Els fets van succeir dins d’un context europeu en el qual el feixisme estava prenent posicions destacades. D’una banda, feia molt poc temps que Hitler ja era el canceller d’Alemanya. A Àustria, el feixista Dollfuss també ’havia accedit al poder recentment. Els treballadors que veien amb molta preocupació l’ascens del feixisme començaven a ingressar massivament als partits socialdemòcrates europeus.
D’altra banda, dins de l’àmbit domèstic, el govern de Companys tenia un problema important amb el Govern de l’Estat espanyol referent a la Llei de Conreus aprovada pel Parlament català. El Tribunal de Garanties Constitucionals va declarar aquesta llei com a inconstitucional el 8 de juny. Uns dies després el Parlament català va tornar a aprovar-la amb el mateix text. Aquest enfrontament estava precedit per una forta ralentització de la cessió de competències a la Generalitat.
L’ascens de la CEDA i la vaga general
És en aquest marc en què es dóna l’enfortiment de la CEDA (1) , que era el grup de la dreta espanyola. A principis d’octubre, després de molts dubtes, es va crear un nou govern presidit per Lerroux i amb tres nous ministres de la CEDA. La classe obrera veia amb molta preocupació l’ascens del feixisme espanyol donat que Gil Robles havia dit moltes vegadess que calia aprofitar les institucions per prendre el poder. De fet el Partit Socialista, presidit per Largo Caballero, va amenaçar amb la vaga general per acabar amb un govern de dretes.
La vaga general va començar el 5 d’octubre en tot l’Estat, encara que es va realitzar de formes diferents. En primer lloc, perquè Caballlero es va negar a fer-la en front únic amb l’altre gran sindicat obrer, la CNT. En segon, perquè el PS i la UGT van trigar a convocar-la i sense haver-la organitzat, van deixar als treballadors a la seva lliure iniciativa. Així, a Astúries es va organitzar una insurrecció, a Catalunya la CNT es va inhibir i a Madrid les mobilitzacions obreres no van estar centralitzades i van ser castigades durament per la repressió.
El 6 d’octubre, a la tarda, el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, va proclamar la República catalana des del balcó de la Plaça Sant Jaume.
Els dies previs al 6 d’octubre la mobilització popular, l’avidesa de la societat i diferents organitzacions van anar per feina. A Barcelona, s’havia creat l’Aliança Obrera que va ser un organisme en el qual es reunien representants d’alguns partits de l’esquerra com el Bloc Obrer i d’algunes organitzacions sindicals minoritàries, com la UGT. La CNT dirigida per la FAI brillava per la seva absència. L’AO exigia armes al Govern de Companys però no va obtenir ni un cartutx de pólvora.
L’agitació popular era realment important. Esquerra ho reconeixia en un document, anomenat “nombre 1” uns mesos després: "En Cataluña se alzó en masa todo el país contenido hasta ese momento por la autoridad y la confianza en el gobierno de la Generalidad (…) la huelga persistía, absoluta, por doquier" (A Catalunya es va alçar en massa tot el país contingut fins a aquest moment per l’autoritat i la confiança al govern de la Generalitat (…) la vaga persistia, absoluta, per tot arreu). Des d’Esquerra es reconeixia que l’agitació social era fortísima(2) . El document prosseguia amb "…en algunos ayuntamientos se había proclamado la república catalana, pero en otros se había proclamado el socialismo e inclusive el comunismo libertario, etc. creándose una situación difícil y anárquica…" (…en alguns ajuntaments s’havia proclamat la república catalana, però en uns altres s’havia proclamat el socialisme i fins i tot el comunisme llibertari, etc. Creant-se una situació difícil i anàrquica…).
Davant d’aquesta situació, el Govern de la Generalitat havia de prendre una decisió. Companys i el seu gabinet eren temorosos de l’accionar de les masses, per això en cap moment va cedir les armes. A més va clausurar els locals de la CNT pels dubtes que fos el lloc de reunió de l’alçament de les masses. Esquerra en aquest document plantejava que el Govern “…havia d’abandonar el poder o reprimir per la violència una protesta que responia als mateixos sentiments del Govern repetidament manifestats”. En cap moment es van plantejar liderar la mobilització social i enfrontar al Govern de dretes de Lerroux i la CEDA. Tan sols va declarar la República catalana dins d’una federació espanyola i a esperar assegut.
