El proper 28 de maig se celebren noves eleccions municipals, i en el cas de la ciutat de Barcelona els mitjans de comunicació posen el focus en la cursa frec a frec entre Ada Colau i Xavier Trias, com abanderat del canvi de model respecte dels últims vuit anys de gestió municipal de l’actual alcaldessa. Gairebé totes les enquestes donen un empat entre Barcelona en Comú i Junts, amb un PSC de Collboni que, depenent del color dels sondejos, s’apropa més o menys dels principals candidats. En aquest article analitzem breument les polítiques dels principals partits que s’hi presenten.

Més enllà de càlculs i enquestes per veure quin o quins partits -la opció de la coalició sembla la més probable- acaben governant Barcelona, el que és segur és que malgrat l’esforç dels grans mitjans de comunició i dels propis partits i els seus respectius programes per mostrar-se com alternatives polítiques diferents, el cert es que tots acaben mantenint unes línies polítiques i d’actuació similar, si més no pel que fa a les neccessitats de les grans majories socials.

Aquesta afirmació podria sorprendre, pero si fem una ullada als últims anys d’Ada Colau i a les propostes que tenen la resta de formacions, veurem que els pilars essencials coincideixen.

I és que queda lluny aquell 2015 on Barcelona en Comú aconseguia l’alcaldia amb un discurs carregat de promeses en qüestions com l’habitatge, la pobresa energètica o el transport públic entre moltes altres. En canvi, els desnonaments no han fet més que augmentar a la ciutat de Barcelona mentre els preus dels lloguers tampoc han deixat de pujar; les unitats antiavalots de la Guàrdia Urbana lluny de ser suprimides, només han canviat de nom per actuar amb la mateixa contundència de sempre, i la ciutat d’acollida pels refugiats té en la seva contracara el manteniment del CIE de Zona Franca i la repressió constant contra la venda ambulant. Tot això, només per nombrar alguns dels exemples més contundents. En aquests gairebé vuit anys, l’Ajuntament de Barcelona ha deixat mostres inequívoques que aquesta etiqueta auto imposada com a ajuntament del canvi dista molt de la realitat.

El discurs de la lluita contra la precarietat, enaltit en els programes electorals, no només no ha passat de ser un mer discurs, sinó que en tot moment la seva política ha girat en forma oposada a les reivindicacions de les treballadores i treballadors, i quan no ha mantingut també una línia anti obrera i anti vaga. Els recents conflictes com el de TMB, les cuidadores del SAD (Servei d’Assistència a Domicili), les treballadores dels Serveis d’Assistència a Dones en situació de violència de gènere, o en el seu moment la lluita de les i els treballadors de BTV, en són alguns exemples.

Però en quan a la precarietat, caldria recordar també que el govern municipal d’Ada Colau no només s’ha negat a fer efectiva l’internalització de nombrosos sectors públics, sinó que sota el seu mandat s’han renovat moltes de les llicències. I com a gran paradigma, el Mobile World Congress s’ha consolidat com un dels grans esdeveniments mundials generadors de precarietat laboral.

Més endavant, en futures notes, abordarem amb més profunditat els vuit anys de govern d’Ada Colau i la seva gestió, tant en els temes anteriorment assenyalats com en altres de gran importància com la gestió de la pandèmia, el rol de l’ajuntament en els desnonaments o el seu paper durant tot el procés. Però el que queda clar és que el llegat de les dues legislatures de l’alcaldessa Colau ha deixat intacte l’herència de Xavier Trias i de les dècades de govern del PSC.

I precisament és Xavier Trias, el que ja fos alcalde entre el 2011 i el 2015, el que s’ha posicionat i auto-proclamat com a principal rival de Colau per assolir l’alcaldia. Trias es presenta per Junts, però amb el repte de mobilitzar els votants de les dues “ànimes” de l’antiga Convergència, i el que és més important, amb una agenda totalment neo liberal. Tot per esdevenir el catalitzador del descontentament contra Colau.

