Economia

El Banc d’Espanya no es creu els pressupostos de 2022 i demana ajustaments: cal preparar la resposta

El Governador del Banc d'Espanya rebaixa significativament les expectatives de creixement del PIB del Govern, que ha estat la base per a elaborar els Pressupostos Generals de l'Estat. A més, planteja la necessitat d'un pla de consolidació fiscal a mig termini amb caràcter gradual i ajustaments immediats en les pensions.

Juan Carlos Arias

Madrid | @as_juancarlos

dimecres 27 d’octubre| edició del dia

En un context de crisi de la coalició PSOE-UP, fre del creixement econòmic i possibles ajustaments, la lluita de classes pot tornar al centre de l’escena. Cal exigir a les burocràcies de CCOO i UGT que trenquin la seva subordinació al govern i la patronal i facin una crida per a un pla de lluita.

La coalició “progressista” ha començat la setmana navegant en les aigües turbulentes d’una incipient crisi de govern, possiblement la més profunda de les sofertes fins ara. Els dubtes del PSOE respecte de la reforma laboral i l’escandalós arravatament de l’escó del diputat per Unidas Podemos Alberto Rodríguez, forçat judicialment i autoritzat en última instància per Meritxell Batet, són els precursors d’aquesta crisi.

Tot sembla indicar que s’acabarà reconduint la situació de crisi política: un procés electoral si s’acabés trencant el Govern no augura res bo ni per al PSOE ni per a Unidas Podemos. De moment, la crisi de l’exdiputat ja ha estat “resolta” en ser abandonat a la seva sort per part d’Unidas Podemos -Rodríguez ha deixat fins i tot la militancia de Podemos-, més enllà de protestes formals en els despatxos i davant la premsa. Respecte a la derogació de la reforma laboral, el més probable és que acabi en una aproximació de les posicions que acabi diluint encara més el poc que ja s’anava a reformar, tenint en compte que Unidas Podemos ja fa temps va abandonar la posició de derogació total.

Mentrestant les burocràcies de CCOO i UGT, encara que amenacen amb possibles mobilitzacions si no es deroguen els aspectes més lesius de la reforma, de moment continuen mirant per a un altre costat. Res aventura que prenguin cap mesura de lluita seriosa per a revertir la infame reforma laboral de Rajoy íntegrament, i no diguem ja la de Zapatero que també va suposar un fort atac als drets laborals i de la qual ni es parla.

D’altra banda, continuen els embats del poder judicial contra el Govern, que el posa en dificultats amb múltiples sentències i accions judicials del Constitucional i el Tribunal Suprem. El qüestionament del primer decret de l’estat d’alarma, passant per les restriccions d’activitats en les Corts durant les primeres setmanes de la pandèmia, als intents de reconduir el procés català cap a posicions autonomistes, són alguns dels flancs oberts amb la judicatura. L’últim ha sigut les accions del jutge Llarena fa poques setmanes per a portar a Puigdemont a la presó després de la seva detenció a Itàlia, i de pas dinamitar els suports parlamentaris dels independentistes catalans, soci fonamental per al Govern de coalició.

A sobre, el creixement dels preus energètics de la llum segueixen en una alça que sembla imparable. El preu de l’electricitat en el mercat majorista s’ha multiplicat més d’un 400%, mentre el gas, el petroli i molts altres béns i serveis essencials, segueixen la mateixa senda. Una dinàmica que explica en gran manera que la inflació s’hagi disparat al 4%, i s’esperen pujades en la resta de sectors que encara han estat contenint els preus. Un escenari que està posant contra les cordes al Govern i deixant a la vista les limitacions de les seves “polítiques socials” sense qüestionar els beneficis empresarials. L’última ha estat la marxa enrere en l’atac a una part minúscula dels beneficis extraordinaris, xifrats en 2.600 milions, de les grans elèctriques davant les seves amenaces directes.

En aquest context, dilluns passat va comparèixer el governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, posant en escac les previsions de creixement del PIB per a enguany i el que ve, que havia realitzat el Govern “progressista” i que són les bases materials sobre les quals se sustenten els comptes públics per a l’exercici de 2022.

L’economia espanyola no aconseguirà velocitat de creuer

Segons el governador De cos, que obria dilluns passat les rondes de compareixença parlamentàries d’alts càrrecs amb què s’inicia la tramitació dels Pressupostos Generals de l’Estat de 2022, l’economia espanyola creixerà bastant menys que el que augurava el Govern. La rebaixa estimada és considerable i és un dur cop per al Govern de Sánchez. Totes les seves esperances de consolidació política i fortalesa de cara a finalitzar la legislatura i tornar a guanyar en les pròximes eleccions, es basen justament en la combinació d’un rebot de l’economia durant 2021-2022 i l’accés als fons europeus que permetin deixar enrere la crisi de la Covid 19.

