Aquest dimecres la CUP feia públic un document sota el títol "Acord polític per la confluència d’organitzacions a la candidatura CUP-UNCPG" signat per 11 organitzacions. En ell es recullen una dotzena d’eixos programàtics i quatre compromisos que serien la base de la candidatura CUP-Un Nou Cicle per Guanyar. Les organitzacions que el subscriuen són la mateixa CUP, Arran, Constituents per la Ruptura, Crida Constituent, Endavant OSAN, Guanyem, La Forja, Lluita Internacionalista, Pirates, Poble Lliure i el SEPC.
📃Fem públic l'acord polític per la confluència d'organitzacions a la candidatura CUP-UNCPG pic.twitter.com/RtQwfAJNRP
— CUP Països Catalans (@cupnacional) January 13, 2021
Per als qui hagin participat del procés de discussió dels últims mesos, o simplement hagin seguit la campanya electoral de la CUP i en particular de la seva cap de llista, Dolors Sabater de Guanyem, pot sorgir un dubte raonable, quin és el veritable programa de la CUP per a les eleccions catalanes?
No han estat poques les crítiques i qüestionaments des de dins i fora de la CUP al gir moderat i governista dut a terme durant els últims mesos i que ha tingut el seu punt culminant en l’acord amb Guaynem i l’elecció de l’ex-alcaldesa de Badalona com a candidata a la presidència de la Generalitat.
Què hi ha a l’esquerra de la CUP? Per un front anticapitalista i d’independència de classe
Organitzacions com el CRT, però també d’altres que avui són signants de l’acord com Endavant OSAN o Lluita Internacionalista, hem criticat la vocació de gestió de l’Estat capitalista, en aquest cas en el seu nivell autonòmic, per mitjà de la participació en un hipotètic govern de coalició al costat dels vells partits processistes que avui són Govern -JxCat i ERC- i els Comuns.
També hem coincidit en moltes crítiques a la moderació del programa econòmic i social que ha portat endavant i plasmat en els successius documents que han estat la base de la proposta política de la CUP per al seu “nou cicle”, reduint-lo a una sèrie de reformes fiscals i legals respectuoses amb el marc legal i competencial que blinda els drets de propietat dels grans capitalistes.
Un acord ple d’ambigüitats i negat des del minut zero per al “nou cicle” de la CUP
Els eixos programàtics presentats en el recent acord tornen a parlar de “nacionalització i control públic i democràtic dels sectors estratègics” o de “nacionalitzar la banca”, entre altres mesures. Un programa econòmic i social més d’esquerres que les propostes que estem escoltant diàriament dels seus candidats i que les que es desenvolupaven amb més detall en els documents fets públics durant el mes de desembre com a síntesi del seu debat intern del projecte “Nodes”.
Però on més pot generar aquesta sensació de “en què quedem?” és respecte al que diu, i al que calla la CUP sobre el “full de ruta” d’aquest “nou cicle”. És a dir, el que s’ha vingut exposant en actes públics, rodes de premsa, declaracions i entrevistes en les últimes setmanes: forçar la negociació amb l’Estat, promoure la intervenció de la comunitat internacional i la mà estesa per a ser part d’un govern de coalició que assumeixi compromisos clars darrere d’un nou referèndum i en favor d’un programa de reformes socials.
Podria semblar que l’acord presentat vindria a esmenar aquest “full de ruta”, però la veritat és que l’acord es va signar el 30 de desembre, i tant abans com després Sabater, Botrán i altres dirigents de la CUP han continuat desenvolupant i exposant amb les mateixes línies mestres.
La proposta de la CUP no és alternativa, necessitem un front anticapitalista i d’independència de classe
El document parteix de la proposta de 12 punts que Lluita Internacionalista va realitzar el passat mes d’octubre a la CUP. Però aquesta ha sofert alguns afegits significatius que permeten mantenir un ambigu equilibri per a no dir ni desdir ni una paraula d’aquells que estan sent els veritables eixos de pre campanya per a les eleccions catalanes.
Sobre l’aposta per la negociació amb l’Estat es diu una cosa i la contrària. S’acontenta als qui la qüestionaven al·legant que “la implementació efectiva de la república no vindrà d’unes negociacions impossibles amb l’estat per tal que reconegui el dret d’autodeterminació”, però abans s’aclareix, per a no contradir amb el missatge oposat que escoltem dels principals portaveus cupaires en aquestes setmanes, que serà “sense renunciar als valors democràtics i de diàleg que ha seguit el procés”.
