Fraga, el llavors vicepresident del Govern i ministre de la Governació del Règim franquista, molt preocupat, va arribar a denominar el “soviet de Vitòria” amb el que calia acabar (Fraga Iribarne, Manuel, En busca del tiempo servido, 1988) a aquesta gran gesta, sinó la més important i radicalitzada de tot l’Estat, que albirava a totes les lluites en curs d’un any d’auge en la lluita de classes.
L’impacte dels canvis polítics després de la mort de Franco va alterar la ja convulsionada situació, caracteritzada per una aguda crisi del Règim que, lligada a l’efecte de la crisi econòmica, va provocar que les vagues i les manifestacions es multipliquessin d’una manera desconeguda fins llavors.
Les primeres mesures de reformes anunciades per Arias Navarro no presentaven cap canvi i els primers mesos de l’any 1976 no van ser molt diferents als temps del dictador en vida. Els plans del Govern de perpetuació del Règim franquista més enllà de la mort de Franco eren minats per la classe treballadora -al costat dels estudiants, associacions de veïns, i els moviments per l’autonomia-, sent la classe treballadora la força de més pes enfront d’un ascens de protestes i fortes vagues, amb un nivell d’extensió i radicalització que marcava una dinàmica pròpia.
Autoorganització i coordinació obrera: soscavant al model sindical franquista
A Vitòria, el motor del conflicte es centrava en els efectes de la finalització dels convenis acabats a finals de 1975, després que el 14 de novembre el Règim franquista efectués un nou decret de congelació salarial. Les demandes contra els topes salarials i els atacs de les patronals en les grans empreses van anar conformant una plataforma unitària d’importants sectors de treballadors i treballadores.
S’estava desenvolupant una veritable coordinadora obrera, basada en assemblees de fàbrica i per secció, tal com començava a donar-se també en altres regions com a Catalunya i comarques de Barcelona.
La resposta repressiva del Govern amb detencions i acomiadaments, va provocar un aprofundiment en la radicalització política i en la lluita que es va anar estenent i intensificant en un complex procés d’autoorganització protagonitzada per una nova classe obrera, “L’any va començar amb els primers aturs. El 9 de gener, Forges Alabeses es va declarar en vaga. En tot just unes hores, el conflicte s’havia estès a les principals fàbriques: Mevosa, Aranzabal, Gabilondo, Ugo, Orbegozo... Gasteiz, en basc, o Vitòria, en la llengua dels seus fundadors, corresponia llavors amb la imatge d’una ciutat-fàbrica típicament fordista. En 1960 tenia poc més de 70.000 habitants. En 1976 havia aconseguit la xifra de 170.000. Pertanyia a la categoria dels nous nuclis industrials que es van confirmar durant el tardofranquismo: Pamplona, Burgos, Valladolid, Sagunt, Vigo, Cadis, Getafe, també Madrid. En aquells anys, es va produir el reclutament en massa per a treballar a les fàbriques governades pel ritme de les cadenes de muntatge. S’estava formant una nova classe obrera, sense qualificació, sense els llegats i tradicions d’ofici, sense tot just experiència industrial”. (Rodríguez López, Emmanuel, Por qué fracasó la democracia en España. La Transición y el régimen del ‘78, 2015).
Aquesta experiència d’autoorganització es va anar aprofundint a través de les "comissions representatives” triades en assemblees, les quals lluitaven perquè la patronal les reconegués i així negociar mentre exigien la dimissió dels jurats d’empresa, quelcom que significava també soscavar el model sindical franquista. Alhora, s’aprofundia el procés de coordinació general a través de l’“assemblea de conjunt”, convocada dues vegades per setmana i on es reunien les assemblees de totes les empreses en lluita. Aquesta situació va portar a l’extensió de la solidaritat, organització i lluita a sectors com la banca, el moviment estudiantil i les assemblees de dones. El 9 de febrer van començar les detencions i amb elles els primers acomiadaments.
En resposta a la repressió, van convocar una primera vaga general el 16 de febrer, que havia estat decidida a l’“assemblea de conjunt”, després de la qual els treballadors van aconseguir alliberar als detinguts i el 3 de març es va desenvolupar la segona vaga general pels acomiadats (Abásola J. A., Vitoria 3 de marzo. Metamorfosis de una ciudad, 1987).
La repressió no es va fer esperar, començant a la matinada en els piquets, amb un alt nivell d’enfrontament. La Policia havia gasat i metrallat una assemblea de treballadors que tenia lloc a l’església de San Francisco de la capital alabesa. Els obrers van respondre amb importants actes de radicalització: així ho descrivia La Vanguardia Espanyola, en una portada titulada “DRAMA EN VITORIA”, el 5 de març de 1976: “Los agitadores alzaron barricadas utilizando automóviles, farolas, árboles y materiales de obras con el claro propósito de desbaratar el orden y provocar enfrentamientos que habían de ocasionar un elevado número de víctimas”.
La massacre de Vitòria Gasteiz: acabar amb el “soviet de Vitòria”
Arias Navarro i Fraga, oferien la seva cara més dura en un conflicte que va acabar aquell dia amb un saldo de cinc morts i més de 150 ferits de bala. Van resultar assassinats Pedro María Martínez Ocio, treballador de Forjas Alavesas, de 27 anys; Francisco Aznar Clemente, operari de fleques i estudiant, de 17 anys; Romualdo Barroso Chaparro, de l’empresa Agrator, de 19 anys; José Castillo, de Basa, una societat del Grupo Arregui, de 32 anys. Dos mesos després moriria Bienvenido Pereda, treballador de Grupos Diferenciales, amb 30 anys.
