor del vot diferent: els professors permanents suposaran el 51%; la resta de personal docent i investigador només un 9%; els estudiants un 30% i el personal administratiu i de serveis un 10%, un sistema electoral estamental i antidemocràtic que ha provocat un gran abstencionisme i en aquesta primera volta només han votat un el 21,56% del total de la comunitat universitària, on els estudiants suposen el 84,74% i el percentatge de votació d’aquest sector ha sigut del 14,75%.
PRIMER LA UB! DESPRÉS ELS ESTUDIANTS I TREBALLADORS
Joan Elías, l’actual rector de la Universitat de Barcelona, es torna a presentar amb un programa de continuïtat respecte al mandat anterior iniciat ara fa 4 anys. El lema triat per a la seva campanya és “Primer la UB!”, on expressa prioritzar la institució i les persones que la conformen per sobre d’altres interessos. Però és realment així?
No és notícia que les universitats precaritzen i menyspreen els seus treballadors, i a la Universitat de Barcelona la situació d’un gran nombre de docents no és diferent. Encara que el rector afirmés en el debat previ a les eleccions que durant el seu mandat havia augmentat un 15% el nombre de docents fixos, una gran part de la càrrega lectiva la suporten docents associats, que representen prop del 70% del personal docent total. La figura del professor associat que en un inici només estava pensada per contractar puntualment a experts en una matèria determinada, ha esdevingut un element estructural que sostenen el curs acadèmic. La càrrega lectiva i la baixa retribució, és a dir, la precarització de gran part de la plantilla docent, fa augmentar la seva vulnerabilitat laboral i empitjora l’aprenentatge dels estudiants. Molts cops han de compaginar la feina a la universitat amb altres feines per aconseguir un salari complet. Les baixes retribucions i la inestabilitat dels contractes del professorat associat es tradueixen en un deteriorament de la qualitat del treball universitari, sigui en la docència o la investigació, a causa de la falta de temps per dedicar-se a aquestes tasques. Aquesta precarietat també afecta als investigadors i investigadores predoctorals. Com denuncien col·lectius de doctorands, el marge de tres anys de contracte que ofereix la universitat no és suficient i més del 50% acaben finalitzant la recerca de la seva tesi vivint del subsidi de l’atur. Les universitats s’han aprofitat d’aquesta situació que els facilita mà d’obra gratuïta durant cert temps.
Pel que fa a la gestió de la Covid-19, la UB s’ha enorgullit de la seva gestió de la docència i de destinació de recursos a l’àmbit sanitari i d’investigació. Durant la primera meitat d’aquest any 2020, la docència en línia es va desenvolupar de manera molt deficitària i aquest inici de curs, tot i haver tingut temps de sobres per reorganitzar el curs, no ha sigut diferent. Es va plantejar un model de docència híbrida sense tenir en compte el transport públic ple de gom a gom, barris massificats o els treballs de misèria que molts estudiants tenen per poder costejar-se la carrera, ja que una rebaixa del 30% no suposa un canvi real en l’accés als estudis superiors. Tot això sense garantir els recursos necessaris per realitzar una segura presencial ni una docència en línia en condicions, cosa que s’ha evidenciat encara més quan les universitats catalanes tancaren per complet i la docència passés a ser únicament telemàtica. Aquestes barreres a l’hora d’accedir a un grau o a l’hora de seguir en condicions el curs acadèmic deterioren encara més la qualitat de l’educació pública i aprofundeixen el seu procés d’elitització.
Els recursos sanitaris destinats a la lluita contra la pandèmia per part de la universitat també han estat sota unes condicions de precarietat i explotació, com és el cas dels MIR, metges en formació que han estat cobrint una tasca estructural dins els hospitals, fent jornades laborals exhaustives per un sou de misèria.
UNA UNIVERSITAT ANTIDEMOCRÀTICA
El sistema electoral universitari té un caràcter totalment estamental on, com s’exposa a l’inici de l’article, el professorat permanent que ostenta més privilegis dins la institució, té un valor de vot molt superior a la resta de col·lectius que conformen la universitat, com els estudiants, associats o personal administratiu o serveis.
L’alta jerarquia acadèmica des de les seves càtedres, deganats, vicerectorats i rectorats és qui pren les decisions al costat dels governs autonòmics i estatal, al costat de les empreses privades i amb la col·laboració de les burocràcies sindicals. Des del rectorat, el Consell de Govern i el Consell Social, es decideixen les qüestions fonamentals: finançament i pressupostos, plans d’estudi, relació amb altres institucions i empreses privades, etc. Són els òrgans on la jerarquia acadèmica es reuneix amb els polítics autonòmics i amb les empreses privades per a marcar la política en la universitat.
D’aquesta manera no és sorprenent que es dediquin a gestionar de manera pèssima la situació de les universitats, mantenint un model neoliberal que la pandèmia ha posat encara més en evidència. Una casta que també guarda silenci davant la situació de crisi sanitària i social, quan hauria de pronunciar-se de manera unànime perquè es doni prioritat a les necessitats sanitàries i als serveis públics.
UN NOU RECTOR, LA MATEIXA UNIVERSITAT NEOLIBERAL
Les noves esperances estan dipositades en el candidat més progressista Joan Guàrdia, que es presenta amb un programa aparentment sensible cap a les demandes dels estudiants i el professorat associat. Encara que en contraposició a la resta de candidats sembli una via de canvi, la universitat des de l’aplicació de pla Bolonya ha degenerat encara més i ha accelerat un procés de mercantilització que venia donant-se, eliminant la possibilitat de crear un espai de producció, transmissió, difusió i crítica del coneixement a ser una fàbrica de titulats amb perfils que interessen al mercat. La implementació dels graus, amb reducció dels estudis necessaris per a l’exercici professional ha provocat un empobriment de la formació i un èmfasi en els aspectes pràctics. Qui no es pugui permetre un màster queda relegat en segona posició, elititzant cada cop més els estudis superiors i formant una barrera de classe entre els que poden continuar estudiant i els que no. Per aquest motiu, el canvi de rector no suposarà un canvi en l’estructura universitària ni un canvi en les relacions entre l’àmbit privat i la institució.
En definitiva, queda clar que hi ha una falsa alternativa entre els diferents candidats a rector, i el sistema antidemocràtic universitari no garanteix que s’expressi l’opinió dels estudiants.
