El senyor Castells feia així una picada d’ullet al paper de la denominada “modernització” de les universitats, no obstant això, per sota d’aquesta retòrica fetitxista trobem un model neoliberal que compagina la inversió en alta tecnologia amb la precarietat creixent del professorat i personal d’investigació, així com la cada vegada major degradació de l’ensenyament i dels currículums acadèmics dels estudiants. Apuntem en aquest article, una permenorització d’alguns d’aquests elements de la Universitat-Empresa que fan als docents treballar en pitjors condicions i als alumnes aprendre menys.

La crisi per la qual travessa la universitat no es va originar amb la pandèmia, sinó que s’ha vist aprofundida, els seus detonants, lluny de ser el virus, són les polítiques neoliberals de la universitat per a servir als interessos de les grans empreses. Aquestes reformes vénen de temps enrere i tenen la seva expressió més descarnada en el Pla Bolonya, impulsat pel mateix PSOE que ara governa i que va ser fortament contestat pel moviment estudiantil. Unides Podem, lluny d’haver qüestionat en algun moment aquest model, ha designat com a ministre d’universitats a un dels seus mes devots defensors, el senyor Castells.

Castells afirmava que “és interessant veure com les universitats amb un gran esforç han fet la transició [cap a l’educació a distància], la qual cosa crea una base per al futur, perquè siguem capaços de tenir diferents modalitats d’ensenyament” afirmant que les universitats han sabut donar una solució tecnològica i pedagògica a l’altura. No obstant això, l’adaptació de la universitat a la nova situació no s’ha degut tant a les noves tecnologies com a la improvisació i precarietat dels docents. Els professors ja arrossegaven una precarització i inestabilitat laboral creixent que els obliga a adaptar-se a qualsevol situació, és en aquesta flexibilitat en la qual es basa el model actual d’universitat. Quan es van tancar les universitats, la universitat va fer recaure sobre els docents, delegats i estudiants, la continuació de les classes costi el que costi, sense facilitar mitjans ni donar fórmules d’actuació.

Si mirem l’evolució de les condicions laborals en la universitat, trobem una contínua proliferació de noves fórmules contractuals, en la qual el personal funcionari és substituït per treballadors precaris, amb la finalitat d’estalviar costos sobreexplotant al personal docent i investigador. Seguint el model estatunidenc els docents sofreixen un procés de proletarització creixent per a abaratir els costos de la universitat i fer-la més flexible a les necessitats de departamentals i a demandes variables del mercat, apostant per professionals “d’un sol ús”. Això comporta que molts dels docents no puguin planificar una trajectòria vital estable.

Les dades parlen per si soles: l’edat mitjana del professorat en les universitats públiques de l’Estat Espanyol ha passat dels 46 als 59 anys entre 2007 i 2016. La reducció entre 2009 i 2016 de la plantilla va ser del 5%, uns 5.000 professors. El nombre de funcionaris es va reduir de 53.000 en 2006 a 44.000 en 2016; incrementant el nombre de contractes temporals a 40.000 en 2016. La impossibilitat generalitzada de desenvolupar una Carrera Investigadora ha estat denunciada per la Federació de Joves Investigadors.

Amb l’objectiu de continuar les classes la universitat ha emprat la tecnologia que ja tenia, però això no ha suposat per a res una alternativa a la docència presencial i molt menys ha seguit un criteri pedagògic, sinó que s’ha emprat com a mitjà de sortir al pas. Per a començar els estudiants ens estem veient obligats a complir amb gran part de les funcions que hauria de complir la universitat, una d’elles és proveir-nos de material i recursos. La Universitat ha tancat les biblioteques, però no les ha substituït per un servei on-line, tampoc ha alliberat molts dels recursos digitals dels quals ja disposa, com a revistes científiques, llibres i manuals, que ella mateixa considera obligatoris en les guies docents. Aquests són elements que, seguint un criteri pedagògic, hauria d’haver posat a la nostra disposició.

D’altra banda, i sense considerar la innegable bretxa digital, els mitjans tecnològics amb els quals comptem no són suficients per a impartir classes on-line, la qual cosa depèn del fet que els estudiants hàgim de prendre un paper autodidacta, individualitzant i fent molt més lent el procés d’aprenentatge. Això, tanmateix, no ha anat acompanyat d’una reducció dels continguts, i molt menys d’una flexibilització dels terminis de lliurament i dates d’examen.

No obstant això, el pitjor de tot no són realment les dates d’exàmens, sinó la metodologia pròpia de l’educació neoliberal. L’aplicació del pla Bolonya pretén capturar els temps excedents dels universitaris a través del sistema de crèdits i l’educació per “competències”, obligant-nos a fer un treball quotidià basat en la competitivitat i en la “avaluació permanent”, això és, una medició constant del procés. Això només es fa possible a través d’un lliurament sistemàtic d’activitats, treballs i tasques que requereixen ser avaluats.

Amb la pretensió tecnocràtica de donar compte d’un treball constant i quantificable la docència neoliberal actua en detriment dels continguts substantius de les assignatures, degradant l’ensenyament i treient coherència als programes docents. Aquesta sobresaturació del temps de l’estudiant s’ha vist accentuada amb l’educació a distància, perquè ja que l’estudiant ha de fer el treball des de casa, cal mesurar que l’estigui realitzant. Això és completament irracional perquè no es pot reduir a un número quantitatiu-formal i individual, processos col·lectius qualitatiu-informals.

Aquesta proliferació de diferents tasques, proves i sobrecàrregues burocràtiques manca en la majoria dels casos de sentit educatiu i de fi pedagògica, només busquen “mesurar” a l’estudiant i tractar d’inculcar en ell una actitud consistent a tractar de rendir cada vegada més i competir amb els seus companys maximitzant aquests indicadors quantitatius. Al final l’educació es redueix a una màquina d’ensenyar a rendir al màxim en aquests indicadors, i no a aprendre col·lectivament a dominar un determinat camp de coneixement de manera holística.

Aquest ritme de treball i la metodologia que l’acompanya s’ha convertit en insuportable durant la prolongació de la quarantena. Els estudiants han mostrat el seu cansament en les xarxes socials exigint que es deixi d’avaluar sense sentit, de posar tasques i treballs infinits, i d’incrementar els temaris. El ministre Castells ha tancat files entorn d’un model pedagògic retrògrad, i a la sobreexplotació del professorat. L’absurda màquina de la universitat neoliberal no pot continuar com si res succeís, incrementant les tasques dels i les universitàries i tractant d’aixafar-nos completament, els professors i investigadors precarizados comparteixen interessos amb nosaltres en la millora de l’educació. Les demandes són clares: un apte general perquè ningú es quedi enrere i la devolució de totes les taxes. Lluitem per una universitat pública i gratuïta, radicalment democràtica, gestionada pels seus docents, estudiants i treballadors.