Així justificava Fraga aquests fets a La Vanguardia Espanyola el 5 de març de 1976: “La responsabilidad de las recientes muertes la tienen los que quieren obtener por la fuerza un cambio político. En este caso el Gobierno es inocente y la policía ha demostrado durante meses una enorme paciencia”.
Radicalització a tot l’Estat espanyol
La premsa oficial dóna compte d’aquesta situació en un altre article del mateix mitjà el 6 de març de 1976 titulat “En varias ciudades del norte y centro. Manifestaciones y paros laborales, secuelas de los sucesos de Vitoria”.
I així continua la notícia: “Bilbao. 5. Ha crecido sensiblemente la conflictividad laboral en Vizcaya durante el día de hoy, según informa “Logos”. Los conflictos, por motivos laborales, se han visto incrementados en 3.200 trabajadores suspendidos de empleo y sueldo en la factoría de Olaveaga de Astilleros Españoles, S. A. El total de los sancionados o parados por estas causas es de 14.392. Se han registrado paros de distinta duración; variable, entre unas horas y jornada completa en 23 empresas. Hallándose implicados en los mismos, alrededor de 13.600 trabajadores. Estos paros son de solidaridad con los sucesos de Vitoria (…). Se mantienen el encierro de unos 600 trabajadores de Altos Hornos de Vizcaya, donde se vienen registrando concentraciones de trabajadores y esposas de éstos. (…) Por otro lado prosigue la ola de manifestaciones, (…) protagonizadas por estudiantes, de edad entre 15 y 25 años, que son disueltos y se reagrupan hasta que vuelve a hacer acto de presencia la fuerza pública. (…) Nuevos incidentes en Pamplona. Nuevos incidentes se han producido esta mañana en la capital navarra, donde continúa la situación de paro generalizada en todo el cinturón industrial de la ciudad (…) También se cruzaron coches y se formaron barricadas junto a la prisión provincial y en los accesos de diversas carreteras que conducen a Pamplona. (…) PAROS PARCIALES EN GUIPÚZCOA.(…) en solidaridad con los hechos de Vitoria se han producido paros en alrededor de un centenar de empresas, afectando a unos 15.000 trabajadores. MADRID: MINUTOS DE SILENCIO EN SEÑAL DE DUELO Algunas, muy pocas, empresas madrileñas han realizado hoy paros parciales y minutos de silencio en señal de duelo por los incidentes recientemente ocurridos en Vitoria, comunica Pyresa”.
El desviament i bloqueig de la direcció del Partit Comunista d’Espanya
Mentrestant, davant el que havia estat la major matança després de la mort de Franco, la direcció del PCE -organització de més pes en el moviment obrer-, no es va proposar estendre aquest moviment, limitant-se a un desenvolupament dins d’aquestes regions i a organitzar funerals simbòlics i “responsables”, (Val del Olmo, Arturo, O, 3 de marzo, una lucha inacabada, 2004).
Per contra, mentre s’estava desenvolupant una dinàmica de coordinació i extensió de les vagues protagonitzades per amplis sectors de la classe treballadora, el PCE es preparava per a futurs pactes com va acabar fent sota el govern de Suárez després de la seva estratègia de "reforma pactada" del Règim. Un rol idèntic enfront de la matança d’Atocha.
És a dir, la dinàmica de la lluita de classes era contrària a aquesta direcció. Mentre "els de dalt" pactaven amb el PCE, les vagues i les manifestacions es van multiplicar d’una manera desconeguda fins llavors en tot l’Estat espanyol. Si l’any 1975 s’havien perdut més de 10 milions d’hores de treball, en 1976 es van perdre 110 milions amb la participació de 3,5 milions de treballadors implicats envers mig milió de l’any anterior.
Alhora, el caràcter dels conflictes era més radicalitzat, amb reivindicacions més profundes i d’una durada més llarga. L’enorme i intensa conflictivitat obrera devela el caràcter de la mateixa transició, que lluny va estar de ser pacífic, sense traumes i en un marc exclusiu de pactes i reformes.
Davant els atacs d’un Règim hereu de Franco, que utilitza els mateixos jutges i institucions reaccionàries per a reprimir als qui lluiten dia a dia contra els efectes de la crisi capitalista. Davant uns sindicats dirigits per una burocràcia sindical, “els verticals de la democràcia”, que també mereixen ser soscavats i revolucionats per a deixar de ser agents de la “pax social” de la patronal, i transformar-se en veritables eines de lluita i organització. Avui més que mai, recuperar la memòria d’aquestes gestes, és una tasca militant per a buscar fils i lliçons per al conjunt de la classe treballadora, les dones i la joventut.
Referències Bibliogràfiques
Abásola J. A., Vitoria 3 de marzo. Metamorfosis de una ciudad, Vitoria, Diputación Foral de Ávala, 1987.
Fraga Iribarne, Manuel, En busca del tiempo servido, Barcelona, Planeta, 1988.
Guindal, M. y Giménez, J. H., El libro negro de Vitoria, Madrid, ediciones 99, 1976.
Rodríguez López, Emmanuel, Por qué fracasó la democracia en España La Transición y el régimen del ‘78, Traficantes de Sueños, Madrid, 2015, p. 27.
Val del Olmo, Arturo, O, 3 de marzo, una lucha inacabada, Vitoria, Fundación Federico Engels, 2004.
