Pandèmia

DEBAT JOVENTUT

Els reptes del moviment estudiantil en temps de crisi i pandèmia

L'escenari que deixa aquesta pandèmia no és el d’una època esperançadora, sinó el d'una crisi econòmica tan sols comparable a la Gran Depressió de 1929. La por a una repetició del segle XX emergeix i “socialisme o barbàrie” es converteix avui en una perspectiva de futur. Què fer perquè aquesta vegada la balança caigui a favor de la classe treballadora i els sectors populars?

Pablo Castilla

ContraCorrent Barcelona

dimarts 5 de maig| edició del dia

Estem davant d’una crisi històrica

Encara que la crisi sanitària del coronavirus no està tancada, les mirades comencen a dirigir-se cap a l’escenari futur que ens trobarem. Què passarà després? Aquesta és la gran pregunta a la qual experts i governs tracten de donar respostes. Si bé no existeix cap certesa, sí que podem albirar quines són les perspectives.

Vegem què diuen les dades. Segons l’FMI, per enguany calia esperar un creixement positiu de la renda per càpita en 160 dels 189 països membres. Les coses han canviat. Ara es projecta un creixement negatiu per a més de 170 països. Alhora, economistes del JP Morgan apunten que la paràlisi econòmica minvarà en 5 bilions l’economia global durant els pròxims dos anys, això representa un 8% del PIB mundial.

Els números de la desocupació no són millors. L’Organització Internacional del Treball pronostica que gairebé 1.000 milions de treballadors a tot el món veuran reduïts els seus salaris o perdran els seus llocs de treball.

A més, cal sumar que les dinàmiques establertes després de la crisi de 2008, -entre elles el baix creixement de la inversió i de la productivitat, així com un elevat nivell d’endeutament per part dels estats - redueixen moltíssim el marge d’actuació dels governs.

Tot això en un escenari internacional en el qual les tensions entre països augmenten. A les guerres comercials entre EE. UU i la Xina o l’auge dels nacionalismes als països imperialistes, cal afegir l’aprofundiment de les tensions en una UE que tampoc gaudia d’una gran estabilitat prèvia.

No parlem d’una recessió econòmica més, es tracta d’una crisi de tal profunditat que els experts la comparen amb la Gran Depressió de 1929. Davant d’aquestes perspectives de futur, és moment de fer-nos una altra pregunta igual d’important: què fer doncs?

A grans mals, grans remeis

No han trigat a aparèixer els discursos “progressistes” que enarboren la construcció d’un Estat del Benestar 2.0. No obstant, com ja apunten les dades comentades anteriorment, no existeixen bases materials per dur a terme aquesta via. L’Estat de Benestar es va aixecar durant la major etapa de creixement capitalista del segle XX, després de la Segona Guerra Mundial. I va ser possible a causa de l’enorme destrucció de la contesa que va posar les bases per a la recuperació, és a dir, les pèrdues humanes i la destrucció de capitals que va deixar la guerra.

A diferència d’aquell escenari, la crisi del coronavirus ha suposat una paràlisi, deixant intactes les infraestructures i amb un efecte molt menor en la mortalitat de la població activa si es compara amb el provocat per la guerra. El capitalisme no s’ha “purgat” ni molt menys -amb les formes barbàriques de les quals disposa- per obrir un horitzó d’un nou boom semblant al dels “trenta gloriosos”.

La crisi del 2008 no es va superar, va suposar una fugida cap endavant sobre l’aprofundiment de tota l’ofensiva neoliberal, sobre la base de generalitzar la precarietat laboral i eixamplar les diferències de classe. Si bé els governs poden atorgar algunes concessions parcials immediates, aquestes resultaran del tot insuficients davant la ruïna de petits productors, l’augment brutal de la desocupació i la rebaixa dels salaris.

Ni tan sols una sortida com la de la crisi dels 70 està avui plantejada per cap economista seriós. Llavors l’entrada de països com la Xina, la exURSS i la resta dels estats obrers deformats en l’economia mundial van oferir al capitalisme nous mercats per expandir-se durant la dècada dels 90. Ara en canvi, el capital no gaudeix de mercats inexplorats per poder ocupar i realitzar una nova colonització econòmica, més aviat el mercat s’estreny cada vegada més a nivell mundial i la mundialització està posada en qüestió.