Sobre la intervenció de la comunitat internacional es limiten a assenyalar que es comprometen a “situar el conflicte nacional dels Països Catalans en el terreny internacional perquè ens serà necessària la intervenció dels i de les treballadores i pobles a nivell internacional, a causa del caràcter antidemocràtic dels estats espanyol i francès, de cara a generar un marc resolutiu del conflicte nacional”. Sobre les propostes de buscar el suport de governs i estats favorables a facilitar una crisi de la UE, tal com defensa la CUP en els seus documents i vénen defensant en diverses intervencions, no s’afirma ni es nega res en l’acord.
El mateix passa amb la gran “patata calenta”, què farà la CUP el dia després de les eleccions? Mentre en televisions, ràdios i diaris, els seus candidats no es cansen de repetir que estan preparats per a assumir responsabilitats, sense descartar acords de legislatura o fins i tot l’entrada en el govern de la Generalitat, en el pacte s’opta per no escriure ni una coma sobre aquest tema.
Com hem debatut en diversos articles, el rumb cap a la dreta de la CUP no es pot esmenar amb dotze punts que, encara que més d’esquerres entre tantes ambigüitats, van en un sentit contrari al full de ruta que està plantejant tota la candidatura.
La CUP i la “insurrecció democràtica”, la radicalitat en la forma per a un contingut moderat
El que la CUP realment està dient i fent en la seva campanya per a les eleccions
Que el curs de la CUP va en una direcció oposada a la qual es podria deduir d’una lectura superficial d’aquest acord ho reconeixen fins i tot part dels seus propis signants. Endavant OSAN va publicar el passat 6 de gener, és a dir una setmana més tard de subscriure’l, un comunicat en el que criticaven l’acord aconseguit amb Guanyem, la posició de cap de llista atorgada a Sabater i les pulsions governistes que aquesta representava.
Per part seva, Lluita Internacionalista reconeix en un article de balanç d’aquest acord que havien decidit no participar en les llistes electorals impulsades per la CUP perquè els documents presagiaven un gir a la dreta, es presentava públicament l’acord amb Guanyem que “eclipsava a la resta d’organitzacions”, Dolors Sabater “feia declaracions públiques oferint-se a entrar al govern”, “altres dirigents de la CUP secundaven l’oferta”... entre altres raons.
La qüestió és que tots aquests indicadors, de molt més pes que un document de tres pàgines que no ha transcendit més enllà d’alguna piulada a les xarxes, no són només previs a l’acord sinó que es continuen repetint des de la seva signatura fins a l’actualitat. Com a mostra, l’entrevista de Dolors Sabater a El Nacional del passat cap de setmana, en la que tornava a oferir-se com a sòcia d’un possible futur govern de coalició.
Els companys de Lluita Internacionalista presenten aquesta contradicció com una cruïlla, en la qual la CUP hauria de triar entre “ser la pota esquerra del bloc burgès català” -, és a dir, el mateix paper que van jugar amb la política de “mà estesa” des de 2012 fins al 2017-, o construir “una alternativa de la classe obrera i els sectors populars”.
Per a ells, la segona opció la representarien els 12 punts signats, encara que en ells no s’hi digui ni una paraula de qüestions fonamentals, i en absolut especulatives, com què farà la CUP, no només davant una hipotètica oferta per a entrar al govern, sinó davant una altra investidura en la que els seus diputats tornin a ser decisius. No seria ni el primer, ni el segon president de la Generalitat, que amb un programa i una agenda deslligats de la ruptura democràtica, social, i més aviat de retorn a l’autonomisme i polítiques neo-liberals “progres” com les de Moncloa, rep el vist i plau de la CUP.
Però la discussió no és tant si aquests 12 punts representen una doble ruptura -democràtica i amb el capitalisme-. El problema és que aquesta cruïlla la CUP l’està resolent tots els dies amb la campanya electoral que estan fent, on reafirma una i altra vegada que el rumb està fixat en ser una esquerra cada vegada més integrada i de gestió d’allò possible. El mateix camí ja recorregut pel neo-reformisme a la resta de l’Estat, i del que justament Sabater és una excel·lent representant, tal i com va mostrar amb la seva gestió al capdavant de l’ajuntament del canvi de Badalona, gens diferent del de Colau a Barcelona.
