El Govern de coalició de PSOE i Unides Podem ha donat aquest dimarts el tret de sortida a la tramitació, via proposada de llei, de la posada en marxa de dues noves figures fiscals, les denominades “taxa Google” i “taxa Tobin”, que tractaran de donar una mica d’alè progressista al nou Govern en el terreny de la fiscalitat, igual que la llei reguladora de l’eutanàsia l’intenta en l’espai social.

Aquesta iniciativa legislativa de caràcter fiscal tindria un aparent segell “progressista” per tractar-se de dos nous impostos que intenten fer front al que la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, ha denominat “les noves realitats econòmiques del segle XXI”, que obliguen a “modernitzar i adaptar el sistema tributari espanyol ancorat en el segle XX”.

En els fets és un intent molt tímid i moderat -per massa escàs en l’obtenció de recursos i de molt complicada aplicació efectiva- de recuperar la recaptació fiscal perduda sobre les grans empreses tecnològiques i financeres, conseqüència directa de l’alliberament transfronterer dels moviments de capitals i la digitalització de l’economia de l’últim període, accentuat després del context de la crisi econòmica de 2008.

L’obtenció de majors recursos fiscals per a la despesa pública de l’Estat resulta un repte essencial per a poder sostenir el pacte social del denominat Estat del Benestar. Un model nascut després de la II Guerra mundial que es troba pràcticament en fallida, mentre la concentració de la riquesa i el desmantellament de les despeses socials -acompanyat del frau i l’evasió fiscal generalitzada de les elits socials- s’ha estès com la pólvora.

Així doncs, aquest tipus d’iniciatives fiscals tractarian d’establir mecanismes de contribució de les grans empreses i entitats financeres a les necessitats econòmiques de l’erari públic, fent recaure suposadament l’esforç, en alguna mesura, sobre els sectors més privilegiats.

O almenys aquesta és la idea que es tracta de “vendre” des del Govern del PSOE i Unides Podemos, juntament amb altres mesures fiscals basades en alguns increments dels tipus aplicables en l’IRPF als majors perceptors. Tot això, en realitat més com a producte de màrqueting polític que una altra cosa, atès que a penes afecta a l’1% dels contribuents i les quanties a obtenir resulten totalment ridícules i insuficients. Com veurem, el mateix que està previst que ocorri amb les taxes Google i Tobin.

Quantitats ridícules i resistència de les “Big Tech”

La recaptació prevista ara com ara pel propi Govern, a penes arriba als 1.800 milions d’euros entre els dos nous impostos a implementar. Serien 968 milions d’euros per l’impost sobre les empreses tecnològiques i a penes altres 832 milions obtinguts gràcies a les transaccions financeres.

Quanties que suposen ja una rebaixa respecte al que es preveia aconseguir l’any passat, després de la possibilitat d’aconseguir un acord amb Unides Podem per a aprovar els nous pressupostos de llavors i abans que s’acabessin truncant definitivament, portant a eleccions anticipades. En aquest moment es van calcular uns ingressos de 1.200 milions sol per a la “taxa Google”. És a dir, que la rebaixa ha estat substancial (un 19,3% ni més ni menys). La ministra Montoro ha atribuït aquesta modificació de les previsions sobre els recursos a obtenir al canvi del cicle econòmic, amb un important alentiment de l’economia en l’Estat espanyol. I segons l’experiència per la seva implantació en altres països, bàsicament en el cas francès. Tanmateix, i encara que tot això és cert, el que ocorre és que també s’està tractant de reduir l’impacte tot el possible, si és que al final es duu a terme, per la reacció contrària que s’espera de Donald Trump i les resistències de les pròpies empreses tecnològiques afectades.

L’impost consistirà a gravar tan sols en un 3% als gegants tecnològics, la qual cosa sembla una broma quan al treballador se li grava per ingressos de fins a 12.450 € bruts anuals ni més ni menys que un 19%, per exemple, als ingressos per la prestació de serveis de publicitat, la intermediació de serveis on-line i la venda de dades dels usuaris a altres empreses. Però, a més, aquesta fiscalitat només afectaria empreses amb uns ingressos anuals de més de 750 milions d’euros a tot el món i amb una facturació d’almenys 3 milions en l’Estat espanyol.

