Fa pocs dies el Círculo de Empresarios publicava el document “Reformas económicas para una nueva Legislatura” que recull una sèrie de “recomanacions” per al pròxim executiu que surti de les eleccions generals del 28 d’abril.

El Cercle d’Empresaris, que presideix John de Zulueta, és una sort de think tank empresarial conformat per “més de dos-cents alts executius de les principals empreses que operen a Espanya, tant nacionals com multinacionals” segons la seva pàgina web.

Es tracta d’una organització molt influent que manté relacions amb les principals figures polítiques del país. Al febrer d’aquest any el rei Felipe VI i la vicepresidenta del govern de Sánchez, Carmen Calvo, van estar presents en el lliurament del Premi Reino de España a la Trajectòria Empresarial.

Estem, per tant, davant un text que representa molt bé les preocupacions i les sortides que proposen els grans capitalistes que manegen els ressorts de l’economia del país i que gaudirà de gran influència entre la casta política. Per això, no és casualitat que aquest document es faci públic poc abans d’iniciar-se la campanya electoral. És una de les formes que tenen de fer política els que voten tots els dies en aquesta democràcia per a rics.

El missatge de l’organització que dirigeix Zulueta és clar: “Espanya afronta un nou període electoral en el qual la incertesa i la desacceleració econòmica defineixen l’entorn nacional i internacional”, per tant, “és urgent eliminar la incertesa política i formar un Govern estable per a enfortir l’Estat de Dret i garantir la unitat d’Espanya”. La principal tasca d’aquest nou Govern serà el d’“acordar una agenda econòmica amb objectius realistes”.

I per a complir amb aquests objectius, plantegen una sèrie de “recomanacions” que són tot un programa basat en l’atac als drets socials i laborals que queden i majors beneficis fiscals i institucionals per a les grans empreses.

El programa dels rics que voten tots els dies

Entre algunes de les mesures lesives que més destaquen per als interessos de la classe treballadora estan: el postergar l’edat de jubilació, flexibilitzar la contractació i l’acomiadament, augmentar la integració de les empreses en el sistema educatiu o una reforma fiscal que redueixi els impostos que paguen les societats.

En concret, proposen reduir l’Impost de Societats del tipus general del 25% a un 20%, així com “un esquema de beneficis fiscals equiparable al dels països més competitius de la UE” i reduir la part per empleat que les empreses aporten a la Seguretat Social.

Quant a ocupació, l’organisme demana “equiparar les indemnitzacions per terminació de contractes temporals i indefinits”, la qual cosa essencialment suposa abaratir l’acomiadament dels treballadors indefinits. Actualment indefinits i temporals perceben 20 i 12 dies per any treballat respectivament.

En el que refereix a les pensions, plantegen actuacions com incrementar el nombre d’anys que es prenen en compte per al càlcul de la pensió, fomentar el treball per sobre dels 67 anys i “transformar progressivament el sistema de repartiment en un mixt”, la qual cosa implica introduir a les empreses privades en la gestió de les pensions.

És a dir, un programa que va en la línia del que fa temps porten plantejant les associacions patronals i organismes internacionals com l’FMI per a l’economia espanyola. Això és, aprofundir els ajustaments i les contrareformes que iniciés el govern “socialista” de Rodríguez Zapatero en 2010 i que continuaria el Partit Popular a partir de 2012.

Una bestreta de la política que està per venir?

L’abast de la crisi del règim en 2016, que es manifestava en la fi del bipartidisme, la inestabilitat parlamentària, la formació d’un govern en minoria i el desafiament de l’independentisme català; van obligar a l’executiu de Mariano Rajoy, en la seva segona legislatura, a aparcar aquest programa d’ajustos.

També, la famèlica recuperació econòmica i una política més permissiva des de Brussel·les -que ha de bregar amb un projecte europeu cada vegada més qüestionat sobretot per dreta- van permetre aquesta paralització de les reformes estructurals que els grans capitalistes consideren encara queden pendents, com s’obstinen a recordar permanentment en incendiàries declaracions.

Davant les amenaces d’una nova recessió econòmica, els empresaris exigeixen als representants polítics, independentment del resultat del 28-A, que es torni a aplicar el seu programa. Adverteixen que el 2019 “ha estat marcat per la deterioració de les perspectives econòmiques” i per el “repunt de la incertesa global” provocada per “l’impacte de les tensions comercials entre els EUA i la Xina, els temors associats al Brexit, l’afebliment de l’ordre multilateral, la falta de lideratge i l’auge del populisme”.

Sigui com sigui el resultat de les eleccions, aquesta és la política a la qual es jugaran els que voten tots els dies. La dreta pot aparèixer-se com la més conseqüent defensora del programa dels empresaris, però tampoc pot esperar-se un resultat diferent d’un govern del PSOE que històricament ha demostrat estar del costat de les elits econòmiques, ni que Unidas Podemos pugui revertir la situació des d’un co-govern amb Pedro Sánchez, com a mostra l’experiència d’Esquerra Unida a Andalusia, entre altres.

Governi qui governi, impedir que es torni a fer caure el pròxim episodi de la crisi econòmica sobre l’esquena de la classe treballadora i el poble exigirà tornar a posar en valor el potencial de la lluita classe treballadora, menyspreada a l’extrem per Pablo Iglesias i els altres portaveus del neo-reformisme. L’experiència de les armilles grogues a França mostra com poden fer-se retrocedir els plans d’ajustament d’un govern neoliberal des de l’autoorganització i una lluita decidida.