Davant es trobava el Govern espanyol presidit per l’ultraconservador Lerroux. Aquest va parlar amb el general Domènec Batet donant-li ordres precises de reprimir l’alçament popular i la declaració de república catalana que Companys va anunciar des del balcó de la Generalitat. Batet amb prou feines va necessitar desplegar algunes bateries, donar alguns cops de canó i gairebé sense batalla va aconseguir assaltar el Palau de la Generalitat i acabar així amb el “moviment insurreccional” de Companys.
Gairebé sense batalla perquè Lluís Companys no solament no va recolzar el moviment popular que es començava a extendre pels diferents municipis catalans, sinó que quan va caldre enfrontar al Govern espanyol i les tropes de Batet, la Generalitat no va fer ús dels 3000 policies. No va haver-hi dirigent algun que donés ordre d’obrir foc. És que per ventura creien que podien declarar la república catalana sense lluitar? No, només va ser un gest per veure si podien enganyar a les masses, mentre alçaven immediatament la bandereta blanca i es queixaven de “lo dolent” que éra el Govern.
Què va passar amb la CNT i l’AO?
A Catalunya la CNT, que era clarament la direcció de la majoria dels treballadors, es trobava molt afeblida. Durant els dos anys de la Conjunció republicana socialista es va dedicar a fer “insurreccions” fracassades i allunyades de les masses obreres. En el transcurs de l’any ’34 la CNT amb prou feines si va tenir alguna cosa que veure amb els conflictes obrers de la resta de l’Estat i el conflicte del camp de juny del 34.
Una part de la central anarquista, el grup “Treintista” de Pestaña, es va separar per dreta de la mateixa, buscant algun enteniment amb la coalició republicana socialista. Al mateix temps, el BOC que tenia influències sindicals va aprofitar la crisi per escindir-se també de la CNT. Seria injust no esmentar la fortísima persecució i repressió a la qual va ser sotmesa la CNT, per part de Companys i del Govern central. Tot això va incidir negativament en la formació de l’Aliança Obrera.
La CNT no va participar de les Aliances Obrers argumentant que el BOC, uns dels seus màxims impulsors, havia tingut una política sectària respecte a la CNT i complaent respecte a la Generalitat. El PS i la UGT, que no tenien tanta influència entre els obrers, es van sumar a les AO, de la mateixa manera que ho van fer en altres punts de l’Estat. És a dir, formalment, com a cobertura, amb un sentit utilitari, i, com sempre, sense convocar als seus afiliats obrers.
La CNT es va negar a convocar la vaga general. El mateix Abat de Santillán ho va reconèixer: "Y, permanecimos pasivos" (I, vam romandre passius)(3). També el dirigent anarquista deia "…y se fue a un movimiento insurreccional prescindiendo de nosotros…" (…i es va anar a un moviment insurreccional prescindint de nosaltres…)(4) . Solament el dia 6, la central anarquista, va editar una crida a l’acció, encara que no deia clarament si calia sumar-se a la vaga general(5) . I el dia 7, alguns dirigents de la CNT, entre ells Joaquín Ascaso, cridaven per ràdio al fet que els treballadors retornin a la feina(6) . Fins i tot Abad de Santillán, potser per justificar la seva passivitat, escrivia "La insurrección de octubre pudo haber sido un movimiento triunfante si los republicanos de izquierda hubieran sido tales…" (La insurrecció d’octubre podria haver estat un moviment triomfant si els republicans d’esquerra haguessin estat tals…)(7)
L’acció política de les Aliances obreres va ser determinada pel Bloc Obrer i Camperol (BOC) liderat per Joaquim Maurín i pel grup d’Andreu Nin. La visió del BOC era que la petit burgesia havia de liderar el procés, és a dir, Esquerra Republicana. Per això esperaven que la Generalitat mobilitzés els seus efectius, donés armes a les AO i així lluitar contra les tropes de Batet. Maurín deia, "La Generalidad tiene en sus manos, pues, la posibilidad de que la contrarrevolución quede estrellada. El éxito o fracaso depende de la Generalidad" (La Generalitat té a les seves mans, doncs, la possibilitat que la contrarrevolució quedi estavellada. L’èxit o fracàs depèn de la Generalitat)(8) .
No obstant això, com és sabut, ni Esquerra Republicana ni Companys van mobilitzar els seus efectius. Maurín esperava formar “… un bloc revolucionari d’obrers, camperols i petita-burgesia amb un govern de la Generalitat, la insurrecció té gairebé absoluta seguretat de triomfar, perquè la Generalitat compta amb l’organització militar: 3.000 policies armats…”. Era “difícil” formar un bloc revolucionari amb el partit que es va encarregar de reprimir als anarquistes una vegada i una altra. Companys es va encarregar de tancar els seus locals, prohibir les seves premses, empresonar els dirigents.