El Banc d’Espanya ha passat a situar el creixement de l’economia espanyola en el 5,6% per a 2021 i en el 6,1% per a l’any 2022, és a dir, una rebaixa considerable, d’un 0,7% menys per a 2021 i gairebé un punt inferior per a 2022, respecte de les previsions del Govern. Amb aquesta estimació, el BdE ha rebaixat la seva pròpia previsió de només fa uns mesos, quan semblava que amb la campanya de vacunació massiva i l’increment de la mobilitat i el turisme seria factible un fort rebot (estimava llavors un creixement del 6,3% per a 2021, igual que el Govern, i un 5,9% per a 2022).

Però tot es va torçar amb la forta correcció de l’INE que va deixar el creixement del segon trimestre de 2021 en tan sols un 1,1%, quan el Govern havia previst que creixeria en aquest període un 2,8% en les estimacions prèvies. Només això, ha assenyalat Hernández de Cos, “porta automàticament a una significativa revisió a la baixa”. D’altra banda, el governador destacava que s’ha produït una important deterioració recent en les exportacions, conseqüència dels estancaments que s’han produït en la indústria davant la violenta ruptura de les cadenes d’intercanvi de producte i valor a escala internacional. Això ha produït un encariment de les matèries primeres i altres productes intermedis, així com un desproveïment tant en les matèries primeres com en els productes intermedis essencials en la producció que estan generant pràcticament un col·lapse productiu. A més de fortes tendències inflacionistes que, encara que alguns experts consideren que són temporals, tot sembla indicar que poden durar bastant temps, si és que no es transformen en un procés estructural de preus alts i dificultats per a aprovisionar-se de matèries primeres i productes intermedis com els microxips durant llargs períodes.

Hernández de Cos indicava que les exportacions europees, conseqüència de la tempesta econòmica perfecta desencadenada per la brusca interrupció de les cadenes d’intercanvi comercials, han sofert un descens del 7%. Això impactarà greument en les exportacions espanyoles. De fet, ja s’estan produint tancaments temporals de plantes industrials, especialment en el sector de l’automòbil, però també en altres sectors com a telecomunicacions, metall, etc. Respecte del rebot de la inflació, xifrava les seves conseqüències en què un augment permanent de tan sols el 10% de la llum, quan hem tingut un increment de més del 400% en el mercat majorista que marca els preus, en els consumidors finals generaria una pèrdua d’unes tres dècimes del PIB a llarg de tres anys.

Per tots aquests factors són molts els analistes que han començat a revisar a la baixa les seves xifres inicials de creixement per a l’Estat espanyol, no només el Banc d’Espanya. Així ha ocorregut, per exemple, amb l’FMI, que ha establert unes previsions mitjanes de creixement mitjà d’avanç del PIB del 5,6% enguany i el 6,1% el pròxim, un punt de rebaixa pràcticament respecte a les previsions oficials i coincidint amb l’última previsió del Banc d’Espanya.

En aquesta conjuntura i després de la caiguda soferta per l’economia espanyola durant 2020, que va aconseguir rècords en el si de la UE, quelcom que va suposar una pèrdua del 10,8% del PIB, fa que es retardi molt més de l’estimat la recuperació en el temps de la situació de partida. Encara ens trobem un 8,4% en punts del PIB per sota de la situació de prepandèmia, quan en la zona euro estan només 2,5% de mitjana per sota. Per a Sánchez serà molt complicat aconseguir l’objectiu de recuperar tot allò perdut abans que des de la UE es comenci a exigir el compliment de la disciplina pressupostària i es finalitzin les polítiques expansives de compra de deute del BCE. Aquest escenari podria posar en un greu destret la solvència del deute espanyol i elevar la seva carestia greument, a més d’obligar el Govern a adoptar polítiques d’ajustament de la despesa pública “abans d’hora”, sense superar el que repercutirà greument en les condicions de vida i els drets laborals i socials de les i els treballadors.

És un fet que l’ocupació ha sofert menys, sobretot gràcies als ERTO, però aquesta política de salvament empresarial ha suposat un enorme endeutament davant el cost per a l’Estat de la part dels salaris assumits, 70%, i per les rebaixes i deduccions de la seguretat social que han engrandit el forat de la Seguretat Social. I no es pot estendre indefinidament en el temps. Per la qual cosa és possible que es produeixi un increment en gran part de la desocupació embassada una vegada es donin per finalitzats els ERTO.