Davant d’aquest panorama, les tendències a la radicalització estan més que plantejades. No significa que el reformisme o la dreta liberal desapareguin. Però a mesura que el descontent avanci i les mesures moderades segueixin sense donar resposta als problemes de la majoria, la seva capacitat per acontentar amplis sectors de les masses serà cada vegada menor.

De fet, alguna cosa semblant hem començat a observar ja amb el creixement de l’extrema dreta a Europa i la desil·lusió creixent amb els projectes neorreformistes tipus Unides Podem a l’estat espanyol o Tsipras a Grècia.
Aquest fenomen pot ser fins i tot molt superior a la crisi de “l’extrem centre” post 2008 que va obrir crisis de règim en un gran nombre de països donant expressions per dreta i esquerra.

La crisi actual ha mostrat la realitat del capitalisme: un sistema que anteposa els guanys dels empresaris a la vida dels i les treballadores. La radicalitat -en el sentit d’anar a l’arrel- del programa ha de ser igual al nivell de catàstrofe a la qual ens aboca aquest sistema.

Per evitar que l’extrema dreta s’enforteixi i canalitzi el descontentament, és necessari aixecar un programa que doni resposta a les necessitats de la classe treballadora i els sectors populars. I això no és possible fer-ho si no és tocant directament els interessos i beneficis dels capitalistes, és a dir, traspassant la línia vermella de la propietat privada dels grans mitjans de producció. Una tasca que ha de fer-se en tots els àmbits, des dels llocs de treball fins a la universitat.

Aquest és un problema que ha de preocupar-nos especialment a la joventut, un sector de la societat que vam veure desaparèixer molt ràpid les nostres esperances sobre futur il·lusionant. La crisi del 2008 i els governs van establir les bases per a un futur de precarietat, perspectives que avui s’aprofundeixen. Quines tasques tenim per davant els i les joves per canviar això? Com podem actuar des dels nostres centres d’estudi o de treball?

“Del qüestionament de la universitat de classes, a la crítica de la societat de classes”

En un article publicat a la revista Catarsi per Bel Oliver i Anna Clua -portaveus del SEPC- plantejaven encertadament el següent: “Treballem per garantir que el moviment estudiantil estigui fort i consolidat per poder enfrontar-se a la crisi educativa, per poder sumar un front revolucionari més contra el capitalisme i l’ofensiva autoritària i d’austeritat que vindrà.”

La gran pregunta és com aconseguir-ho. Hem de lligar la lluita per les demandes que donin resposta als problemes immediats dels i les estudiants, amb la necessitat d’aixecar un programa anticapitalista i revolucionari per a l’educació. Establir un pont entre els problemes immediats i una resolució que qüestioni d’arrel la universitat actual -totalment al servei dels capitalistes- resulta necessari per tal de no quedar-nos en un “corporativisme estudiantil”. Com deia la consigna de maig del 68 “del qüestionament de la universitat de classes, a la crítica de la societat de classes.”

En aquest sentit, és necessari lluitar per reivindicacions com l’apte general o la devolució de les matrícules d’enguany per evitar que el cost econòmic sigui una càrrega més davant d’aquesta crisi. Alguna cosa que avui molts poden veure absolutament coherent, ja que a més no estem rebent les classes presencials. Alhora, hem de lligar aquestes reivindicacions amb la defensa de la universitat pública gratuïta, l’única manera de garantir que els fills i filles de famílies treballadores puguin estudiar.

Per posar fi a les notes de tall fixades per la llei de l’oferta i la demanda, mentre les empreses i la casta universitària tenen poder de decisió sobre el pressupost i les línies de recerca en òrgans com el Consell Social. Ja n’hi ha prou que els i les estudiants paguem matrícules abusives i les universitats posin els seus recursos al servei de les companyies milionàries perquè extreguin benefici.

