Una setmana de conflicte del transport està deixant prestatgeries buides i empreses de l’alimentació o l’automòbil paralitzades. Les grans empreses ja anuncien ERTOs massius. Unes suspensions que poden enviar a casa a milers de treballadors amb càrrec a les arques públiques i amb només el 70% del salari enmig de la major pujada de preus des dels 70. Un cop als treballadors per salvar els seus beneficis que té la marca de Podemos. Es realitzarà mitjançant l’aplicació massiva dels ERTO del Mecanisme RED de la reforma laboral de Yolanda Díaz.

Aquesta aturada és una conseqüència directa de la vertiginosa pujada dels carburants després de la reaccionària invasió russa d’Ucraïna i la guerra econòmica impulsada per l’imperialisme europeu i nord-americà.

El Govern del PSOE i Unidas Podemos i la premsa afí titllen la proposta com una maniobra de l’extrema dreta. Responen amb 15 mil antiavalots en carreteres i autopistes i han detingut a més de 50 transportistes. La dreta aprofita per intentar desgastar al govern pel caos generat i de pas demana, al costat de la CEOE, més mà dura. Feijóo ha arribat a sol·licitar que es tregui a l’Exèrcit als carrers. L’extrema dreta de Vox es fica en el conflicte secundant demagògicament l’aturada per tractar de capitalitzar el descontent i promoure un programa reaccionari.

El transport de mercaderies: el regne de la subcontractació i la precarietat

Qui està fent les aturades? Són patrons? Assalariats i autònoms? Què reivindiquen? Buidem una mica aquests interrogants per a poder entendre què és el que realment està passant a les carreteres i magatzems aquests dies.

A l’Estat espanyol hi ha mig milió de camioners i més de 100 mil empreses de transport. Això dona una mitjana de 5 conductors per empresa. Per tant, la major part del sector són assalariats de petites i mitjanes empreses o autònoms, a vegades amb alguns assalariats al seu càrrec, que treballen per a aquestes o els gegants de la distribució.

El règim laboral és d’una enorme flexibilització i precarietat per mitjà d’una subcontractació sense límits. Una espessa xarxa d’empreses comissionistes subcontracten una vegada i una altra els ports, quedant-se amb fins a dos terços de la tarifa. Aquests intermediaris inclouen també a les principals empreses del transport i les del sector de la distribució, agrupades en l’Associació de Carregadors d’Espanya, on estan Mercadona, Coca-Cola, La Caixa o El Corte Inglés, entre altres.

Un pervers sistema que fa que la pujada dels preus del combustible recaigui sistemàticament en l’última baula de la cadena. El camioner veu com el seu marge es queda en l’assortidor, mentre que els dels comissionistes queden protegits pels contractes de subcontractació. Aquest és el rerefons del malestar que ha acabat esclatant amb l’última escalada de preus del gasoil que frega ja els 2 euros el litre.

Un govern al servei de les grans patronals

La Plataforma per a la Defensa del Sector del Transport de Mercaderies per Carretera, convocant de l’actual aturada, agrupa, segons els seus portaveus, a 7000 transportistes. Entre ells hi ha autònoms, assalariats de petites empreses i també patrons d’aquestes mateixes PIMES.

Quan en les vespres de Nadal les patronals de les grans empreses del gremi - el Comitè Nacional del Transport per Carretera i la Federació Nacional d’Associacions de Transport d’Espanya- van amenaçar amb la convocatòria d’un aturada patronal, la Plataforma no es va sumar.

Les reivindicacions de totes dues patronals buscaven ajudes directes a les grans empreses, les comissionistes. Finalment, l’aturada no es va portar endavant. El govern havia cedit aprovant un Reial decret pel qual es repercutia en la factura les despeses del viatge ocasionats pels carburants i la publicació setmanal de l’índex del preu del gasoil.

Amb l’escalada de preus posterior a l’inici de la guerra a Ucraïna els marges de cada port s’han vist reduïts al mínim. Això asfíxia per complet a l’última baula de la cadena, el que assumeix el cost del combustible, però manté molt més fora de perill els guanys dels comissionistes.

