El govern portuguès ha quedat pendent d’un fil. El rebuig en el Parlament dels seus Pressupostos 2022 deixa a l’anomenat "govern d’esquerres", encapçalat per Antonio Costa del Partit Socialista i secundat pel Partit Comunista i el Bloco de Esquerda, a l’espera de la previsible decisió del president de la República, Marcelo Rebelo de Sousa de resoldre un avançament electoral.
Una crisi de l’executiu lusità que va ser pres com a referència pel PSOE i Unidas Podemos per a la seva aliança, si bé en el cas del país veí els socis dels social-liberals no han arribat a integrar-se en el Consell de Ministres. La possible caiguda de Costa coincideix amb un moment de feblesa de l’anomenat govern "progressista" espanyol, atiat per la discussió entorn de quina reforma laboral cal posar en marxa i un escenari econòmic en el qual la recuperació pot veure’s amenaçat per nuvolots internacionals impredictibles com la crisi del gas que està disparant el cost de la factura energètica.
Un govern d’"esquerres" aplicant polítiques de dretes
El govern portuguès lluny ha quedat de ser un govern d’"esquerra". Va començar la seva marxa en 2015 amb el suport de la PCP i el BdE. En els primers anys va poder vendre un relat semblant gràcies a aquest suport i a la relaxació, com en la resta d’Europa, de les polítiques d’austeritat imposades pels diversos governs i la UE després de la crisi del deute hel·lè en 2010. Es van recuperar parcialment algunes de les retallades salarials i augments de jornada en el sector públic i es van imposar algunes noves taxes impositives sobre habitatges de luxe.
Però en els elements més estructurals el de Costa va continuar sent un govern social-liberal, només que en temps d’una relativa recuperació econòmica després d’anys de caigudes i reculada en condicions de vida i laborals sense precedents des de la dictadura. El juliol de 2019 Costa va acordar una nova reforma laboral regressiva amb la dreta parlamentària. En el mateix 2019 Costa sí que va haver d’enfrontar als carrers una mobilització massiva de docents en exigència que es reconegués al complet la seva antiguitat. Novament la dreta va donar suport a l’executiu.
Uns socis d’"esquerra" que l’han sostingut fins ara
Uns incompliments amb els seus socis que no van impedir que aquests el continuessin sostenint, li aprovessin els comptes de 2020 amb la seva abstenció i fessin valer la seva influència en les grans centrals sindicals perquè aquestes no incendiessin el carrer contra la reforma laboral, com hauria passat si un atac així l’executava un govern de la dreta, i la lluita dels docents quedés aïllada com un conflicte sectorial.
De fet, després de les eleccions de 2019, tant la PCP com el BdE van tornar a investir a Costa. En aquest segon govern els social-liberals han gestionat la crisi pandèmica de la mateixa manera que la resta de governs de la UE, amb polítiques que repartien engrunes cap avall i grans rescats a les principals empreses del país. De la mateixa manera, ni tan sols en els moments més crítics, es van prendre decisions sobre els beneficis, grans fortunes o drets de propietat d’empreses estratègiques. La pujada del salari mínim, de 40 euros, ha estat qualificada de miserable pels sindicats i, seguint les exigències de la UE per a l’accés als Fons Europeus, Costa preparava noves contrareformes laborals i de pensions.
Noves eleccions sense alternativa per esquerra
L’actual crisi de govern, aboca a noves eleccions en les quals les forces compromeses amb el govern Costa podrien sofrir una significativa reculada. En les municipals de setembre el Partit Socialista es va mantenir com a primera força amb un 34,4% dels vots, però va perdre alcaldies claus com la de Lisboa. La PCP també va retrocedir perdent 5 dels 29 ajuntaments on governava i quedant-se en el 8,2% dels vots, i el BdE no va arribar al 3%. D’altra banda la dreta, encapçalada pel PSD, va guanyar 16 alcaldies més, entre elles la de la capital i es va recuperar parcialment fins al 24% dels sufragis. L’extrema dreta de "Chega!" es va estrenar en els comicis amb un 4%. Si bé encara les forces de l’"esquerra" institucional podrien sumar una majoria, això no està per a res assegurat. Cal veure quin efecte té en la mobilització del seu electorat la pròpia crisi de govern i quin paper juga l’abstenció, que ja al setembre va batre rècords amb un 46%.
L’experiència portuguesa podria tornar a repetir una màxima que es repeteix en la història: els governs d’"esquerra" que apliquen polítiques de dreta, són la millor catifa vermella perquè torni a governar, o es reforci i prepari per a fer-ho una mica més endavant, la dreta.
Un avançament de què pot venir en l’Estat espanyol?
La crisi de Costa tira sorra sobre aquells que van vendre el model portuguès com un projecte de govern "possible" en favor de "els de baix", com feia Iglesias per a pressionar en favor del govern de coalició en 2019, però també a uns altres, com Anticpaitalistas, que venien la política de la PCP i el BdE com l’alternativa a integrar-se en l’executiu. La política de ser la crossa parlamentària d’un govern social-liberal tampoc resulta cap alternativa. El seu compromís a sostenir a Costa, encara quan no li hagin recolzat en les seves decisions més dures, com un "mal menor", no sols els pot fer perdre rellevància electoral, sinó que sobretot ha estat un obstacle perquè durant aquests anys es forgés una potent resistència a les polítiques antiobreres, vinguin de la dreta o de l’"esquerra" del règim, i a la calor d’aquesta pogués constituir-se una alternativa de l’esquerra anticapitalista i de classe.
Portugal pot arribar a ser un reflex o avançament del qual pot acabar passant en l’Estat espanyol. La fi de l’excepcionalitat pandèmica, les exigències de la UE per a rebre els Fons i els nuvolots internacionals que amenacen la recuperació, portaran al govern "progressista" a una política més semblant a la del govern de l’últim Zapatero. No es pot per tant descartar que la coalició acabi fracassant i que la legislatura no s’esgoti. Encara que Unidas Podemos i Yolanda Díaz es vulguin vendre llavors com l’esquerra exigent, les projeccions demoscòpiques donen a la dreta un avantatge d’oportunitat que podrien portar a Casado a la Moncloa.
Preparar-se per a aquest escenari no implica sembrar il·lusions en l’esquerra reformista que porta ja dos anys governant i aplicant les polítiques social-liberals tradicionals del PSOE, com la candidatura de Díaz pretén. Tampoc per refundar una esquerra "a la portuguesa", com sembla que volgués Anticapitalistes, que es prepari per a ser el soci "exigent" de Sánchez en el Parlament, com han fet la PCP i el BdE amb Costa.
És urgent posar en peus una esquerra que posi en el centre el desenvolupament de la mobilització obrera i popular per a enfrontar des de ja mateix a un govern que, com demostra el sainet de la reforma laboral, aplicarà les polítiques que demanen la CEOE i Brussel·les, i ho faci des de la més absoluta independència política, sense donar el mínim suport als social-liberals ni al relat del "mal menor", i defensant un programa obertament anticapitalista. O aixequem una altra esquerra amb aquests vímets, o tornarà a ser la dreta i l’extrema dreta les que capitalitzaran de nou la crisi de l’esquerra del règim per a continuar atacant-nos amb encara més virulència en els pròxims anys, aquesta és la principal lliçó lusitana.