El BOC va considerar que "La gran fuerza de la revolución residía en la Generalidad" (La gran força de la revolució residia en la Generalitat) (9). I els seus líders entenien que “…la petita burgesia vacil·la entre la dreta i l’esquerra, entre la contrarrevolució i la revolució, entre el feixisme i el socialisme. El proletariat ha de dur a terme una política intel·ligent per atreure-la…”(10) . No obstant això, els líders d’Esquerra Republicana mai van oscil·lar, sempre van ser els ferms defensors dels amos de les grans empreses.
Les masses van lluitar, van fallar els dirigents
Companys “va preferir” rendir-se i permetre que el Govern feixista de Madrid fes la tasca repressiva, abans que enfrontar-lo juntament amb els treballadors armats. L’ AO mentrestant estava a l’espera que la Generalitat els dones armes o, almenys, que resistís. L’Aliança Obrera es va comportar amb prou feines com un apèndix (frustrat) de la Generalitat. I, la CNT es va inhibir.
Com va acceptar Esquerra Republicana en el Document nombre 1, les masses s’havien alçat en múltiples ajuntaments declarant la independència de Catalunya o el socialisme o el comunisme llibertari. A més, les AO van ser a la Plaça Sant Jaume demanant armes a la Generalitat per enfrontar al govern de la CEDA i Lerroux.
El que no van saber veure el dirigents del BOC és que la “gran força de la revolució” residia a la classe obrera i no en els advocats que defensaven la propietat privada tant com podien. Per tant les tasques democràtiques, com el dret d’autodeterminació, no podia ser realitzat pel grup de Companys, qui va capitular sense donar batalla, sinó que era necessària una revolució obrera i popular.
Aprendre del passat és clau per emprendre la lluita pels drets democràtics i socials. Fa dècades que la burgesia, fins i tot de països o nacionalitats oprimides, no juga un rol progressiu en la conquesta de drets. Per contra, juga un rol reaccionari o moderat com a molt. La conquesta de la independència de Catalunya i la resolució dels greus problemes socials seran realitzats pels treballadors i el poble en lluita contra la reaccionària burgesia centralista i els seus socis, les burgesies perifèriques.
Notes
1. La sigla correspon a Confederació Espanyola de les Dretes Autònomes, dirigida per José María Robles.
2. Citat en: Munis, Grandizo. Jalones de derrota: promesa de victoria. Crítica y teoría de la Revolución Española (1930-1939). Zyx, Madrid, 1977. Pàg. 176. També es pot veure una cita més extensa en: Maurín, Joaquin “Revolución y contrarrevolución en España”. Ruedo Ibérico, Paris, 1966. Págs. 139-143.
3. Abad de Santillán, Diego. El anarquismo y la revolución española: escritos 1930/38. Editorial Ayuso, Madrid, 1977. Pág. 217/8.
4. Abad de Santillán, Diego. ¿Por qué perdimos la guerra? 1940. Ver en: <http://www.somnisllibertaris.com/li...> [Consulta 13/10/2017]
5. Peirats, José. La CNT en la revolución española: tomo I. Edición Cali, Colombia, 1988. Págs. 101-102.
6. Bizcarrondo, Marta. Octubre del 34: Reflexiones sobre una revolución. Ayuso, Madrid, 1977. Pág. 71.
7. Abad de Santillán, Diego. ¿Por qué perdimos la guerra? 1940. Es pot consultar a: <http://www.somnisllibertaris.com/li...> [Consulta 13/10/2017]
8. Maurín, Joaquín. Hacia la segunda revolución. Págs. 124 y 125. Citado en: Munis, Grandizo. Jalones de derrota: promesa de victoria. Crítica y teoría de la Revolución Española (1930-1939). Zyx, Madrid, 1977. Pág. 172. Es pot llegir a la versió de Marxist.org <http://www.marxists.org/espanol/mau...>
9. Comité Central del BOC y Comité Central de la Juventud Comunista Ibérica. Las lecciones de la insurrección de octubre. En: Bizcarrondo, Marta. Octubre del 34 : reflexiones sobre una revolución. Ed.. Ayuso, Madrid, 1977. Pág. 238. Publicado el 1 de enero de 1935.
10. ib. pág. 245 y 246.