Per això ni el CNTC ni la FNATE s’han sumat a l’aturada. A més, la Plataforma inclou en les seves demandes, a part de la rebaixa del preu del gasoil, altres com la jubilació als 60 anys, el reconeixement de tots els accidents laborals succeïts en períodes de treball i disponibilitat, el final de models de fals autònom com les cooperatives fraudulentes, limitar la cadena de subcontractació o un conveni únic estatal per als assalariats d’obligat compliment per a les empreses.

L’ajuda anunciada pel govern de 500 milions d’euros per al sector no convenç a la Plataforma que considera que anirà directa a la butxaca de les grans transportistes i distribuïdores, i que no es recullen la resta de demandes.

El biaix proempresarial de les propostes del govern es corrobora amb la resolució del Ministeri de Transport que ha autoritzat que els treballadors assalariats puguin treballar fins a 11 hores al dia per a amortitzar l’aturada. Si se sumen els temps de presència això suposen jornades setmanals de fins a 60 hores en la carretera.

El règim de subcontractació sense límits, que és la raó estructural de la penosa situació de milers de camioners, tampoc es qüestiona pel govern. La reforma laboral de Yolanda Díaz no la va regular ni va limitar. Tampoc la Llei Rider afecta als milers de falsos autònoms del transport per carretera.

La burocràcia sindical de CCOO i UGT és també còmplice d’aquesta situació. Porten anys avalant i signant convenis en els quals es recullen dobles taules salarials i s’avala el model de subcontractació per abaratir costos. Ara han decidit posar-se de costat, o més aviat fer front al costat del govern sumant-se a la campanya de desqualificació dels camioners.

La direcció del conflicte per la Plataforma, suposa també un enorme límit perquè les reivindicacions d’assalariats i falsos autònoms puguin aconseguir-se. Es tracta d’una associació corporativa que agrupa alhora aquests sectors amb empresaris petits o mitjans que imposen les mateixes condicions d’explotació que les grans empreses, o a vegades fins i tot més dures.

És imprescindible que els treballadors i falsos autònoms s’agrupin de manera independent, i busquin la solidaritat i coordinació amb altres sectors de treballadors colpejats per aquesta crisi. Si no, abans o després, les seves demandes seran lliurades a canvi d’ajudes a les Pimes i la seva lluita subordinada a la de la gran patronal.

Està l’extrema dreta darrere el conflicte? I on està l’esquerra i els sindicats?

Bona part de la “progresía”, reproduint l’argumentari de Moncloa, tatxa l’aturada com una maniobra de l’extrema dreta. El perill que Vox capitalitzi aquest malestar és real. L’extrema dreta s’hi està ficant, i molt. Es presenta demagògicament com la defensora del camioner, l’agricultor o el ramader. Tot i que el seu programa és el de rebaixar els impostos a les grans empreses que els exploten i desregularitzar encara més les condicions laborals i de subcontractació.

Però si la demagògia d’Abascal pot tenir auditori en part dels camioners, com també entre els petits productors agraris o ramaders, és en gran manera responsabilitat directa del rol de l’“esquerra” que governa amb polítiques de dreta i la burocràcia sindical que dona l’esquena a les reivindicacions dels assalariats i autònoms del sector.

La cantarella de que tots els camioners són “ultres” i que per això cal fer front al costat del govern, com plantegen periodistes com Antonio Maestre, no fa més que aplanar el camí, encara més, a que Vox guanyi auditori entre sectors obrers i populars. L’únic dic realista a aquest perillós avanç de l’extrema dreta és precisament tot el contrari: aixecar una alternativa que resolgui els problemes socials de fons d’aquests sectors assalariats ultra explotats o intermedis arruïnats.

Per un programa que faci pagar als gegants del sector aquesta crisi

La crisi energètica que recorre Europa i el món sembla que només acaba de començar. La Comissió Europea discutirà aquest cap de setmana el paquet de mesures compensatòries. Però tot apunta a que, com vam veure en la crisi de la covid-19, les receptes apuntaran a rescatar a les grans empreses a costa de major flexibilitat i nous paquets de rescat empresarial a costa de milers de milions de diners públics.

