Després d’una pregunta del senador de Compromís Carles Mulet en la sessió del Senat es va poder saber que el Govern progressista porta invertits 125.000 euros en l’exhumació, inhumació i protecció de la mòmia del dictador Francisco Franco.

L’exhumació de Franco va ser per a molts el gran gest progressista del primer govern de Sánchez. La veritat és que serveix per a desemmascarar la complaença que l’Estat, fins i tot amb el PSOE en el timó, manté amb la memòria del dictador. No fa falta fer un estudi estructural de l’Estat per a adonar-se de la reconversió del franquisme en democràcia liberal. Detalls com aquest son prou clars com per a confirmar que el Règim del 78 no ha tallat el cordó umbilical amb qui el va concebre.

El finançament de l’Estat invertit en el mausoleu de Mingorrubio parla per si sol. Però basta veure les imatges de l’exhumació, que gairebé va ser un acte d’Estat. Basta recordar la rebuda que els franquistes van donar al fèretre. Basta veure la constant apologia i peregrinació que fan els seus seguidors a la tomba de Franco sense cap mena de pudor ni impediment per part del govern.

La ironia es torna esperpent quan coneixem la denúncia interposada pels Franco a l’Estat. Segons ells, cada vegada que volen visitar el mausoleu han de demanar les claus a una funcionària perquè la tomba és propietat de l’Estat. Han parlat de segrest, de mal moral. És de suposar que no és suficient que una democràcia burgesa que, suposadament, ha passat pàgina del seu passat franquista, encara sostingui amb les arques públiques el lloc de repòs d’un dictador, invertint milers d’euros a protegir-lo.

Encara que lliurar el cos a la seva família amb totes les responsabilitats necessàries és ja un privilegi del qual va privar el dictador a les seves víctimes, seria almenys més coherent. No obstant això, estem lluny d’una resolució en aquests termes. El govern no ha anunciat cap mena de mesura definitiva per a deixar si es fes càrrec de les despeses del dictador.

De la mateixa manera, tampoc s’ha albirat si més no la possibilitat d’expropiar als Franco de tots els béns espoliats des que Franco estigués al capdavant de l’Estat. No sols parlem del Pazo de Meirás o l’espoli a la catedral de Santiago de Compostel·la de les estàtues del Mestre Mateo. La riquesa de la família Franco es comptabilitza en centenars de milions, amb centenars de propietats que rendibilitzar; un imperi en propietats construït a força d’usurpar a l’Estat al mateix temps que s’imposava un règim de terror, pobresa i mort a milions de persones.

La resposta de l’Estat, lluny de simplement no fer res per a ajustar comptes amb la família del dictador, ha estat costejar l’enterrament amb protecció i honors propis d’un cap d’Estat sota la imatge d’un gest progressista. Gest que té amb els Franco i que ha costat al Tresor 125.000 euros, xifra que puja amb cada manteniment del sepulcre.