I tot això, tenint en compte, a més, l’enorme borsa de frau fiscal i d’evasió fiscal que vénen generant aquestes empreses tecnològiques que a penes paguen impostos en l’Estat espanyol. Així, Google, encara que es calcula que factura almenys mil milions paga poc més de sis milions. Mentre que Apple ingressa un mínim de 400 milions, però a penes cotitza tretze milions. I Amazon que guanya més de quatre mil, a penes tributa. En canvi, Facebook es declara en pèrdues. On en realitat vénen tributant, encara que molt poc per ser un paradís fiscal, és a Irlanda, Luxemburg o Holanda, valent-se d’enginyeria fiscal per a atribuir pràcticament tots els ingressos de les seves delegacions en aquests països situats en paradisos fiscals situats en el ple cor d’Europa. Totes aquestes xifres, d’altra banda, basades en meres previsions per damunt, molt probablement facturen molt més en realitat.

Però és que, a més, a causa d’aquestes importants resistències, no sols s’han disminuït les expectatives d’ingressos, ja molt escasses des del principi, a mes s’implantarà un sistema de recaptació en el primer any que renuncia a les liquidacions trimestrals, limitant-se a la liquidació anual que portarà la recaptació a la fi d’any. D’aquesta manera, o hi haurà cap ingrés fins almenys el 20 de desembre, mentre s’especula amb la possibilitat d’arribar a algun acord sobre aquest impost, atès que existeixen negociacions entre l’OCDE i el G20 per a establir algun tipus de gravamen d’aquest tipus.

Amenaces de Trump, negociacions i promeses “progressistes”

En les negociacions entre l’OCDE i el G20 forma part el Govern dels Estats Units que ha vingut amenaçant amb aplicar taxes d’importació del 25% sobre vehicles importats de països que aprovin aquesta fiscalitat sobre les seves empreses tecnològiques.

Si es produís l’acord i l’impost aconseguís el beneplàcit de les elits econòmiques, inclòs Estats Units - única manera que, d’altra banda, s’arribi a posar en marxa-, sens dubte quedaria en evidència l’inútil del nou impost com a mecanisme “progressista” per a redistribuir la riquesa

El Govern de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias s’ha alineat amb França (que ha estat amenaçada amb taxes de fins al 100% sobre els seus productes d’exportació als Estats Units), retardant tot el possible l’aplicació del nou impost si acaba veient la llum, per a evitar mals majors. Per si hi hagués algun dubte sobre les intencions del Govern, la ministra d’Hisenda ha assenyalat que “adaptarà la seva legislació interna quan s’aprovi un impost a nivell internacional” i que “prevaldrem que hi hagi una legislació global”.

La “taxa Tobin” i la tebiesa del Govern amb els bancs

Respecte al tribut que repercutirà sobre les entitats financeres, conegut com a “taxa Tobin”, el Govern tampoc s’ha mostrat molt atrevit respecte a la seva concepció tributària, tant quant al nivell de recaptació estimat com a la profunditat sobre el volum dels ingressos que hauria d’actuar, donats els enormes beneficis de la banca i, sobretot, les quanties ingents de recursos i ajudes públiques rebudes pel sector financer de caràcter directe i indirecte.

Així, la ministra Montoro ha reconegut que “el sector financer va rebre suport durant la crisi per part de les administracions públiques” i que a causa d’això i a la necessitat de la “modernització del sistema tributari” és necessari implementar aquest nou impost. Impost que consistirà en un impost indirecte que gravarà les transaccions d’accions d’empreses amb una capitalització borsària de més de mil milions d’euros, que serà pagat per l’intermediari que intervingui, normalment entitats financeres, i la recaptació prevista de les quals serà de tan sols 850 milions d’euros.

Si bé, aquí es manté la quantia respecte a la prevista fa un any, és evident, l’escàs de l’ambició quan es tracta d’un impost indirecte i quan els nivells de volum de negoci i de transacció exigits per a aplicar l’impost són tan enormes que afectessin tan sols una petita minoria i amb poca incidència recaptatòria.

En definitiva, no sembla que aquest Govern de coalició de PSOE i Unides Podem pugui ni vulgui enfrontar-se amb els interessos de les grans corporacions i els bancs, com li suposaria portar endavant una política fiscal que extragués suficients recursos de les grans fortunes, les grans empreses i les entitats financeres per a avançar en una fiscalitat redistributiva i socialment justa, imposant que els més rics siguin els que paguin més.

Perquè d’ara en més la crisi la paguin els rics i no la classe treballadora i els sectors populars, Cal construir una esquerra que no se subordini als poders fàctics del capital.