Les propostes d’ajudes directes a les grans empreses o eliminació de càrregues fiscals per a la seva activitat -com a manera de rebaixar el preu del carburant-, que són les propostes del govern “progressista”, no són més que una altra socialització de les pèrdues empresarials.

Des del CRT pensem que l’esquerra independent d’aquest govern i les organitzacions sindicals, tant de l’esquerra sindical com dels anomenats sindicats majoritaris, deurien en primer lloc de secundar totes les reivindicacions de l’aturada que apunten contra la precarietat i la subcontractació. La jubilació als 60 anys per a tots els camioners amb el 100% de la pensió, un augment de salaris, una reducció de les jornades, la prohibició de la cadena de subcontractació i les falses cooperatives i un conveni estatal únic on es recullin aquestes i altres millores, han de ser recolzades immediatament.

Alhora cal exigir a les centrals sindicals un veritable pla de lluita per oposar-se als ERTO i suspensions, que els salaris siguin garantits amb els beneficis empresarials que van batre rècord en 2021 i que lluitin per la indexació automàtica de l’IPC, clàusules de revisió salarial mensuals i la congelació i rebaixa de lloguers.

Però juntament amb aquestes demandes d’emergència cal plantejar altres més de fons, que han de tocar necessàriament els interessos de les grans empreses del sector i els gegants dels hidrocarburs.

Multinacionals com Repsol o Naturgy, que han tingut beneficis rècord -de 2500 i 1200 milions respectivament en 2021-, esperen continuar enriquint-se amb el gas i el petroli pels núvols. És necessària la confiscació dels seus beneficis, així com la seva nacionalització sota control dels seus treballadors i usuaris per a intervenir i controlar els preus de l’energia.

El mateix amb les grans empreses del transport i la distribució. Aquests comissionistes sense escrúpols esperen enriquir-se dels augments de preus que estan corcant els salaris de milions de persones. Elles també han de ser considerades un sector estratègic i lluitar per la seva immediata intervenció en la perspectiva de la seva nacionalització sense indemnització. Aquesta seria la base per establir una empresa pública de transport i distribució, sota el control dels seus treballadors, que garanteixi condicions de treball dignes per als camioners, retribucions justes per als petits productors agraris i ramaders, i preus assequibles per combatre l’augment sobtat de la pobresa en milions de llars.

A més, l’esquerra i les organitzacions obreres han de lluitar per un programa que doni resposta a la situació de ruïna a la qual es veuran abocats milions d’autònoms i petits productors. Perquè no acabin sent la base de maniobra de la gran patronal i la dreta, cal oposar-se al seu programa reaccionari de rescat empresarial, cal lluitar per impostos a les grans fortunes i beneficis empresarials -només l’IBEX35 va acumular en 2021 60 mil milions- i per la nacionalització de la banca per a garantir crèdits barats i condonació de deutes o interessos als sectors mitjans arruïnats.

És la guerra i l’escalada imperialista, estúpid!

Aquest programa contra la crisi econòmica i social no pot separar-se de la necessitat de combatre contra la causa de fons: la reaccionària invasió russa d’Ucraïna i l’escalada bel·licista i de sancions de l’imperialisme europeu és el motor d’aquesta catàstrofe.

L’esquerra i el moviment obrer no podem limitar la nostra lluita al terreny nacional perquè aquesta crisi la paguin els nostres capitalistes patris. És urgent enfrontar als nostres governs i frenar aquesta escalada que amenaça amb empobrir-nos, matar de fam a milions d’éssers humans en molts països semicolonials i abocar-nos a escenaris de barbàrie com els que es van viure en el segle XX.

Unificar a la classe treballadora al costat d’altres sectors populars darrere d’un programa anticapitalista contra la crisi i una perspectiva antiimperialista i internacionalista contra la guerra a Ucraïna i contra l’ofensiva de l’OTAN i la UE, es torna una qüestió urgent per enfrontar l’ascens de les corrents més reaccionàries i detenir una maquinària que posa en risc la supervivència mateixa de la humanitat.