Creix la tensió entre els socis de Govern. En aquesta ocasió per un dels punts més sensibles als quals s’enfronta el “Govern progressista”: la regulació dels lloguers.

El meló està obert, La proposta del PSOE per a la futura llei d’habitatge com menys, evidència el rostre social liberal del PSOE que està més tensionat a salvar als propietaris que a pal·liar mínimament el drama del lloguer, al qual s’enfronten centenars de milers de famílies en el seu dia a dia.

En concret, la proposta José Luis Ábalos, ministre de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, per a la futura llei d’habitatge suposa una bonificació als propietaris i grans propietaries d’immobles si aquests accepten rebaixar un 10% el preu del lloguer. La mesura s’aplicaria en zones de major tensió -zones on els lloguers han pujat més abruptament en els últims anys- i podrien arribar a bonificacions de fins al 90% per al propietari. No és necessari justificar el caràcter antisocial de la proposta dels socialistes que apunta a salvar sobretot a les grans propietaries d’habitatge.

La proposta de UP, té un caràcter diferent. El que proposa UP és que s’estableixin límits en els preus dels lloguers. Mancant conèixer els detalls, la proposta apunta al fet que en les àrees tensionades, es determini un preu de referència i que tots els lloguers que siguin més barats quedin congelats. Els que estiguin per damunt haurien de rebaixar-se fins a aquest límit. Aquesta proposta, encara que té un caràcter aparentment diferent, està lluny de plantejar-se l’expropiació de les centenars de milers d’habitatges buits en mans dels grans capitalistes i posar-les a la disposició d’un parc públic d’habitatge-en l’Estat espanyol sol el 2% dels lloguers és social-, un dels problemes de fons.

Aquesta manera d’enfocar la qüestió per part dels dos socis de govern no suposa cap sorpresa, recapitulem. A l’inici de legislatura, UP anunciava a so de bombo i platerets un acord de govern històric, en el qual segons ells, en matèria d’habitatge s’avançava cap a resoldre un dels grans drames socials. Ja en aquest moment, col·lectius pel dret de l’habitatge com la PAH i el Sindicat d’Inquilins denunciaven que les propostes en aquesta matèria eren insuficients i poc concretes. La PAH ho definia com un “llistat de bones intencions que no contemplava cap mesura concreta”. Un acord que quedava obert a tota tota interpretació. Així, des de l’inici, la baralla per un habitatge digne escapava de l’acord “progressista”.

No obstant això poc va durar aquesta declaració de bones intencions. Per exemple, malgrat la greu situació d’emergència social que vivim durant 2020 i encara vivim, els desnonaments no cessen, és més, es multipliquen. Després d’un any de pandèmia 16.000 famílies han estat desnonades. De la mateixa manera actualment hi ha 400.000 famílies en risc d’impagament de lloguer. És una petita mostra de la magnitud del problema i com els petits gestos del Govern estan lluny de resoldre’l.

L’habitatge com un dels grans problemes estructurals

L’habitatge és un dels grans problemes socials actualment. Durant l’anterior crisi centenars de milers de persones van veure com els bancs i els grans fons d’inversió els arrabassaven les seves cases. L’execucions hipotecàries i els desnonaments van ser una de les expressions més dramàtica d’aquesta crisi.

Actualment el problema se centra en la pujada vertiginosa del preu de lloguers, només a Madrid i Barcelona, de 2013 a 2019 els preus de lloguers han pujat al voltant d’un 40%. És degut a això que en els últims anys la seva regulació ha format part de les promeses electorals de gairebé tots els partits polítics.

La situació més greu encara quan veiem que en 2020, malgrat ser un any marcat per la paràlisi econòmica, no s’ha vist frenada la dinàmica especuladora dels lloguers, augmentant el preu mitjà prop d’un 4,6%.

Al mateix temps existeixen 3,4 milions d’habitatges buits -segons les últimes dades publicades per l’INE en 2011- de les quals el 80% estan en mans de bancs i de fons voltor. Mentrestant, ciutats com Barcelona s’han convertit en llocs amb el preu per metre quadrat més cars del món.

Aquesta situació és fruit d’anys d’especulació immobiliària en els quals s’ha deixat les mans lliures a les grans constructores per a manipular tant el preu dels habitatges com dels lloguers. És degut a això que en l’Estat espanyol sol el 2% dels lloguers és social.

Què és el que no es planteja fer UP?

Malgrat la polarització mediàtica entre PSOE i UP al voltant d’aquesta qüestió, cap de les dues formacions planteja prendre autentiques mesures de gran importància que permeti resoldre el problema de l’habitatge i els lloguers.

D’aquesta manera està fora d’agenda l’expropiació de les cent de milers de casa buides amb les quals els grans bancs i constructores especulen amb el preu de l’habitatge. O la creació d’un parc públic d’habitatge que garanteixi realment l’accés a tots els sectors populars.

Unides Podemos, igual que la resta de partits del Règim, no està disposat a qüestionar mínimament el dret a la propietat privada dels grans capitalistes, encara que això impliqui un perillós afebliment del seu projecte polític.

La polèmica oberta al voltant de la Llei d’habitatge l’hem d’entendre com un intent de separació i diferenciació electoral entre els dos socis de govern, més que com l’intent de tractar d’abordar realment aquesta qüestió.

És degut a això que no podem separar la dimissió de Pablo Iglesias com a Vicepresident del Govern del naufragi de totes les promeses socials amb les quals es va formar la coalició, com precisament la Llei d’habitatge o el més que segur intent fallit de la derogació de la reforma laboral.

Enfront dels discursos il·lusoris que tracten de disfressar de social a aquest Govern, o a part d’ell, però que no plantegen tocar els beneficis dels grans propietaris i la banca, és urgent des de l’esquerra barallar per un programa que d’una sortida de fons. Un programa que es proposi acabar amb l’especulació immobiliària, per a això algunes mesures urgents serien la creació d’un parc d’habitatge públic que garanteixi l’accés a l’habitatge sense restriccions, que per a això es expropien tots els habitatges buits en mans de bancs i fons voltors i la recuperació de tots els diners que s’ha emportat la banca, al mateix temps que es prohibeixen els desnono, així com els acomiadaments. O paga la banca i els grans capitalistes, o continuarà pagant el poble treballador.