El 12 de desembre Boris Johnson va ser electe primer ministre del Regne Unit amb una aclaparadora victòria. Després d’una interinitat tumultuosa, el líder conservador va tenir el seu bany de legitimitat a les urnes i va obtenir un mandat clar per a concretar el Brexit (“Get Brexit Doni” va ser el seu eslògan de campanya).

El resultat no va ser inesperat –les enquestes venien assenyalant que Johnson avantatjava al candidat laborista Jeremy Corbyn per diversos punts- encara que la magnitud del triomf va ser una sorpresa. Un supersticiós diria que a la tercera va la vençuda. Efectivament, aquesta és la tercera elecció general en cinc anys, la qual cosa parla per si mateix del nivell de crisi política en la qual es troba el Regne Unit des del triomf del “Leave” en el referèndum del 2016.

Els tories van guanyar per una diferència de més d’11 punts (43,6% contra 32,2% dels laboristes). Van sumar 50 banques, i amb 365 diputats tindran una majoria absoluta en la Cambra dels Comuns (39 parlamentaris més del necessari). Cal retrocedir en l’almanac fins a 1987, quan Margaret Thatcher va aconseguir el seu tercer mandat, per trobar amb què comparar aquesta irresistible victòria conservadora. I fins a la dècada de 1930 per trobar una desfeta similar del Partit Laborista.

El significat profund d’aquest viratge polític serà matèria d’anàlisi en les pròximes setmanes. Però en una primera lectura es podria afirmar que és fins al moment l’intent més seriós de la classe dominant britànica de tancar per dreta la crisi orgànica oberta que està devorant successius lideratges polítics i va posar al Regne Unit a la vora del col·lapse.

Per començar pel més general, les conseqüències geopolítiques i econòmiques d’aquesta reafirmació del Brexit excedeixen amb escreix les fronteres britàniques i fins i tot europees. És la manifestació més eloqüent de la crisi de la globalització i l’emergència de tendències nacionalistes als països centrals. Com era d’esperar, un dels qui més va celebrar el resultat electoral va ser Donald Trump que va sumar en la seva guerra sorda contra la Unió Europea on també es disputa la guerra comercial i tecnològica amb la Xina. El president nord-americà es va afanyar a felicitar el flamant primer ministre per Twitter i a oferir-li una relació comercial privilegiada. No és cap secret que Trump treballa sistemàticament per enfortir les expressions de l’extrema dreta euroescèptica i nacionalista. Amb el fracàs de Matteo Salvini a Itàlia, Johnson s’ha transformat en la figura reeixida de la “internacional populista” que es dirigeix des de la Casa Blanca.

En el curtíssim termini, el triomf categòric de Johnson va treure al Brexit del punt mort catastròfic en què es trobava. Si no hi ha sorpreses i el calendari parlamentari segueix el seu curs, el 31 de gener de 2020 el Regne Unit estarà fora de la Unió Europea. La perspectiva d’un Brexit amigable, després d’haver vist l’abisme d’una separació unilateral del bloc europeu, va portar alleujament en els cercles de poder. Encara que no es pot descartar, la probabilitat d’un “hard Berxit” tendeix a zero. La burocràcia de Brussel·les, que no oculta el seu menyspreu per Johnson, va saludar l’elecció perquè vol que el Regne Unit se’n vagi d’una vegada després de tres anys de negociacions traumàtiques.

La gran patronal britànica, que es va oposar des del començament al Brexit perquè ho considera contrari als seus interessos, també va respirar amb la victòria conservadora. La lliura es va enfortir i va pujar la borsa. Per a la classe dominant, Boris Johnson és un “mal menor” comparat amb el que hagués significat un govern de Corbyn, que es va presentar a eleccions amb un programa de marcat to reformista que incloïa nacionalitzacions de serveis públics, augment del finançament del sistema de salut, la gratuïtat de l’educació, i la reconversió de la matriu energètica finançada amb impostos a les empreses, entre altres mesures.

