L’economia internacional travessa una recuperació moderada -amb una lleu millora del creixement als països centrals agafats conjuntament- que resulta alhora major a la registrada en els anys post Lehman però insuficient per superar l’estancament que regna des de 2008/9. A pesar de la propaganda centrada naturalment en el primer aspecte, els organismes internacionals com el FMI o l’OCDE, no poden evitar reconèixer el segon. Alhora i segons l’OCDE, la dinàmica actual global aconseguiria el seu punt màxim en 2018 per després tornar a declinar. Mentre que d’acord al FMI el creixement mitjà de les economies avançades tornaria a retrocedir l’any que ve.
La contradicció relativa que planteja una recuperació una mica més vigorosa assentada sobre fonaments que romanen febles, obre pas a dues discussions íntimament entrellaçades. La primera està relacionada amb als problemes de tipus estructural que afecten no només al curt sinó també al mitjà i llarg termini o dit d’una altra manera, a la destinació de l’economia capitalista. Aquesta discussió l’abordem en un article recent. En aquest ressaltem com a element particularment nou en termes estratègics el que els organismes internacionals estiguin “perdent l’esperança” en el mitjà/llarg termini, relacionant aquest assumpte amb el lloc de les “reformes” previsionals i laborals en el que podria definir-se com una mena de “neoliberalisme senil”. La segona discussió més acotada és la que desenvoluparem aquí i tracta sobre l’estat de les tensions financeres que s’acumulen en la conjuntura.
Tal com ve succeint al llarg dels gairebé deu anys post Lehman –seguint la norma de les dècades neoliberals- l’economia continua assentant-se en un creixement exuberant dels mercats financers. Com assenyala l’economista/financer argentí, José Siaba Serrate, el mercat alcista va començar en 2009 i a partir d’allí la borsa -Wall Street- va multiplicar per quatre les cotitzacions. Michael Roberts agrega que les empreses de l’índex S&P 500 van comprar 3,5 bilions de dòlars de les seves pròpies accions entre 2010 i 2016, la qual cosa representa gairebé un 50% més que en l’anterior expansió.
Però allò específic dels anys post crisi 2008/9 no és només la velocitat del creixement dels actius financers sinó que aquesta acceleració gaudeix d’una base particularment feble en l’“economia real” que no aconsegueix recuperar els nivells de creixement pre crisi. Tractem aquest assumpte en múltiples oportunitats a través de l’abordatge crític de la tesi de el “Estancament secular”.
Les velocitats contradictòries que caracteritzen el ritme de creixement de l’economia d’una banda i dels actius financers per l’altre, fan créixer persistentment el risc d’esclat. Es tracta d’un element que està aconseguint protagonisme en una conjuntura marcada per una sèrie de particularitats. D’una banda, el creixement de la borsa va prendre especial impuls després de l’ascens de Trump al poder donant lloc a l’anomenat “Trump Rally” que abordem en anteriors ocasions. D’altre banda, si bé existeix una millora en el desenvolupament de les principals variables estructurals de l’economia global -com la inversió, la productivitat o el comerç internacional- el progrés resulta massa feble, motiu pel qual prossegueix la dinàmica de velocitats contrastants. Finalment, l’ascens perllongat dels mercats de valors que frega màxims històrics, fa pensar que tard o d’hora va a produir-se el que els financers anomenen una “correcció”. Vegem algunes dades.
Es diu...
Segons el FMI el valor de les accions continua el seu ascens i està prop de màxims històrics. D’acord a l’OCDE els riscos financers també s’incrementen en les economies avançades, amb el llarg període de baixes taxes d’interès destinades a fomentar una major assumpció de riscos i nous augments en la valoració dels actius, fins i tot als mercats d’habitatge. Stephan Roach apunta que el creixement experimentat per les principals economies es va basar en taxes d’interès molt baixes per als préstecs i un augment del deute en els sectors empresarial i familiar. Agrega que els riscos tendeixen a ser molt més greus avui que fa una dècada, degut no només a la projecció de balanços inflats dels bancs centrals sinó també a la sobrevaloració dels actius (els esmentats del FMI, l’OCDE i Stephan Roach estan extrets de l’article de Michael Roberts, Previsions econòmiques per 2018: la tendència i els cicles).
Per la seva banda i en mateix treball, Roberts assenyala que els mercats de valors es troben extremadament sobrevalorats almenys pel que fa a la tendència històrica. Agrega que “La relació preu-guanys cíclicament ajustada de 31,3 és actualment al voltant d’un 15% més alta del que era a mitjans del 2007, abans d’esclatar la crisi de les “subprime". I destaca que la relació esmentada “només ha estat més alta que en l’actualitat dues vegades en les seves 135 anys d’història –el 1929 i el 2000.”
Un executiu argentí de banca privada assenyala que en les borses veiem avui una eufòria absoluta i en particular, en les nord-americanes. Eufòria que s’estén als mercats emergents que estan en màxims de 10 anys i a Japó que aconsegueix nivells no vistos des de 1991. Agrega que Xina està tornant als valors de 2015, que l’índex Bovespa brasiler aconsegueix màxims històrics i que a Argentina el Merval sembla no tenir sostre. A a la vegada –i tal com assenyala la font esmentada- la baixa volatilitat regnant sol acompanyar als màxims borsaris. En aquest sentit agrega que l’indicador que mesura el sentiment alcista en els inversors es troba en 64,4% i el dels baixistes un 13,3 sent que l’última vegada que es va registrar una situació similar va ser en 1987, quan es va produir el crack de la borsa nord-americana. Cal agregar no obstant això que en els últims dies Wall Street acumula caigudes moderades -en el que es considera ara com ara una “presa de guanys”- que estan repercutint en el Merval.
