A una setmana de les eleccions del 155, el cop institucional que viu Catalunya avança quines seran les bastides sobre les quals el bloc monàrquic vol assentar un projecte que va més enllà de la derrota de l’independentisme. La Corona capitaneja des de Zarzuela una operació per a tractar d’estabilitzar en clau reaccionària un règim polític en crisi des de 2011.
Les bases materials de l’anomenat “consens del 78” se les va endur la riada de la crisi capitalista del 2008. Es va desfermar una ofensiva sense precedents per a descarregar la crisi sobre l’esquena de la classe treballadora i els sectors populars, liquidant una gran part de les conquestes del per sí dèbil estat del benestar hispà. Això va obrir la crisi de representació del “no ens representen”, que Podemos i els nous reformismes han tractat de reconduir, tot i que donant com a resultat un nou sistema de partits -el quatripartidisme- molt més inestable.
L’altre gran part de la cúpula que va entrar en crisi va ser el model territorial autonòmic. L’FMI i la CE ja demanaven allà cap al 2010 que, com a part de l’ajust necessari per a estabilitzar unes finances públiques empobrides pel rescat bancari i la caiguda de la recaptació, l’Estat havia de recuperar el control de la despesa pública cedida a autonomies i ajuntaments. En altres paraules, recentralitzar per abordar una Hisenda que deu més riquesa que la que es produeix en un any en tot l’Estat.
La conjuntural estabilització econòmica dels últims exercicis, juntament amb la crisi de govern del 2016, la debilitat política d’un PP en minoria i la permanència de la qüestió catalana durant tot aquest temps, va reduir el ritme de les contra reformes i retallades -des del seu cim del 2010-2015- i va mantenir apartada la reforma territorial en clau centralitzadora.
Tot i això, la “batalla catalana” es veu des del bloc monàrquic com la gran oportunitat per a reprendre la iniciativa i reconfigurar d’una vegada per totes l’Estat espanyol per a poder fer passar la major part de l’ajustament pendent. El capitalisme espanyol encara està pendent d’adoptar un nou patró de recuperació sostinguda, res més senzill, i ho pretén fer amb les mateixes receptes vistes des de 2010, tot i que més radicalitzades.
Aquest mes de desembre es va conèixer que el fons de reserva de les pensions està a frgegant nombres vermells. O el que és el mateix, l’Estat avui no pot seguir pagant les pensions amb les cotitzacions, i tampoc els ingressos fiscals si no és recorrent a incrementar el dèficit. La raó no és demogràfica sinó sobre tot salarial. L’increment de la precarietat i l’explotació han fet caure els salaris a prop del 20%. Fins i tot arribant a una taxa d’atur del 15% -la prevista per a finals del 2018- els minijobs i els contractes basura no poden pagar les pensions de la generació del baby boom.
Per al PP, el PSOE i Cs, és urgent aconseguir resoldre tres qüestions: una nova legitimitat del Règim del 78, mecanismes de govern que permetin superar l’eventual fragmentació territorial parlamentària i una contra reforma de facte del model territorial, en la que l’Estat mantingui els ressorts fonamentals de la despesa en detriment de les comunitats i els ajuntaments. Totes aquestes, qüestions fonamentals per a la tanda pendent de l’ajust que es podria resumir en liquidar el sistema públic de prensions tal com el coneixem, avançar amb una nova reforma laboral i una reducció dràstica del nombre de funcionaris. Tot per aconseguir un Estat que no entri en fallida i pugui estar disponible per a subsidiar la reconversió de les grans empreses i bancs espanyols encara pendent.
Si atenem aquest context s’entén millor com s’està tractant d’aixafar el moviment independentista català. La Causa General que es du endavant inclou l’empresonament de tota una camada de dirigents polítics del catalanisme -fins ahir socis imprescindibles dels governs centrals- i centenars de querelles contra batlles, activistes, mestres... i s’estendrà i profunditzarà molt més enllà del 21D.
Amb quin objectiu? Per una banda “tancar files” i guanyar base social, sobretot a la resta de l’Estat, incitant el verí de l’espanyolisme. Una ideologia reaccionària darrere de la qual s’està represtigiant el PP, Cs i sobretot la Corona. És a dir, aconseguir una nova legitimitat sobre les runes del procés català, desenes de presos i atacs als drets democràtics bàsics, com els que planegen sobre l’escola catalana.
Per l’altre, que l’exemple català serveixi per a disciplinar a la resta i aconseguir la centralització buscada d’ençà que es va destapar la crisi hisendística. En primer lloc, que “convenci”, encara que sigui per mitjans inquisitorials, als dirigents del PDeCAT i ERC de què han d’abandonar tota via unilateral. O el que és el mateix, aparcar sine die tot intent d’exercir el dret a decidir i tornin a l’autonomisme i al diàleg amb la paret. Una cosa que, segons els mateixos programes electorals del 21D d’ambdues formacions, s’estaria aconseguint.