Però una cosa és concretar el divorci i una altra diferent és la relació que tindran els antics socis. I aquí estan tots els escenaris oberts, des del “model Noruec” fins a la relació privilegiada amb el Canadà. Segons l’esquema de terminis que regeix el Brexit negociat, Johnson tindrà només 11 mesos des que abandoni la UE per a negociar la relació comercial que mantindrà el Regne Unit amb la Unió Europea, que és la destinació de pràcticament la meitat de les seves exportacions. És probable que hi hagi per davant un altre any d’estira-i-arronsa i negociacions a cara de gos perquè la Unió Europea tractarà de condicionar l’accés al mercat comú al compliment de regulacions i tarifes el més semblants a les que regeixen pels membres de la UE per evitar que el Regne Unit es converteixi en un competidor deslleial. Tant Emmanuel Macron com Angela Merkel es van pronunciar en aquest sentit. Johnson haurà de buscar un difícil equilibri entre les condicions que imposi la UE i la promesa de desregulacions que li va fer al capital britànic per compensar la pèrdua de l’accés automàtic al mercat comú.

A més no es pot descartar que la concreció del Brexit reactivi les tendències centrífugues que amenacen amb disgregar la continuïtat estatal del Regne Unit. És probable que el Scottish National Party, que es va consolidar com una força pro Unió Europea i va donar una patacada electoral, intenti convocar a nou referèndum independentista amb l’argument que a Escòcia es va imposar el “remain” per un amplíssim marge. El segon front de tempesta és Irlanda del Nord, on la precària resolució per no restablir les fronteres amb la República d’Irlanda no conforma ni als unionistes pro britànics i tampoc als republicans.

En el pla domèstic encara preval l’estupor davant el sotrac electoral. No és per a menys. Els conservadors van perforar, o millor dit van demolir, la “paret vermella” que els va vedar durant dècades l’accés als districtes laboristes. Van guanyar a les ciutats mineres i en altres concentracions de la vella classe obrera industrial que van ser delmades per la “revolució conservadora” de Margaret Thatcher, amb la mateixa demagògia “antiglobalitzadora” amb la qual Trump va guanyar el vot obrer en el “rust belt”. A mitjà termini, ja està oberta la discussió sobre si aquesta penetració tory en el cor laborista significarà un realineament durador del mapa polític o s’esgotarà en un vot per a resoldre el Brexit.

Johnson va hegemonitzar sense fissures el Brexit i aquest va ser un avantatge qualitatiu respecte al laborisme, que té la seva base dividida entre un sector juvenil i dinàmic furiosament anti Brexit, i la seva base tradicional que en gran manera es va veure representada pel discurs sobiranista del camp del “Leave”. Però anant als números, segueix la divisió en meitats, només que el vot anti Brexit es va fragmentar en diverses alternatives polítiques.

En un sentit similar a la transformació del partit republicà dels Estats Units sota Trump, Johnson ha transformat al partit conservador en diversos sentits. Ho va purgar de l’ala liberal i va sacrificar en clau populista la seva coherència ideològica, combinant promeses de concessions econòmiques amb una agenda de mà dura i polítiques antiinmigrants, que van des de criminalitzar a gitanos i confiscar-los les seves propietats, fins a reformar el sistema judicial. Amb el mateix èmfasi que Johnson li va prometre a la seva base rica del sud desregulacions i llibertat per a explotar sense restriccions, li va prometre als sectors postergats –els perdedors de la globalització- acabar amb l’austeritat, augmentar la despesa pública, en particular en el sistema de salut, millorar la infraestructura i donar-li protecció estatal a indústries condemnades a la fallida, la qual cosa més abans que tard quedarà exposat com a pura demagògia electoral.

Quant a les causes de la derrota laborista, encara està pendent una anàlisi profunda. Ara com ara prevalen les interpretacions interessades, en particular de l’ala dreta del partit que busca aprofitar l’ocasió per desplaçar a Jeremy Corbyn i treure’s de damunt els corrents interns –com Momentum- que han promogut el gir des de les polítiques hegemonitzades pel discurs neoliberal heretat de Tony Blair cap a un programa de to reformista més clàssic. La base del “fenomen Corbyn” està en els centenars de milers de joves que en la seva majoria sofreixen una precarització sense precedents, amb contractes de zero hores, i que van despertar a la vida política amb la il·lusió de regenerar al Partit Laborista. La clau està a superar per esquerra aquesta il·lusió.