Siaba Serrate també assenyala que la Borsa de Wall Street cotitza en màxims després d’aconseguir una cataracta de rècords en 2017. Agrega que si abans de la presidència de Trump el “bull market” (mercat alcista) mai havia traspassat el llindar de 17 vegades els guanys projectats de l’any següent, avui s’acosta a un múltiple de 18. Serrate afirma que l’última “correcció” de Wall Street va verificar una caiguda del 14% i es va produir en 2016. I que des d’aquest llavors el creixement registrat dels valors va resultar del 45% mentre que la major caiguda de Wall Street –que va tenir lloc en 2017- va ser d’amb prou feines un 3%. Pel que, segons Serrate, “un cop baixista no hauria de sorprendre a ningú”. L’òptica financera de Serrate és tranquil·litzadora apel·lant a la “fortalesa dels fonaments”, la “robustesa de l’economia global”, l’enorme cura de Trump de no provocar inestabilitat en temes que resulten sensibles a la marxa de la borsa o el pronòstic de creixement en guanys en territori nord-americà per la rebaixa impositiva. Encara que admet que “l’augment de les cotitzacions va ser encara més vibrant que l’avanç dels fonaments” i que -almenys ara com ara- Trump ho té complicat, segons Serrate hi hauria “un espai més que ampli per acomodar una correcció sense posar la tendència de fons en dubte”.
La qüestió és que les possibles derivacions d’una “correcció” no poden desvincular-se ni de la profunditat dels factors estructurals ni de les condicions de “la política”.
Economia política
D’una banda és cert que les condicions de la borsa s’assemblen molt a aquelles del moment previ a la “correcció” de 2016. Ja a mitjans de 2015 el ràtio entre el valor de les accions i el PBI es trobava a Estats Units en 123% comparat amb una mitjana del 68% durant els llargs 65 anys previs. Aquest valor major al del 2007 només havia estat superat per la bombolla de les punt com l’any 2000. Per la qual cosa es considerava -ja en 2015, recordem- que era necessària una caiguda de la borsa del 50% per tan sols retornar a l’elevada mitjana històrica. També a relació preu-guanys cíclicament ajustada a la que fa referència Roberts, es trobava en 27% per aquell moment i ja es parlava que el seu valor només havia estat superat l’any 2000 o en el crack de el ’29. També les borses de Xangai i Shenzhen es trobaven en 2015 en valors cap als quals semblen encaminar-se els actuals, quan a l’agost es va produir un desplom que va sacsejar els mercats internacionals. Tant l’episodi de les borses xineses com la forta “correcció” de Wall Street en 2016 van ser absorbits i no van esdevenir en res semblat a un Lehman Brothers. També és cert que en l’actualitat i més enllà de les múltiples discussions sobre els efectes de la rebaixa impositiva de Trump que beneficia essencialment al 1% de la població nord-americana més rica, els guanys després d’impostos van en la direcció d’incrementar-se. Això podria reforçar l’estabilització de la rendibilitat que segons Roberts es va verificar en 2017 després del descens en 2014/16. D’altra banda no hi ha massa dubtes que Trump farà tot el possible per no disgustar a Wall Street a causa que un derrumbament financer sense control tindria una molt alta probabilitat de transformar-se en la fi del seu mandat.
No obstant això les condicions estructurals diuen que la feblesa és profunda i que el capital manca ara com ara d’una “nova empresa” que enforteixi els “fonaments” a nivells qualitatius. Mentrestant l’increment dels actius financers continua separant-se acceleradament de la producció de riquesa efectiva (o de l’ “economia real”) i això crea persistentment les condicions per a una nova catàstrofe –l’evolució absurda de la fluctuant bombolla del Bitcoin és símptoma d’això. És dubtosa encara la magnitud de capital que podria anar cap a Estats Units després de la reforma fiscal i, en tot cas, el més probable és que aquestes masses de diners impulsin una nova bombolla i agreguin pressions sobre l’economia mundial. Fins i tot si resulta altament probable que el nou president de la Fed continuï la línia conservadora de Yellen, els intents de “normalitzar” les taxes i la injecció de diners –una tendència internacional- en una situació “anormal” arrossega seriosos riscos. Més encara quan els diners barats estimulats des de les polítiques d’Estat, representen un pilar clau d’una recuperació que roman feble.
Finalment l’economia pensada per fora de la política, manca d’entitat. Una “correcció” borsària o una suma d’elles finalment absorbides per l’economia sense majors daltabaixos, resulten sempre probables. Però no poden pensar-se les derivacions d’una situació tal en l’antic escenari de 2015 o 2016. Ara Donald Trump habita la Casa Blanca, Theresa May comanda els vaivens del Brexit, una afeblida Ángela Merkel amb prou feines aconsegueix gestar les condicions per al seu quart mandat, l’agitació independentista a Catalunya continua i Macrón intenta amb extrema dificultat esdevenir el garant de la unitat europea. Mentrestant Xina continua en carrera com a factor amenaçador i creixen les tensions militars globals. Com assenyalem en diverses oportunitats les conseqüències polítiques derivades d’un creixement econòmic particularment feble, estan cridades a repercutir tard o d’hora sobre la pròpia economia.
Però encara si cap greu daltabaix ocorregués –almenys en l’immediat- el més nou resulta ser que els organismes internacionals estan perdent l’últim que es perd i això succeeix casualment quan l’economia mundial mostra el seu millor desenvolupament des de la caiguda de Lehman. Però d’això parlem extensament en Un diagnòstic per a l’economia mundial i la inversa del reformisme.
