×
logo Xarxa International
Facebook Instagram Twitter Telegram YouTube

El capitalisme, un sistema per al sofriment psíquic

Organitzem-nos per a acabar col·lectivament amb l'explotació i l'opressió, principals causants del malestar psicològic.

Ainhoa Jiménez

dijous 13 d’octubre
Facebook Twitter

Un total de 3.941 persones es van suïcidar en l’Estat espanyol en 2020, segons les últimes xifres anuals de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), aquesta ja és, a més, la primera causa de mort entre els joves (14-29 anys). Els mitjans parlen de «pandèmia silenciosa», han augmentat les campanyes de prevenció del suïcidi, abandonant progressivament el mite de l’«efecte crida»—la falsa creença de què parlar sobre suïcidis pot induir a més persones a cometre’ls quan l’única cosa que s’aconsegueix és invisibilitzar aquesta situació i avivar l’estigma, dificultant que es demani ajuda—i cada dia s’omplen les xarxes socials de missatges que tracten el tema de la salut mental des de diferents òptiques.

No obstant això, la visibilització dels trastorns mentals rares vegades va lligada amb una millora de la situació d’aquells que sofreixen els seus efectes en aquest sistema despietat.

Més aviat el que sembla és que donada la importància més gran que se’ls ha anat donant a aquestes qüestions, bandejant—especialment les generacions més joves—cada vegada més el pacte de silenci que impedia fer esment de la salut mental si no era al servei de la burla, l’opressió i la condemna a l’ostracisme, ha acabat per construir-se el relat que la psicoteràpia és la panacea per a aquesta «pandèmia silenciosa»—encara que seria més correcte dir «silenciada»—que ens afligeix. I és que desviar el focus d’atenció del malestar social a l’individual és una cosa que a aquest sistema capitalista li encanta fer.

D’aquesta manera, d’una banda, es transforma el benestar emocional en una «voluntat de millora», on la possibilitat de deixar de sofrir es converteix en una decisió exclusivament individual que no sols és responsabilitat del subjecte sinó que a més també les possibles solucions són individuals. D’aquí la proliferació tant dels llibres d’autoajuda, on l’«autogestió» emocional és la clau, com d’una sèrie de productes i hàbits etiquetats com a self care o «autocures» que, en la seva majoria, van enfocats al reforçament del jo a través de consum, com si el benestar ens anés a venir dau amb només donar-nos un bany de bombolles, posar-nos una màscara cosmètica i prendre te matcha.

El col·lectiu—en un sentit polític, però també afectiu—queda completament desplaçat per l’individual en un marc on la psicoteràpia es converteix també en un bé de consum. A conseqüència d’això, el plaer i la felicitat es converteixen en les úniques emocions admissibles i tot sentiment no gratificant perd el seu paper adaptatiu per a passar a ser una cosa que ha de ser eliminat de les nostres vides per a poder estar «sans».

Així doncs, tots els estats d’ànim són susceptibles de ser medicalitzats i cada vegada és major el nombre de problemàtiques que se sobre interpreten de manera psicològica: l’excés o falta de somni, una ruptura amorosa, qualsevol inseguretat, una discussió, això que s’ha anomenat burn out o «síndrome del treballador cremat» perquè dir «explotació capitalista» embeni menys llibres, voler passar temps amb les persones a les quals vols i fins i tot les expressions de masclisme, racisme o LGTB-fòbia.

Tot pot potencialment fer-nos patir i, al mateix temps, es pot solucionar màgicament en consulta perquè la seva causa comença i acaba en nosaltres, per tant, tots hauríem d’anar a teràpia. A més, d’aquesta manera es despolititza el sofriment i queda anul·lada la cerca de solucions col·lectives per a centrar-nos únicament en pegats amb els quals tapar individualment les esquerdes que el sistema ha provocat.

Les principals beneficiàries d’aquest plantejament són, és clar, les empreses farmacèutiques. Segons un informe de l’Observatori del Medicament, en 2021 es van produir una mitjana de 4,2 milions de tractaments mensuals amb antidepressius, uns 5,1 milions amb ansiolítics i 1,37 milions amb antipsicòtics, la qual cosa suposa un augment del consum del 10%, 6% i 7% respectivament en relació amb l’any anterior.

