Cada vegada més pobres, així són les i els treballadors de l’Estat espanyol. El relat del govern progressista, i en particular del ministeri de Treball, que assegura ser un govern que ha millorat les condicions laborals a l’Estat espanyol, no aguanta les dades. Com li agrada dir a la mateixa ministra de Treball, Yolanda Díaz, “dada, mata relat”.
Entre les i els treballadors més joves, entre els 16 i els 29 anys, des de 2019 els salaris per sota dels 1.000 euros s’han disparat. A començament de la legislatura eren un 30% del total, mentre en 2022, segons un estudi recentment publicat de CaixaBank, suposen ja el 45,5% del total.
Gairebé la meitat de les i els assalariats joves no veuen 4 xifres en la seva nòmina cada mes. Si ens fixem en la franja de menor edat, fins a 25 anys, els salaris són d’autèntica misèria. Segons l’Agència Tributària a penes superen els 7.300 euros anuals, que a 14 pagues vol dir 521 euros al mes.
Una situació que, especialment en les grans ciutats, els impedeix emprendre una vida independent. Solament un 15,8% viuen fora de la llar familiar segons l’Observatori d’Emancipació del Consell de la Joventut d’Espanya.
Aquest avanç del submileurisme és coherent amb les taxes de precarietat que registra aquest col·lectiu. La temporalitat se situa en el 55,8% i els treballs a temps parcial forçós suposen ja el 30%, segons denuncia CCOO.
La joventut, així com les dones i les persones migrades, ocupen els llocs salarials més baixos i els més alts quant a precarietat. Una reculada que és part de la baixada general de salaris que en els dos últims anys ha suposat una pèrdua de poder adquisitiu de gairebé 10 punts respecte a la inflació desbocada. Fins i tot col·lectius com els i les treballadores públiques han perdut un 15% de salari real en l’última dècada.
I davant aquesta situació el ministeri de Treball de Yolanda Díaz que ha fet? Com a mesura estrella va aprovar fa ara 10 mesos la reforma laboral que, en comptes de derogar la de Rajoy de 2012, va confirmar el gruix del seu contingut, va transformar alguns contractes temporals en els també precaris fixos discontinus i, en matèria salarial, ha optat per donar exemple de moderació salarial amb una pujada de sous públics del 3,5%, menys de la meitat que la inflació interanual.
I les direccions de CCOO i UGT? Es mantenen en la posició de subalterns del govern en el moviment obrer. Han pactat tot el que Díaz els ha posat sobre la taula, des de la pròpia reforma laboral fins a la baixada de salaris reals dels funcionaris. I, d’altra banda, han escatainat algunes amenaces cap a la patronal per la seva negativa a pujar els salaris.
“Si no hi ha acord, hi haurà conflicte”, “estem disposats a anar a una tardor calenta”... en aquests termes van començar setembre. Però la tardor dura el que triga a arribar l’hivern, i aquest ja està a prop. De calent només està tenint les inusuals temperatures d’octubre i novembre, ja que les direccions de CCOO i UGT s’estan limitant a promoure tan sols lluites aïllades, per sector o per empresa, sense cap mena de coordinació i, en general, amb mesures de lluita puntuals. A més d’allò més timorat del seu pla de lluita, les reivindicacions salarials es mantenen entorn de pujades similars a les dels treballadors públics, un 3,5% per a 2023. És a dir, mobilitzacions simbòliques no per defensar el salari sinó per perdre una mica menys.
Es tracta de l’enèsima política de cessió d’aquestes direccions. L’esquerra sindical, per part seva, ve denunciant i ha estat al capdavant d’algunes lluites que marquen la diferència, com la dels i les conductores de bus de Barcelona, que van aconseguir una pujada acumulada per sobre de l’IPC, trencant fins i tot la limitació legal del 2% que regia per les empreses públiques.
Exemples com el de TMB han de conèixer-se i estendre’s, l’esquerra sindical, i en particular la CGT, té la responsabilitat de fer-ho. És hora de posar en marxa una forta campanya en tots els centres de treball que busqui fer fallida la pasivització imposada per les direccions burocràtiques de CCOO i UGT.
Cal unir les forces del sindicalisme alternatiu al costat dels sectors honestos i combatius dels grans sindicats, per promoure assemblees, coordinar els conflictes existents, envoltar-los de solidaritat… alhora que es denuncia la política dels Sordo i Álvarez i s’exigeix un pla de lluita unificat que parteixi d’una jornada de vaga general de 24h en defensa del salari.
És urgent una pujada d’emergència de tots els salaris i pensions que no aconsegueixen el nivell essencial per a viure. Cal exigir una pujada de les pensions mínimes i l’SMI d’almenys fins als 1.600 euros. La ministra de Treball que tant es queixa de l’immobilisme de la CEOE té a la seva mà una mesura així que produiria immediatament una actualització dels sous de més de la meitat de les i els treballadors que avui estan per sota d’aquesta xifra.
Al mateix temps és urgent recuperar les clàusules de revisió salarial que amb la reforma laboral de 2012 es van anar perdent i la reforma laboral de PSOE i Unidas Podemos es va negar a reincorporar en els convenis. Per a no continuar veient com els salaris es liqüen mes a mes, són necessàries clàusules de revisió salarial obligatòries i mensuals que actualitzin els sous segons la inflació real.
