La setmana passada més d’un miler de treballadors de Nissan van protestar contra l’absència de propostes concretes del Govern de Sánchez i el de la Generalitat. Entre els acords signats a tres parts, Nissan, Generalitat i treballadors; hi era una política de reindustrialització que recuperi per a la feina al 2500 treballadors de la firma japonesa i en total uns 25 mil sumant als treballadors de les empreses proveïdores.

El 13 de maig va haver-hi un primer avís. Els sindicats de CCOO, UGT,CGT i USOC desconfien davant la falta de propostes del govern català. Nissan tancarà a finals d’any i les empreses de “recanvi” no podran absorbir la gran quantitat de treballadors acomiadats per la firma japonesa.

El segon avís ha estat aquest 28 de maig quan es feia el primer anys de l’anunci de tancament de l’empresa automotriu. I els treballadors van demostrar el seu cabreig. Van fer una assemblea davant de les portes de l’empresa i van començar a cremar pneumàtics. Al finalitzar es van desplaçar a la Ronda Litoral per fer un tall d’una hora.

Et pot interessar: NISSAN: un acord a la mesura de la patronal

El problema, deia el secretari general de CCOO a Nissan, Miguel Ángel Boiza, és que no es veia clar els projectes presentats fins al moment i queden molt pocs mesos per fer efectiu els acomiadaments. El dirigent va dir que posaven com a límit el 31 de juliol i que farien una reunió urgent amb el nou conseller d’empresa, Roger Torrent. Reunió que no ha passat de les bones intencions. La clau és garantir els llocs de feina.

A finals d’abril els sindicats ja es queixaven del fet que l’administració pública catalana no feia prou per definir els projectes de reindustrialització. Ja porten més de 10 reunions de la comissió formada per la Generalitat, el govern central, Nissan i els sindicats, sense avanços “concrets”.

El problema és l’acord signat

El problema d’aquesta falta de “concreció” de la Generalitat i del govern central resideix en l’acord signat. L’acord té una mesura concreta i que es preveu que es realitzarà a finals d’any: el tancament de l’automotriu Nissan. I per l’altra banda no té cap contrapart concreta, només la voluntat de buscar empreses que vulguin invertir i contractar una part de la plantilla. Però estem parlant de 25 mil treballadors.

I ja sabem com són els governs català i central en relació amb els seus “compromisos” amb els treballadors. Molt més quan aquests compromisos són un desig. Milers de treballadors cobrant tard els ERTO, la Generalitat tractant de precaritzar els treballadors públics i un llarg etcètera.

Et pot interessar: Nissan: Acciona anuncia els acomiadaments fulminants de tota la plantilla

Per tant, el gran problema no és exactament la falta de concreció del govern espanyol i el català en relació amb la seva política de reindustrialització. No podria haver estat diferent. Ells sempre governen a favor de les empreses. Li regalen solars, no li cobren impostos, li fan rebaixes en les aportacions socials, li deixen fer i desfer al seu gust, etc. I això no és nou i les cúpules sindicals ho saben.

El gran problema és l’acord de tancament que van signar els quatre sindicats amb els empresaris de Nissan. Ni el govern espanyol, ni el català poden assegurar els llocs de feina que es conservaran. Els treballadors no poden saber quants regals rebran els nous empresaris, ni les condicions de contractació.

Queda clar que han signat un acord boníssim per a Nissan i desastrós pels treballadors. Prova d’això són les mobilitzacions obreres de maig. I les llàgrimes de cocodril de la jerarquia sindical. Les queixes de Boiza (CCOO) i Ruiz (USOC) són una demostració del fracàs de la seva estratègia d’acords amb els empresaris.

L’estratègia de defensa dels llocs de feina i d’industrialització passava, com vam dir mesos enrere, per la nacionalització sense indemnització de l’empresa i que es posi a fabricar sota la gestió dels seus propis treballadors, vehicles econòmics i ecològics per millorar el transport públic en primer lloc. Una política que garantís tots els llocs de feina i que els empresaris se’n vagin sense emportar-se’n un caragol.

Et pot interessar: Nacionalització sense indemnització sota control obrer de tota fàbrica que tanqui o acomiadi