El discurs neoliberal que individualitza el malestar emocional viu en perfecta simbiosi amb la concepció hegemònica de la psiquiatria que els trastorns mentals tenen una causa biològica—i, per tant, ahistòrica i asocial—, que, com en el cas de la depressió, es deu a un desequilibri químic en el cervell que ha de ser pal·liat per un medicament, moltes vegades prescrit sense la suficient consideració respecte als seus efectes adversos.

El sistema medicalitza d’aquesta manera els problemes socials, la solució dels quals passa bé per l’adquisició de mecanismes d’autogestió emocional, bé per la ingesta de fàrmacs o bé per un remei híbrid; però, en qualsevol cas, aquestes mesures són sempre de caràcter individual i van enfocades, en última instància, al manteniment d’individus «funcionals», a la seva reincorporació a la roda de producció capitalista.

Malgrat que la psicoteràpia i la medicació (fonamentalment si està acompanyada d’assistència psicològica) puguin proporcionar un alleujament en la situació vital d’algunes persones, si no considerem que l’origen del seu malestar psíquic enfonsa les arrels en un sistema que se sustenta en l’opressió i explotació humanes, que ens condueix irremeiablement al patiment físic i mental, estem desactivant el potencial políticament transformador d’aquelles solucions col·lectives que apunten a la construcció d’una societat radicalment nova basada en l’associació d’éssers humans lliures i iguals on, si bé no deixaran d’existir les inconveniències de la ment humana, aquestes podran ser abordades de manera comunitària ateses les necessitats de les persones, és a dir, una societat socialista.

No obstant això, ni tan sols aquestes sortides que poden suposar una millora individual del malestar psicològic són accessibles per a tothom. En la sanitat pública només hi ha 6 psicòlegs i 11 psiquiatres per cada 100.000 habitants en l’Estat espanyol, amb un temps entre sessions de mesos i una durada per consulta d’entre 15 o 20 minuts. La falta d’atenció psicològica en els centres educatius també és apressant. L’alternativa a aquest servei públic aclaparantment insuficient és recórrer a l’assistència psicològica privada, on, sí, les sessions poden arribar a ser quinzenals o fins i tot setmanals, però el cost de cadascuna d’elles suposa una mitjana de 60 €. Aquesta circumstància deixa, per tant, a la majoria de la classe treballadora sense la possibilitat de rebre assistència psicològica.

No sols és necessari, davant semblant tessitura, lluitar per un complet reforçament de la sanitat pública, amb la incorporació de molt més personal psi i sanitari per a poder reduir els temps d’espera i brindar una millor atenció i més personalitzada, sufragada mitjançant impostos als beneficis empresarials, per intervenir el sector privat i l’expropiació de les farmacèutiques; sinó que també és necessari dur a terme un canvi radical de les condicions materials que ens ha imposat aquest sistema depredador.

Perquè la salut mental continuarà sent la gran absent en la vida de la classe treballadora mentre els salaris continuïn sent insuficients per a afrontar el cost de la vida, bretxa cada vegada més àmplia en un moment d’estagflació com en el que ens trobem; mentre les hores de treball no es reparteixin perquè treballem menys i treballem totes; mentre no siguem sobiranes del nostre temps perquè ens veiem obligades a emprar-lo en què algú es faci més fastigosament ric a costa del nostre treball; mentre continuem tenint reformes laborals que perpetuen la temporalitat dels contractes i la precarietat.

Mentre hi hagi 3,4 milions d’habitatges buits i, al mateix temps, persones, moltes d’elles joves que no poden independitzar-se, a vegades per a escapar d’una mala situació familiar, que no poden pagar els preus abusius d’un lloguer o una hipoteca, persones a les quals desnonen de les seves cases; mentre la llei d’estrangeria continuï vigent, condemnant a la precarietat, a l’exclusió i fins i tot a la mort a milions de migrants; mentre el model universitari continuï excloent als fills de la classe treballadora.

Mentre l’única realitat històrica que hagi conegut la joventut sigui una successió de crisis constants; mentre aquest sistema continuï destruint el planeta en el seu afany de creixement econòmic il·limitat; mentre la insatisfacció corporal sigui un nínxol de mercat; mentre no acabem, en definitiva, amb l’explotació capitalista i les opressions—cap a les dones, persones racialitzades i persones LGTBIQ—que li són funcionals.

