Parlar de salut mental i de barallar col·lectivament és una cosa molt ben rebuda en cada institut, universitat o barri en què tractem d’organitzar-nos. No es tracta únicament de parlar de salut i de barallar contra els atacs a la sanitat i per una salut mental pública que no estigui basada a fer que no es trenqui la classe treballadora per a continuar explotant-nos. També és parlar de què ens està comptant la salut mental del món en què vivim.

Des de març de 2020 les urgències psiquiàtriques en les quals s’atén menors s’han duplicat. Es calcula que 300 milions de persones en el món sofreixen depressió, de les quals un 70% són dones. També el consum de tranquil·litzants ha augmentat significativament en tres anys, amb o sense recepta. En un any fins al 17,8% d’homes i un 32,3% de dones els hauria comprat almenys una vegada.

Les xifres continuen en la consulta. En la sanitat pública hi ha 6 psicòlegs i 11 psiquiatres per cada 100.000 habitants en l’Estat espanyol. Aquestes xifres en la sanitat pública generen una realitat de privatització de la salut mental. Si en la sanitat pública et poden atendre amb un temps entre sessions de mesos i una durada per consulta d’entre 15 o 20 minutos a través de la regulació de medicació, la teràpia existeix a través de la sanitat privada, amb costos difícils o inassumibles per a la classe treballadora en el moment en què es necessita teràpia.

No és normal que cada vegada més joves tinguin ansietat, depressió, esgotament, por sobre el futur o que el suïcidi sigui la primera causa de mort en joves. Ni que només 3 de cada 10 joves pugui viure independent als 30 anys. Que a les nostres cases tothom aquest rebentat a treballar. Però ens estan preparant perquè actuem com si fos normal. Com serà normal?

Quan parlem d’organitzar-se i barallar per un món sense opressió ni explotació no ho diem com a conceptes buits ni confinats a ser només teories. Parlem de la urgència d’acabar amb una cosa ben real que ens succeeix cada dia a la joventut, per a la classe treballadora, per a les dones, la diversitat sexual o les persones racialitzades.

Les condicions de vida no han de tractar-se com una taula de punts i probabilitats a l’hora de pensar l’origen o la possible evolució dels patiments mentals, per a complementar un model basat en excessos o deficiències químiques i hormonals que ens facin sentir malament o pitjor encara, ens “desequilibrin” per a ser funcionals.

No obstant això, a vegades tota la ràbia que generen les nostres situacions es dirigeix contra nosotres. En les condicions de gran part de la joventut (i no tan joventut) treballadora és fàcil pensar “no soc capaç de controlar la meva vida i la dels qui m’envolten perquè no sigui un desastre”.

Tal vegada és perquè a mi i als qui m’envolten ens roben el millor del nostre temps i les nostres energies per a fer mes ric a un capitalista; ens roben temps per a relacionar-nos amb qui volem o descansar de manera estable; ens roben diners i perspectives de futur per a fer plans a llarg termini, no retallar-nos de tot per a no arruïnar-se; ens roben energies per a no dedicar el nostre escàs temps a poder viure l’endemà i recuperar-nos de la fatiga o ens roben llibertat i autoafirmació per haver-nos educat creient-nos les opressions masclistes, racistes i LGBTIfòbiques més del que ens agradaria.

Però si en lloc de pensar tot això i col·lectivitzar i organitzar aquesta ràbia, ens creiem responsables individuals i pensem que “serà perquè jo soc un desastre de persona, no he madurat prou, no m’esforço prou, no em motivo prou, em queixo en excés” i un llarg etcètera de ràbia introyectada, és un ambient perfecte perquè es generin malestars psicològics, especialment depressió i ansietat.

En aquest sentit, tal com explica Mark Fisher en Bueno per a res, un dels majors assoliments del capitalisme és la "responsabilització", la idea que si som miserables ésperquè volem i que ho mereixem. Entre altres coses, tenim un problema de capitalisme interioritzat.

Als capitalistes els servim per a treballar fins a rebentar. Per a fer funcionar el món i
malviure mentre viuen de luxe a la nostra costa. Per a netejar la seva merda, pagar els seus viatges a l’espai, morir en les seves guerres i callar-nos. A nosotres els capitalistes no ens serveixen per a res bo, però naturalitzar de manera més o menys conscient que aquest és l’ordre social que ha d’existir i “el millor dels mons possibles” alimenta una sensació d’inferioritat i autoculpa que pot expressar-se en múltiples patiments. Però tal vegada, els nostres malestars estan tractant de dir-nos alguna cosa: que el malalt és aquest sistema.

Respecte a aquesta interiorització, Pablo Minini, llicenciat en psicologia de l’Agrupació Marrón a l’Argentina plantejava: "En quin moment es va decidir que la desgana i la tristesa és una malaltia individual? En quin moment acceptem que rebutjar els ritmes extenuants de treball, estar cansats del treball per a guany d’un patró, odiar la vida de contar monedes i dies és una tara personal? Qui diu que els problemes de salut mental són només una qüestió personal o individual i no un producte de les relacions socials sota el capitalisme? Qui decideix que estar de mal humor la major part dels dies en un sistema que oprimeix, explota i mata és un desajustament hormonal, existencial, neurològic?”.

Si tenim ràbia no és perquè siguem gent vaga, fluixa o dolenta, és perquè el sistema capitalista es reforça cada vegada que pensem que aquesta situació de merda és culpa nostra. Volen que creguem que no hi ha un altre camí que un futur d’explotació, ansietat i precarietat, sense temps lliure i sense aprenentatge. Que ni se’ns ocorri que a més de lluitar per un accés a la salut mental que no aquest privatitzat, precaritzao i centrat en calmar els símptomes del malestar i no a combatre els seus orígens, hem d’organitzar col·lectivament l’esperança en cada lluita, apuntant contra un capitalisme que atempta contra la nostra salut.

Com passarem per la vida sense sofrir quan hi ha tanta diferència entre com vivim i com hauríem de viure col·lectivament? Si mirem la història del moviment obrer, hi ha una llarga tradició d’esperança, fins i tot en èpoques pitjors per a la classe treballadora. No es tracta de construir un optimisme infundat ni messiànic, sinó que històricament s’ha basat en la confiança en les pròpies forces com a classe, en la capacitat d’autoorganitzar-se, implantar els propis mètodes de lluita i convertir-se en una classe hegemònica, en la referència per a acabar amb tota opressió i injustícia com una tasca que resoldre canviant el món de base.

La tensió entre les nostres condicions i la vida que volem no disminueix quan militem, quan barallem per construir una societat socialista, però s’organitza. Transformar les opressions i explotació interioritzades en esforç i ànims per a combatre tota opressió i explotació és justícia i no és una tasca individual, sinó col·lectiva. Tal com explicava Josefina Martínez en el diari CTXT, “el pitjor que podríem fer és naturalitzar aquest tipus de tristesa social en milers de joves i adults, sense fer-li front. Perquè no es tracta només de comprendre que el capitalisme deprimeix i angoixa, es tracta d’oposar-li batalla i respondre cop a cop. Només
així podrà emergir una nova subjectivitat creativa.”

No sols volem combatre una societat capitalista que ens està combatent dia a dia. No sols volem evitar la barbàrie mentre veiem com el capital devora el nostre temps i energies, s’enreda en guerres o destrueix el planeta, sinó que venim a barallar per construir una joventut que trenqui totes les seves cadenes imposades per aquesta societat feta a mida per a uns pocs. Per una joventut que ensenyi les dents als capitalistes lluitant per la felicitat.