Sobre aquesta victòria tàctica la idea és seguir avançant, tant a Catalunya, per mitjà de noves sentències judicials i possibles intervencions -amb 155 o sense- que redueixin al mínim l’autogovern, amb la resta de l’Estat, amb un nou finançament autonòmic al dit d’un altre article constitucional, el 135 que van reformar el PP i el PSOE amb estivitat i traïdoria per a garantir el pagament del deute. Un altre exemple dels 155 que venen l’hem vist a Madrid, amb la intervenció dels comptes del seu Ajuntament, i l’anunci de Montoro de què es prepara una mesura similar per altres 22 grans ciutats.
Però la legitimitat tenyida de rojo y gualda i la “victòria” sobre el procés no serien suficient per a inaugurar una nova forma de governar. El tercer aspecte que s’assaja a Catalunya amb vocació d’exportar-se és l’emergència d’un poder omnímode i en gran part desfermat, el del “partit judicial”. La Judicatura -jutges i fiscals- venen augmentant ostensiblement el seu poder. Ella és qui instrueix, jutja i sentència sobre els múltiples casos de corrupció. Ha repartit “pals” -poquets- a uns i altres. A més, en la crisi catalana ha estat el principal braç executor de l’escalada repressiva, al costat de les forces policials. Avui “ningú li tos” a les seves senyories, i s’ha constituït una comunió d’interessos d’Estat que ha deixat al descobert que la independència judicial “són els pares”.
Això explica que es trobin en gran mesura deslligats, prenent mesures aberrants, tant per la via de condemnes, com d’absolucions com la de la Infanta o mesures de gràcia com les atorgades al seu espòs o als assaltants de Blanquerna. Aquesta emergència de governs es preparen per a legislar sobre allò que no puguin fer des dels parlaments fragmentats o quan sorgeixin conflictes administratius per mitjà de jutges, fiscals i policies, i si fa falta també els funcionaris de presons, com estem veient a Catalunya.
Tota aquesta reconfiguració no es pot separar de la brutal retallada de drets i llibertats que es ve desenvolupant en especial des de l’aprovació de la Llei Mordassa. Multes i penes de pressó per delictes d’opinió, sindicalistes amb querelles penals per participar en els piquets, activistes estudiantils i socials en la presó per participar de manifestacions, muntatges policíac-judicials... Un escenari cada cop més autoritari amb el qual l’Estat es proposa enfrontar les més que possibles resistències que puguin sorgir per fer front a aquesta retallada de drets i els plans d’ajustament que es pretenen passar els pròxims anys.
La “batalla catalana” és per tant molt més que una batalla catalana. El que està en joc en el pròxim període és si s’aconsegueix passar un projecte reaccionari molt més ambiciós que ve a segellar a sang i foc una caiguda encara major dels nostres drets democràtics, socials i laborals.
Per això és inacceptable e indignant que l’actitud totalment passiva de les direccions dels grans sindicats, que han fet a la pràctica front amb el bloc monàrquic sense cridar a cap acció de lluita a l’Estat i només a tímides accions simbòliques a Catalunya, on es van negar a recolzar la vaga del 3-O i el 8N. El mateix es pot dir de l’esquerra política, com Podemos o els comuns, que han assumit la “reforma” del Règim del 78 com tot el seu programa i al que més han arribat és a presentar un recurs contra el 155 en el Tribunal Constitucional, la cambra de cassació contra el Parlament català des de 2010.
Evitar una restauració borbònica del Règim del 78 no serà possible des d’una posició de “lleial oposició” al govern central. Sense qüestionar a la Corona, a la negació expressa del dret a decidir que recull la Constitució, sense voler promoure una gran mobilització social en tot l’Estat en suport a Catalunya per a soldar la unitat entre els pobles i contra el règim en vies de bonapartització, no se li poden aturar els peus al bloc monàrquic.
Tampoc des de Catalunya es pot pensar la lluita contra el 155 i per la defensa del mandat de l’1-O sense buscar aquesta aliança estratègica i sense extreure lliçons de 5 anys de “processisme”, en els quals les direccions convergents i d’ERC han acabat, com era d’esperar, renunciant a la república per evitar l’enfrontament amb l’Estat per mitjà d’una gran mobilització social. No hi haurà república catalana “sense rompre ous”, i aquests, com ve succeint des de 1848, o els rompen els sectors populars i la classe obrera, o no ningú més ho farà.
Els perills que anuncia la “batalla catalana” reactualitzen amb urgència la tasca de construir una esquerra que es proposi acabar amb aquest Règim des de la mobilització social, sense concebre cap il·lusió en la seva “reforma” o “aliats” que acaben posant per davant “l’ordre i l’estabilitat” tan necessària per als negocis i tan nefasta per aconseguir una transformació social profunda. Una esquerra que lluiti per aconseguir imposar vertaders processos constituents a Catalunya i la resta de l’Estat, sobre les runes del règim hereu del Franquisme, on es pugui discutir una sortida a la crisi que sigui pagada pels capitalistes i es posin les bases per una federació lliure de repúbliques de les i els treballadors.