Però, d’altra banda, és insuficient la reivindicació aïllada d’un augment del personal sanitari sense dur a terme també una revisió crítica profunda de les disciplines psi, els seus conceptes i els seus mètodes, que, a vegades, en lloc de suposar una millora en la salut mental de les persones, exerceixen i perpetuen la violència contra elles, a vegades fins i tot de formes que poden resultar mortals, com va ser el cas de la jove, a la qual se li va aplicar l’anomenada «contenció mecànica», que va morir de meningitis en una unitat psiquiàtrica fa un parell d’anys.

No es tracta, en cap cas, de demonitzar la teràpia o la medicació, sinó de ser conscients, en primer lloc, que aquestes solucions, per molt efectives que puguin arribar a ser en l’àmbit individual, només seran un pegat si no s’acaba col·lectivament d’arrel amb el sistema que engendra el patiment i el cronifica; i, en segon lloc, que les disciplines psi, al llarg de la història, però també en el present, han estat utilitzades també com a eines de dominació contra els oprimits, bé a través de l’estigma, invalidació de les seves experiències i marginalització, bé de forma directament violenta com la contenció mecànica o els electroxocs.

Per tant, una solució que realment tracti de posar remei al patiment psíquic també haurà de propiciar un canvi en les relacions «metge-pacient» i el mètode mateix en el qual s’aborda la salut mental, fent valdre el col·lectiu, i on els usuaris, amb l’acompanyament dels professionals de la salut, en una relació d’horitzontalitat, estiguin en el centre de la presa de decisions respecte a la construcció de nous mètodes, alternatives i possibilitats de tractament de la salut mental.

L’accés a una ajuda psicològica de qualitat és necessari i per a això cal exigir l’augment dels recursos en la sanitat pública. Però no tot s’arregla parlant, ni tampoc medicant i sobre medicant perquè unes poques farmacèutiques continuïn fent negoci.

Si no lluitem per acabar amb l’explotació, l’opressió, la destrucció del medi ambient, les desigualtats i el consum irracional desenfrenat que el capitalisme ens ofereix no podrem solucionar fins al final els problemes psicològics que afecten cada vegada més persones.

Sabem que és possible crear una societat nova, on la planificació racional dels recursos naturals i de la producció ens permeti alliberar-nos el temps que ara ens roben els capitalistes i així desenvolupar-nos d’una forma veritablement plena, on no deixaran d’existir les inconveniències de la ment humana, però on podrem tractar-les de manera comunitària, des de l’honestedat amb cura i amb veritable interès.


Facebook Twitter
Veus contra la criminalització de la protesta

Veus contra la criminalització de la protesta

Prou criminalització a la protesta! Més de 30 organitzacions convoquen una concentració contra el delicte de desordres públics agreujats!

Prou criminalització a la protesta! Més de 30 organitzacions convoquen una concentració contra el delicte de desordres públics agreujats!

Amnistia Internacional posa en dubte la garantia de la protesta social davant la reforma per desordres públics

Amnistia Internacional posa en dubte la garantia de la protesta social davant la reforma per desordres públics

Veus crítiques contra el nou delicte de desordres públics agreujats

Veus crítiques contra el nou delicte de desordres públics agreujats

Un clar atac del Govern a les pensions: ampliació a 30 anys del període de càlcul

Un clar atac del Govern a les pensions: ampliació a 30 anys del període de càlcul

Marlaska no assumeix la seva responsabilitat i culpa als migrants assassinats de la massacre a Melilla

Marlaska no assumeix la seva responsabilitat i culpa als migrants assassinats de la massacre a Melilla

Final d'any parlamentari: Pressupostos militaristes, impostos de seda per la banca i elèctriques i un enduriment del Codi Penal

Final d’any parlamentari: Pressupostos militaristes, impostos de seda per la banca i elèctriques i un enduriment del Codi Penal

El Govern vol garantir els beneficis de la banca en la nova llei d'habitatge

El Govern vol garantir els beneficis de la banca en la nova llei d’habitatge