Què va fer l’ajuntament del “canvi” de Sabater per atallar les causes del crim social de Badalona?
Per tant, presentar ara dotze punts amb una candidatura clarament consumada, és una declaració “propagandista” que quedarà en lletra morta i que, a més, juga el rol perniciós de contenir per esquerra a aquells sectors crítics i molt descontents amb el gir a la dreta de la CUP. Més que una alternativa, li estan fent un gran favor als nous actors de la nova candidatura CUP-Guanyem i el seu full de ruta, amb un clar rentat de cara.
Cobrir per esquerra el “nou cicle” de la CUP o construir una alternativa d’independència de classe?
La pregunta seria llavors, quina funció té ser part d’un acord que neix ja com a lletra morta? Els companys de LI acusen al CRT de ser sectaris i propagandistes per no sumar-nos. Una crítica com a mínim sorprenent, després de portar mesos intentant, com ells mateixos reconeixen, impulsar amb ells i altres organitzacions i sectors que s’oposaven al curs pres per la CUP, un front polític electoral amb un clar programa anticapitalista i un full de ruta que s’originés a partir d’un ferm principi de la independència de classe; qüestió que els dotze punts no assegura.
Catalunya eleccions 14F: l’esquerra revolucionària hem de construir una alternativa d’independència de classe
Els i les militants del CRT hem participat en tots els espais de discussió oberts per la CUP sobre la proposta política per a les eleccions, on hem plantejat obertament les nostres posicions i crítiques, moltes coincidents amb les que ha fet LI. Quan l’acord es va evidenciar impossible, el CRT va optar per explorar la possibilitat de conformar una altra alternativa polític-electoral. Només la negativa a fer-la de LI i altres grups com Corrent Roig, i sectors crítics de la CUP que es neguen a fer una crítica de fons i plantejar una altra alternativa d’independència de classe, ha impedit que per a aquestes eleccions pogués haver-hi una alternativa concreta, i no propagandística, amb aquest contingut.
Els companys de LI van optar més aviat per una línia oportunista, de renunciar a la lluita política pública contra el “nou cicle” i a proposar una alternativa política. Van partir d’obviar en els fets el resultat del debat intern, sense publicar una sola crítica pública als documents finals que recollien allò fonamental del rumb moderat i governista que impregna avui la campanya electoral de la CUP. Alhora, van oferir a la CUP un acord de mínims de 12 punts, quelcom que en el seu moment vam criticar i advertir, com es confirma ara, que de ser acceptats no passaria de ser un document diplomàtic per a acontentar-los. El paper ho sosté tot, però allò acordat el 30 de desembre no ha aguantat, no només la prova de la lluita de classes, sinó el primer micròfon a disposició de la cap de llista i altres dirigents de la CUP.
La política de LI és l’últim furgó de cua de la política que expressen els principals sectors "crítics" dins de la CUP, com Endavant OSAN, que es neguen a impulsar una alternativa a la línia que avui encarna l’acord amb Guanyem, dissimulant amb una declaració d’esquerra un rumb cap a la moderació i el governisme. Un moviment tan profund que la maniobra acaba tenint el mateix efecte que qui tracta de tapar el sol amb una mà.
Si hi ha una política propagandista, i oportunista, és justament aquesta. La que pretén que construir una alternativa a la política de conciliació de classes i integració de la CUP es pot fer per mitjà de debats interns, declaracions o acords diplomàtics on es deixen sense tractar les qüestions més rellevants
o s’encongeixen fórmules ambigües per a acontentar a uns i altres.
Aquesta alternativa no serà possible sense una lluita política clara i oberta, que no caigui dempeus a maniobres on es diu una cosa i la contrària, o es signa una cosa i es fa allò oposat. I sobretot, per a no quedar-se en un propagandisme declamatiu, aquesta lluita política és necessària transformar-la en iniciatives polítiques concretes i audaces. No fer-ho porta a les organitzacions revolucionàries a l’estancament i al conservadorisme propagandista, dedicant més esforços a corregir els girs de dretes d’organitzacions reformistes d’esquerra com el cas de la CUP, que a construir organitzacions que puguin influir en la realitat amb una estratègia revolucionària. Només així l’esquerra revolucionària podrem aportar a la clarificació i a portar fins al final l’experiència que molts joves i treballadors i treballadores han fet amb el processisme i puguin fer també amb el “nou cicle” de la CUP.