Expulsar a les empreses de la universitat és una qüestió fonamental per posar el coneixement al servei de les necessitats de la societat i no d’una minoria privilegiada. El cost dels estudis no pot recaure sobre la classe treballadora i els sectors populars, ni amb taxes ni amb impostos als salaris o el consum, ha de ser sufragada mitjançant impostos a les grans fortunes, les mateixes que durant anys s’han beneficiat d’elles.

En la situació actual, un punt fonamental d’un programa d’aquest tipus també hauria de ser la defensa d’una universitat al servei de lluitar contra la pandèmia. Posar tots els laboratoris per a produir els inputs de salut necessaris; obrir llistes de voluntaris perquè estudiants, docents i investigadors col·laborin en les tasques més urgents.

Així, estudiants d’enginyeria podrien ajudar a la reconversió necessària de la indústria, com també estudiants de dret podrien aportar assessorament a aquells treballadors i treballadores els drets de les quals estan sent vulnerats. Per garantir que tot això es faci sota les condicions de seguretat i higiene necessàries, la universitat ha de ser gestionada per estudiants, docents i investigadors, perquè són qui millor coneix la seva realitat.

En definitiva, les respostes a aquesta crisi educativa han d’anar en la línia del qüestionament a la universitat-empresa, tant per les barreres que imposa a la classe treballadora, com pel rol servicial que compleix de cara a les grans empreses. Un programa revolucionari per a la universitat ha de permetre resoldre les necessitats existents mitjançant la unió de les demandes immediates i una perspectiva anticapitalista, que enforteixi també la lluita politicoideològica contra les idees legitimadores del sistema que reprodueix l’acadèmia i la casta universitària.

Per lluitar contra el capitalisme des dels nostres centres d’estudi, fa falta un programa que vinculi clarament la lluita estudiantil i la de classes.

Els reptes de moviment estudiantil: autoorganització i unitat amb la classe treballadora

Seguint amb l’article comentat, les seves autores plantegen una qüestió interessant quan diuen que “si fem una lectura adequada del moment polític en què es troba el moviment estudiantil, podem veure que la necessitat més urgent que tenim des d’una perspectiva més àmplia és la de superar la nostra lògica tradicional.”

Per posar en peus un moviment estudiantil massiu que pugui lluitar per les seves demandes, hem de trencar amb els mètodes burocràtics i el rol de gestors de la universitat que ha caracteritzat als sindicats estudiantils fins ara. Vagues convocades des de dalt, sense promoure assemblees massives i per curs, no són la via per a agrupar la joventut combativa en els centres d’estudi.

Ara és el moment de cridar a grans assemblees on discutir per quines demandes ens mobilitzem i generar així un moviment estudiantil massiu i fort. Organitzacions com el SEPC, gens aliè a les pràctiques que també duen a terme altres sindicats com el SE, té una responsabilitat fonamental en aquesta tasca.

Crear aquests espais d’autoorganització és el primer pas per superar la barrera que la universitat imposa entre docents, investigadors, estudiants i personal no docent, unint-nos en una lluita comuna. Així com perquè un moviment estudiantil de base i combatiu pugui trobar les vies d’unió amb els sectors de treballadors i treballadores protagonistes de processos d’organització i lluita. La unitat obrer-estudiantil és l’única via perquè les demandes de les i els estudiants aconsegueixin una aliança que generi les forces socials necessàries per aconseguir-les, i perquè les lluites obreres aconsegueixin també enfortir-se amb el suport social i dels sectors populars.

Tampoc es poden repetir vells errors com ara fronts del tipus Universitats per la República (UxR) del qual va ser part el mateix SEPC, una plataforma que va replicar en el moviment estudiantil l’estratègia de conciliació de classes i d’unitat popular duta a terme en Parlament amb ERC i JxCat. L’única fórmula que permet desenvolupar l’autoorganització és la total independència de les direccions burgeses que, tal com s’ha demostrat en tot l’anomenat “procés”, desvien les nostres forces per als seus propis interessos, limiten les nostres demandes i impedeixen que despleguem els nostres mètodes de lluita. De la mà dels qui privatitzen l’educació i ens reprimeixen en manifestacions, no hi ha victòria possible per al moviment estudiantil ni per a la classe treballadora.