En aquest sentit i en nombrosos actes, Trias, ja ha deixat clar que tant el discurs com la via independentista romandrà lluny de qualsevol eix programàtic de Junts. El principal valor de que disposa Trias, doncs, és el bagatge neo liberal dels seus quatre anys de govern municipal, quelcom que el situa com a l’opció més sèria i responsable per als cercles de poder i lobbies econòmics de la ciutat.

Per altra banda, en ocupar l’espai polític que en les passades eleccions a Barcelona mantenia ERC per la desfeta municipal de Junts en ple judici contra el procés, la candidatura d’Ernest Maragall és la que està quedant més desdibuixada, tot i haver guanyat les de 2019. L’objectiu de Junts, de la mà de Trias, és també doncs, guanyar vots de l’espai d’ERC. Per aquesta finalitat s’ha tornat al “tarannà” clàssic dels convergents, és a dir, un partit de gestió capitalista de les institucions. Exemple d’això, és el manteniment encara del pacte a la diputació de Barcelona entre Junts i el PSC.

De fet, el PSC manté encara el poder en gran part del tradicional cinturó roig a l’àrea metropolitana de Barcelona. Ciutats com L’Hospitalet de Llobregat o Santa Coloma de Gramenet tornaven a ser fa quatre anys feus del partit. Collboni això ho sap bé, i en la coalició amb el partit de Colau que ha governat Barcelona aquesta legislatura, ja s’ha encarregat de posar-se al el mateix PSC al capdavant d’algunes de les administracions cabdals de la institució metropolitana, així com algunes de les àrees municipals de més pes com Economia, Seguretat, Mobilitat o la pròpia Coordinació Territorial Metropolitana.

No obstant, la sortida de Jaume Collboni com a primer tinent d’alcalde del govern municipal, servia com a tret de sortida per començar a desmarcar-se de la gestió de l’actual alcaldessa i disputar-li l’alcaldia de la capital catalana, així com per impulsar la formació socialista de cara a les futures eleccions autonòmiques. Per això, no seria estrany la reedició d’un Tripartit com el dels anys 2003-2010, a nivell municipal i amb Collboni com a alcalde.

L’objectiu del PSC a Barcelona és clar. Recuperar l’hegemonia de més de tres dècades governant la ciutat en la que es van posar els fonaments i l’expansió de la marca Barcelona, a cop de persecució de la joventut, el desterrament dels sectors populars dels seus barris i la degradació dels serveis socials. En benefici, tot, de les elits econòmiques i els grans lobbies de la ciutat.

Per la seva banda, la CUP buscarà superar el necessari 5% dels vots i tornar a comptar amb regidors, com fes el 2015, quan van registrar els millors resultats a la batllia de Barcelona.

L’eix de la proposta de la CUP per a les eleccions del 28 de maig, gira entorn a l’estratègia del municipalisme enfront els programes neoliberals o la “gestió amable” del capitalisme per part dels partits que ja hem començat a analitzar més amunt. No obstant, el municipalisme va lligat sempre a una confiança amb les institucions de forma disociada de la lluita de classes com a motor per posar dempeus una veritable alternativa per als interessos de la classe treballadora i els sectors populars.

I més encara, allà on la CUP ha cogovernat, ho ha fet amb pactes amb ERC, el PSC o els Comuns. Lluny doncs, fins i tot, d’haver portat alguna experiència municipalista real en els casos de Sant Cugat, Sabadell o Badalona.


***

Des d’Esquerra Diari iniciem amb aquest especial una cobertura sobre els debats que sorgeixin al calor de la precampanya i campanya electoral dels comicis municipals de Barcelona, l’àrea metropolitana i Catalunya.

I ho fem amb tot un seguit d’anàlisis, juntament amb l’estrena del Podcast Contraprograma: desmuntant les municipals, amb els que ens proposem reflectir algunes de les claus d’unes eleccions que, més enllà dels resultats, no expressaran cap alternativa que faci front a les veritables necessitats de la classe treballadora, les dones, la joventut o les persones migrants.

Et pot interessar: Contraprograma: desmuntant les municipals. Els models de ciutat