Tot això pot dificultar l’aprofitament dels fons europeus, dels quals 72.000 milions són a fons perdut. Ja de per si mateix aquests fons es destinaran fonamentalment per a greixar els comptes de resultats de les grans empreses de l’IBEX 35 i empènyer el procés de “transició ecològica” i transformació digital sense que pràcticament els costi un euro dels seus propis recursos. Així, el gran “pla social” del Govern “progressista” és que les empreses surtin reforçades amb fortes injeccions de diners públics, mentre les i els treballadors sofriran els atacs davant les retallades socials que s’aveïnen per a pagar la factura de l’endeutament i les contrapartides exigides per Brussel·les.

Pla de Consolidació Fiscal i retallades

Hernández de Cos va tancar la seva compareixença advertint que l’única possibilitat per a reduir l’ingent deute públic, 120% del PIB per a 2022 passa per la possibilitat d’un fort creixement del PIB, quelcom que sembla improbable que es produeixi amb la intensitat necessària per a aconseguir-ho. Així es produiria una reducció del pes relatiu del deute sobre el PIB, fins a situar-la per sota d’aquest 120% de deute públic. Una cosa similar ocorreria amb el dèficit que també es mesura en termes de PIB. I que Hisenda anhela rebaixar el 8,4%.

Però aquesta no serà la música del futur. Al contrari. Per això el governador va plantejar amb claredat meridiana que farà falta implementar des de ja plans de “reconducció a mig termini del deute” que tinguin “rigor, promptitud i amplis consensos” de cara a la seva efectivitat. És a dir, anar establint des d’ara un calendari de retallades socials que vagin ajustant el dèficit públic i el deute a les exigències de la disciplina pressupostària que exigirà Brussel·les. Això sumat òbviament als compromisos directes que porten aparellats els fons europeus en matèria de pensions i mercat laboral, que s’aniran implementant segons es vagin superant els exàmens de la UE per a anar alliberant els fons que, en cas contrari, quedarien suspesos i bloquejats.

Per a Hernández de Cos la previsió d’ingressos del Govern fixada en els Pressupostos emmalalteix d’“optimista” en l’estimació de les cotitzacions socials i fins i tot en la recaptació d’impostos. Una lectura que sosté un nou atac a la indexació de les pensions als preus, perquè en la seva opinió requeriran mecanismes d’ajustaments addicionals. Per això el governador convida al Govern a que tingui en compte els estudis de la Airef per a reduir la despesa estructural i plantejar un pla de “reequilibri fiscal a mig termini”. Això no és una altra cosa que atacar la consolidació de la despesa sanitària produïda durant la pandèmia, quan resulta essencial recuperar tota la inversió perduda en sanitat des de la crisi de 2008, al que s’hi suma un qüestionament a la pujada per la inflació de les pensions i del 2% dels funcionaris, encara que en realitat perdran poder adquisitiu amb una inflació actual del 4% i una mitjana anual del 2,2% i pujant.

El dèficit estimat pel Govern, amb el qual coincideixen les anàlisis de la Airef, és del 7,9% sobre el PIB per a 2021 i el 4,8% per a 2022. Per tant, una reducció enorme d’un any per a un altre del 3,1% en punts sobre el PIB ni més ni menys, augura importants retallades en despesa social.

És clar per tant que aveïnen importants atacs als drets socials i laborals de les i els treballadors, en un context de pujada de preus generalitzada i importants rebaixes en drets laborals. El brou de cultiu perfecte perquè tingui lloc un retorn de la lluita de classes al centre de l’escena política del país.

Davant aquesta perspectiva, el Govern “progressista” pretén aconseguir una pau social assentada en l’increment de l’explotació, la precarització i la misèria d’àmplies capes dels i les treballadores i les classes populars. Per a això compta amb la inestimable col·laboració de les burocràcies sindicals de CCOO i UGT perquè no moguin els peus del plat, al mateix temps que fan la seva corresponent tasca de desviament, contenció i aïllament de les possibles lluites laborals que es puguin plantejar.

La necessitat d’avançar en el desbordament de les direccions de les cúpules sindicals burocratitzades de CCOO i UGT és una tasca vital del moviment obrer. L’esquerra sindical, els sectors combatius de CCOO i UGT i l’esquerra que es reivindica anticapitalista, tenen el desafiament d’iniciar una gran campanya per a exigir a les direccions dels sindicats “majoritaris” que trenquin la seva subordinació al govern i la patronal. Amb assemblees organitzades des de baix en els centres de treball, d’estudi i en els barris, ja és hora de marxar cap a una vaga general de 24 hores i un pla de lluita per la derogació de les reformes laborals i "pensionazos" de Rajoy i Zapatero, per recuperar els drets perduts respecte les pensions, la sanitat, l’educació i els serveis socials, i contra l’ajustament que ve.




temes relacionats

Banco de España   /    Govern de coalició PSOE-UP    /    Economia   /    Política Estat espanyol

Comentaris

Comentar