Pandèmia

CRISI

Enfonsament històric de l’economia espanyola amb una caiguda del 18,5% del PIB en el segon trimestre de l’any

Degut a les restriccions derivades de la pandèmia i al tancament econòmic, de març a maig es va volatilitzar una quarta part del PIB. L'economia de l'Estat Espanyol entra per tercera vegada en recessió en el segle XXI.

dissabte 1 d’agost| edició del dia

L’activitat s’ha reduït en un 22,1% durant l’últim any. El PIB sofreix un enfonsament del 18, 5% en el segon trimestre. El rescat europeu avança noves ofensives contra la classe treballadora i obren la porta a una possible agudització de la lluita de classes.

El consum de les llars es va enfonsar un 21% en el trimestre, retrocedint als nivells de 2002, i la inversió productiva es va reduir un 26%. El comerç i l’hostaleria van perdre el 40% del seu valor afegit. L’activitat es va reduir un 22,1%. Amb aquest descens l’economia espanyola suma dos trimestres consecutius amb el PIB en negatiu i, per tant, entra en recessió tècnica. Fins ara les majors reculades trimestrals del PIB havien estat el del primer trimestre d’enguany (-5,2%) i el del primer trimestre de 2009 (-2,6%). En la sèrie de l’INE que arrenca en 1970 no existeixen xifres similars. En els pitjors moments de la crisi de Lehman Brothers, la caiguda anual del PIB mai va arribar a superar el 4,5%. En la crisi de 1993 la reculada va ser d’un punt. Tan sols trobem una caiguda comparable a l’actual remuntant-nos fins a la Guerra Civil, amb un enfonsament de l’economia del 26,8% anual en 1936. Ens trobem en el llindar d’una crisi històrica.

El diari El País afirma que “per a donar una noció de les magnituds, si aquestes xifres es prolonguessin durant tot un any, la producció del país es retallaria salvatgement en un 70%”. No obstant això, la gradual relaxació de les restriccions es va reflectir en una certa recuperació. En aquests dos trimestres de recessió, l’economia espanyola ha deixat de produir gairebé 87.000 milions d’euros respecte als nivells previs a la crisi. Una quantia equivalent al manteniment de tota la sanitat pública durant un any.

L’INE assenyala que l’ocupació, en termes d’hores treballades, registra una variació intertrimestral del -21,4%. Les empreses van detenir la inversió en maquinària i béns d’equip, que es va reduir un 26%, situant-se en els nivells de 1998. Les exportacions també es van enfonsar, a conseqüència de la dependència cap al sector de l’automòbil i el turisme les vendes a l’exterior van caure un 33,5%. Les importacions, molt lligades a les exportacions, van sofrir un descens del 28%. Per sectors únicament creix l’agricultura amb un 4,4% trimestral, i la banca, amb un 3,4%. La indústria perd un 18,5%; la construcció, un 24,1% i els serveis, un 19,1%. Dins dels serveis, és en el comerç, el transport i l’hostaleria on es dóna el major descens: un 40,4% en un sol trimestre. El sector d’entreteniment i art va sofrir un enfonsament del 34%.

La caiguda és major que l’experimentada per altres països. L’Estat Espanyol se situa al capdavant d’Europa en deterioració econòmica. Itàlia va registrar una contracció del 12,4% entre abril i juny. Alemanya ha experimentat una reculada del 10,1% de la seva activitat, els EUA un 9,5% i França un 13,8%. Si bé aquestes xifres no aporten informació qualitativa sobre les repercussions en la deterioració de les condicions de vida dels i les treballadors dels respectius països, posen de manifest la feblesa de l’economia de l’Estat Espanyol. Un sector productiu dependent del turisme, l’automòbil, la construcció i serveis que precisen de la interacció humana. “Tenint en compte les perspectives del turisme internacional, que representa entorn d’un 9% en el PIB amb l’efecte arrossegui, l’escenari central de previsions s’ha tornat més pessimista”, explica l’economista Pedro Antonio Merino. A l’agost de 2019 entraven al nostre país 10 milions de turistes amb 12.000 milions d’euros. Aquesta vulnerabilitat de l’economia s’explica, per tant, per la pròpia política seguida per les patronals i els seus governs després de les reformes neoliberals de finals del segle passat.

L’acord aconseguit en l’últim Consell Europeu consisteix en un paquet de reconstrucció (o rescat) “post-Covid” de 750 mil milions, un pla d’injecció massiva de diners i crèdits per a tractar d’evitar una caiguda estrepitosa de l’economia europea i, al mateix temps, tractar d’evitar les fortes tendències a la fragmentació geopolítica en el seu interior. El fons de 750.000 milions d’euros es basa en l’emissió de bons, nou endeutament. El fons es compondrà de 390.000 milions d’euros en subvencions directes (el 52% del total) i 360.000 en préstecs (el 48%).

En el que coincideixen tots els governs, des de la dreta com Macron, Rutte o Merkel, fins als progressistes com Sànchez, és que aquest paquet d’ajudes s’ha de dirigir cap a les grans empreses de sectors com el turisme o l’automòbil. De nou una socialització de les pèrdues d’empreses que porten dècades fent beneficis milmilionaris a costa d’avançar sobre els drets dels treballadors.

Per a retornar el deute conjunt s’implementaran nous impostos comunitaris. Després cada Estat haurà de retornar el seu propi deute, alguna cosa que en el cas d’Itàlia i l’Estat espanyol situa el deute públic en nivells mai vists i que els condiciona a avançar en nous plans d’ajust com poguessin ser contra-reformes laborals o del sistema de pensions a canvi dels fons europeus.

Et pot interessar: VÍDEO "El rescat europeu d’avui són els ajustos i contra`-reformes laborals i de pensions de demà."

En el desemborsament de fons, les condicions per a accedir als crèdits i les subvencions, que supervisarà el Consell a canvi de plans de reformes, serà un element de tensió. L’Estat espanyol rebrà 140.000 milions del fons de recuperació. 72.700 milions en subsidis directes i la resta en préstecs, que es faran efectius entre 2021 i 2022. L’aplicació del fons augmentarà, d’aquesta manera, l’endeutament de l’Estat Espanyol, limitant encara més els seus pressupostos, i condicionant qualsevol tipus de polítiques “socials”, pressionant a futur per noves reformes a favor de les empreses multinacionals i contra els drets de la classe treballadora. Ofensives del capital contra els treballadors que seran rubricades per el “govern progressista”.

Res han de guanyar els treballadors i els pobles oprimits amb aquests pactes de l’Europa del capital. Però tampoc són alternativa els discursos que proposen, per dreta o per esquerra, el fals retorn a "sobiranies nacionals" en els Estats imperialistes. La lluita internacionalista per programes anticapitalistes i d’independència de classe, per governs de la classe treballadora i pels Estats Units Socialistes d’Europa són l’únic horitzó progressiu davant aquesta crisi.




temes relacionats

Cimera europea   /    Pandèmia   /    Economia mundial   /    Economia   /    Unió Europea   /    Economia espanyola

Comentaris

Comentar