Més enllà de la universitat, la necessitat d’aixecar un partit revolucionari

No obstant, la disputa contra el capitalisme s’ha de donar a tots els fronts, no hi ha suficient amb fer-ho només als centres d’estudis. I no n’hi ha prou amb la lluita per reivindicacions parcials, és necessari preparar-nos per als processos de lluita de classes que es puguin obrir i que aquests puguin resultar victoriosos. Defensar un programa anticapitalista i revolucionari tampoc és suficient si no hi ha qui el prengui a les seves mans, com tampoc ho és si no està lligat a una estratègia que permeti dur-lo a terme. Això ha de plasmar-se en una força material, una organització revolucionària.

És possible que no puguem fer manifestacions en ple confinament, però aixecar un programa tan radical com exigeix la situació no és una cosa inviable, sinó urgent i necessària. Hem de pensar com convèncer de la necessitat de construir una esquerra diferent a l’actual. Una esquerra revolucionària que lluiti als seus centres de treball i d’estudi per un programa que doni una sortida obrera i popular a aquesta crisi.

Una esquerra que superi els corrents reformistes, l’objectiu dels quals és gestionar el capitalisme, fins i tot quan això suposa convertir-se en els majors aplicadors d’ajustos, com va ser el cas de Tsipras, o en protectors de les grans fortunes com ho estan sent Podem i IU en l’anomenat govern “progressista” durant aquesta crisi. Davant d’això, ha d’oposar-se una estratègia que treballi per fer pagar la crisi als capitalistes amb mesures com ara impostos a les grans fortunes, control obrer de la indústria o nacionalització de la sanitat privada i les farmacèutiques sense compensació.

També és necessari superar les il·lusions que defensen sortir d’aquesta crisi posant els esforços en una república social catalana de la mà dels partits tradicionals de la burgesia. Les aliances amb el PdeCat o ERC no són una opció, ni al Parlament ni a la universitat. Contràriament, hem de plantejar una política d’independència de classe i internacionalista perquè la classe treballadora catalana i els sectors populars puguin unir-se amb els pobles de la resta de l’Estat, en una lluita comuna per enderrocar el Règim del 78 i conquistar el seu dret a l’autodeterminació.

Hem d’allunyar-nos d’aquelles visions naïf o immobilistes que plantegen respectivament que el capitalisme caurà sol o que no ho farà mai. La famosa cita de Rosa Luxemburg “socialisme o barbàrie” no determina quina de les dues opcions serà, més aviat planteja que pot ser tant una com l’altra. De què depèn avui això? Depèn de si sorgeix o no una esquerra diferent que es prepari per ser l’element decisiu que faci caure la balança de la història de la nostra banda.

Per això, cal construir un partit revolucionari i de classe. Des de la CRT, per fer passos en aquest sentit, hem llançat una proposta als grups de l’esquerra revolucionària de l’estat espanyol i els sectors de la joventut i la classe treballadora que comparteixin aquesta perspectiva.

Necessitem una força material amb milers de militants que es prepari conscientment per quan esclati la ràbia i broti l’energia de la classe treballadora i els sectors populars contra la catàstrofe a la qual ens condueixen, un fenomen que s’ha repetit al llarg de la història. Perquè el més avançat de la nostra classe pugui imprimir una direcció a les revolucions que estan per venir i que aquestes ens portin a la victòria. Volem enfrontar la crisi esdevenidora i passar a l’ofensiva en la lluita contra el capitalisme per obrir un horitzó socialista. Volem canviar el món de base i conquistar una vida que pagui la pena ser viscuda.




temes relacionats

Pandèmia   /    Debats esquerra   /    Història del moviment estudiantil   /    Mobilització estudiantil   /    Assemblea estudiantil   /    Jovent   /    Moviment estudiantil   /    Autodeterminació de Catalunya   /    En Català   /    Catalunya

Comentaris

Comentar