Encara que de moment ja s’han vist celebracions de la nova llei, la veritat és que la nova legislació encara està pendent de el dictamen necessari per a continuar la seva tramitació al Senat.

En un context com el de l’Estat Espanyol, on la persecució actual i històrica cap al poble gitano té una preeminència com en pocs altres llocs, una conquesta d’aquest estil, encara que sigui en la formalitat de la llei escrita, fa que hàgim de reivindicar-la i defensar-la amb ungles i dents.

Així, aquesta mesura, inclosa en la Llei integral per a la igualtat de tracte i la no discriminació -la coneguda com a llei Zerolo- modificaria el Codi, incloent el antigitanisme tipificat com un delicte, que comportaria una pena d’un a quatre anys de presó. Aquesta conquesta enfront de la impunitat amb la qual s’han resolt crims d’odi antigitanos arriba després d’una llarga baralla de l’activisme gitano, que ve reclamant i organitzant-se enfront de l’extrema dreta, les lleis d’estrangeria, la dura persecució a la població gitana a Ucraïna en aquest moment, en els moviments antiracista, de dones i LGBTI o reivindicant una memòria de resistència esborrada.

Al mateix temps, en el pla de la lluita contra la discriminació cap govern o règim d’aquest sistema capitalista mai ens ha regalat res. Diverses vegades els sectors oprimits hem estat víctimes dels enganys d’aquestes polítiques que es venen de “inclusives”, mostrant els límits de la legislació Estatal en la lluita.

Com esmentàvem en un article anterior sobre la legislació respecte a la LGBTIfòbia, "veiem com procedeix la doble vara de l’Estat per a qualificar què és i què no és un discurs d’odi. Tenim per exemple l’agressió a un jove a Valladolid al 2020 que va gaudir de total impunitat per l’acció homòfoba dels jutges que van portar el cas, o per contra, la qualificació de delicte d’odi a l’intent d’activistes LGTBI d’impedir el pas del Transfobus a Sevilla en 2017."

A tota Europa hem vist com la legislació antigitana no sols era part d’una tradició de segles d’opressió racial, sinó que era una cosa ben renovada i present, com a la França de Sarkozy mitjançant l’enderrocament d’habitatges precaris gitanes, les esterilitzacions forçoses fins a principis del segle XXI o la “Llei per a la repressió de la criminalitat en les localitats gitanes” de 2018 a Eslovàquia. Avui dia, més enllà de la llei, segueix en el punt de mira de l’extrema dreta europea, amb continus atacs amb la complicitat de les forces repressives. Per a mostrar a un estat capitalista com a garants dels drets del poble romà a través de les lleis caldria obviar així la capacitat de fer-les retrocedir si és necessari negociar amb l’extrema dreta, la distància entre els drets en el paper i drets en la vida real o l’autèntic rol de les forces repressives de l’estat.

Sense anar més lluny i anant al cas puntual del poble gitano, hauríem de pensar com s’aplicaria aquesta nova llei en els barris obrers i populars, on és la mateixa policia la que actua impunement de manera criminal i racista. Amb quina cara li exigirem a les forces repressives, armades i emparades per tot l’estat capitalista que, si us plau, faci complir la llei de no discriminar? Quan a l’Estat espanyol alguns dels casos més greus d’atacs antigitanos, arribant a l’assassinat, han estat a mans d’aquestes forces repressives, de manera impune als carrers, comissaries i presons.

Tal com signaven nombroses organitzacions gitanes després de l’assassinat de Eleazar, amb un 75% de discapacitat, o de Miguel Ángel, en estranyes circumstàncies sota custòdia en una comissaria: “Creiem que és molt important visibilitzar aquests assassinats i morts perquè el antigitanisme s’acarnissa amb les nostres vides i els responsables queden impunes en una societat que silencia el racisme institucional i estructural i el nega”.

Els reclams de justícia i reparació es troben amb aquesta mena d’obstacles si les armes de lluita es queden restringides als mecanismes repressius de l’estat. El propi manifest agregava que “hem vist sovint a l’Estat protegir-se a si mateix i a les seves institucions; hem vist el corporativisme dels cossos policials i també la confraternització d’alguns jutges i fiscals que són incapaços de concebre que la veritat pogués trobar-se en les paraules d’una família gitana mentre que avalen informes policials a vegades tan poc creïbles com poc originals”.

Mentre que la inclusió de l’antigitanisme com un element a combatre en els codis legals és fruit d’una baralla, és una arma de doble tall. No hi ha res més perillós que creure que pot utilitzar-se el poder punitiu de l’estat burgès per a enfrontar a les expressions d’un racisme, en aquest cas antigitano, que la classe dominant utilitza per a dividir les files oprimides i explotades en el seu propi benefici.

La veritat que en un sistema on l’Estat actua en favor dels grans posseïdors, les lleis només estan al servei d’uns pocs. El mateix govern més progressista de la història que treu lleis en contra del racisme i la discriminació és el mateix que efectua crims d’Estat, com l’assassinat d’un home Ghanès en 2021 a Madrid a les mans de la policia, o deixa fora de les seves polítiques “inclusives” a gran part de la població treballadora com en el cas dels migrants.

Tota mesura que enforteixi a l’estat i el seu poder repressiu contra les llibertats democràtiques, encara que pugui causar-los molèsties temporals als racistes, serà més d’hora que tard utilitzada contra els sectors oprimits, la classe treballadora, els moviments socials i les seves organitzacions. I és que aquest mateix estat és responsable de les deportacions en calenta, les tanques de Ceuta i Melilla, l’administració dels CIEs o la segregació escolar i laboral al poble gitano.

La via per a combatre aquesta i altres opressions racials no passa doncs pel reforç de la capacitat punitiva de l’Estat que les instrumentalitza, sinó per desenvolupar un moviment independent que combati totes les seves expressions en aliança amb els moviments antiracistes, de dones i dissidències sexuals, la classe treballadora i la joventut.

Si bé no cal abandonar la lluita per aconseguir conquestes intermèdies en el parlament com en aquest cas, no hem de caure en el parany de creure que amb aquestes victòries està guanyada la batalla. Mentre aquest sistema continuï, la justícia continuarà actuant en favor dels qui més tinguin, tractant de dividir-nos millor i explotar doblement a través del masclisme, el racisme o la LGBTIfòbia. Les majories oprimides mai aconseguirem la plenitud dels nostres drets mentre el capitalisme continuï existint. Per això hem d’unir forces i continuar la lluita, aprofitant cada victòria per a obtenir més impuls, i cada derrota per a aprendre noves lliçons.