Internacional

INTERNACIONAL

Entre l’ofensiva colonial israeliana i la resistència palestina

diumenge 16 de maig| edició del dia

És 15 de maig i fa sis dies que l’Estat d’Israel bombardeja sense pausa la Franja de Gaza, un minúscul racó del planeta d’una mica més de 300 km quadrats, on sobreviuen com poden uns 2 milions de palestins. La imatge del dia és l’ensulsiada d’una torre de 12 pisos que deixa en el seu lloc un núvol de fum i pols. L’edifici que es va desplomar per una bomba de l’exèrcit israelià allotjava les oficines de la premsa internacional a Gaza, no sols de la cadena de Qatar Al Jazeera sinó també de la molt occidental Associated Press (AP). El govern israelià intenta justificar l’atac com fa cada vegada que vola per l’aire habitatges, escoles i hospitals: que són façanes darrere de les quals s’escuden Hamas i altres grups “terroristes”. Però els periodistes i corresponsals diuen una altra cosa. Denuncien que els van avisar amb el temps just per a sortir amb allò posat i que van haver de deixar enrere valuosos arxius i documents. Va ser el president d’AP, l’agència nord-americana de notícies, qui en un comunicat va assenyalar allò més obvi: que el món sabrà menys sobre el que succeeix a Gaza.

També el 15 de maig és un dia de mobilitzacions, resistència i lluita. En els territoris palestins i als països àrabs es recorda als carrers la Nakba, és a dir la catàstrofe que va implicar la fundació de l’Estat d’Israel en 1948 i que es continua amb la colonització i ocupació militar. I en diverses ciutats, des de Londres a París i Nova York, desenes de milers han sortit als carrers a mostrar la seva solidaritat amb el poble palestí sota atac israelià. Fins i tot en països com França, desafiant la prohibició de manifestar-se i la repressió del govern de Macron, que acusa d’antisemites als qui qüestionen els crims de guerra i l’opressió de l’Estat sionista.

Si bé encara l’escalada militar està en curs, hi ha diversos senyals que indiquen que tant per al govern israelià com per als seus principals aliats, entre ells l’imperialisme nord-americà, s’estaria acostant el moment de negociar una treva, abans que el conflicte salti al cèrcol dels territoris ocupats i incendiï Orient Mig.

El govern dels Estats Units, que com sempre ha sortit a recolzar a l’Estat d’Israel, està operant de manera frenètica. Va ser el mateix president Joe Biden qui va anomenar personalment a Netanyahu i al president de l’Autoritat Nacional Palestina, Mahmoud Abbas, per a començar a negociar un cessament del foc. Mentre que funcionaris de la Casa Blanca envien missatges a la direcció de Hamas (amb qui Washington no té relació directa perquè la considera una organització terrorista) a través d’aliats, com Egipte.

L’escalada a Gaza posa en qüestió els anomenats “Acords d’Abraham”, impulsats sota la presidència de Donald Trump perquè els països àrabs normalitzessin les seves relacions amb Israel. Els primers signants van ser Unió dels Emirats Àrabs i Bahrain. Aquest realineament geopolític a Orient Mig allistava una aliança àrab-israeliana contra l’Iran. I deixava en complet aïllament al poble palestí.

L’ofensiva militar israeliana, i sobretot l’atac a la premsa nord-americana a Gaza, va deixar a Biden en una posició incòmoda. Internament, enfronta una rebel·lió de sectors del partit demòcrata, que qüestionen el seu alineament incondicional amb l’extrema dreta israeliana i el govern de Netanyahu, encara que no l’aliança estratègica amb l’Estat d’Israel. I en el pla extern, obliga als Estats Units a tornar la seva atenció a Orient Mig, quan la prioritat de la política exterior de Biden és disminuir l’exposició a la regió –l’intent de tornar a alguna mena d’acord nuclear amb l’Iran està en funció d’aquest objectiu–, retirar-se de l’Afganistan i concentrar-se en la competència i contenció de la Xina.

Provocació i ocupació colonial

Com sol succeir cada vegada que l’Estat d’Israel llança una operació militar d’envergadura contra el poble palestí, el primer ministre Benjamin Netanyahu va invocar el dret a defensar-se d’“atacs terroristes” de Hamas, en referència als coets llançats des de la Franja de Gaza sobre territori israelià. Argument que repeteixen des del president nord-americà Joe Biden (aliat incondicional de l’Estat sionista) fins a la dreta local de Juntos por el Cambio i els seus periodistes afins.

Contra aquesta propaganda interessada, l’intel·lectual d’origen jueu Norman Finkelstein planteja que “ni el bloqueig inhumà i il·legal impost a Gaza ni les ‘operacions’ criminals periòdiques que Israel ha desplegat en contra de Gaza s’originen en els coets disparats per Hamas. Aquestes van ser decisions polítiques israelianes que sorgeixen del càlcul polític israelià, en el qual les accions militars de Hamas figuren com un factor nul” [1].

Fins als grans mitjans imperialistes degueren reconèixer que l’escalada militar es va originar per una successió de provocacions a Jerusalem Est, la zona àrab de la ciutat ocupada per Israel, tant per part d’institucions de l’Estat sionista com de grups de colons ultres dretans.

Aquestes provocacions van incloure la prohibició de l’accés de palestins a llocs sagrats durant el mes de Ramadà, el desallotjament amb gasos i bales la mesquita d’Al Aqsa, les celebracions per part de sectors de la ultra dreta ortodoxa d’un nou aniversari de l’ocupació de Jerusalem; i les successives repressions en les que van resultar ferits i detinguts centenars de palestins. Però potser el més significatiu, per la seva alta càrrega simbòlica va ser l’ordre judicial d’expulsió de sis famílies palestines de les seves llars a Sheikh Jarrah, fent lloc al reclam d’un grup de colons. La llei israeliana els dóna el dret als jueus a reclamar propietats a Jerusalem declarades com a pròpies abans de la divisió del territori en 1948, però amb igual força li nega aquest dret als palestins expulsats que no poden fer aquest reclam ni a Jerusalem ni en cap altra part d’Israel.

Per això, aquest desallotjament connecta directament l’actual política d’expulsió de la població palestina de Jerusalem Est amb el “fet colonial” fundacional, o com el defineix l’historiador d’origen israelià Ilan Pappé, la “neteja ètnica” [2] del territori sobre la qual es va fundar l’Estat sionista. Això explica la profunditat del fet i de la resposta palestina.

Guerra i crisi política

Amb aquesta nova escalada a Gaza, el primer ministre Benjamin Netanyahu sembla haver aconseguit alguns dels seus objectius. Ha tornat al terreny militar, la qual cosa sintonitza amb la seva estratègia colonial agressiva d’annexió de gran part de Cisjordània; i reforça la seva base a la (extrema) dreta. Va cantar victòria sobre Hamas (i Jihad Islàmica) perquè segons la seva versió dels fets, amb els bombardejos indiscriminats contra Gaza no sols va assassinar a més de 150 civils (entre ells un terç almenys són nens) i va destruir la ja precària infraestructura d’aquesta “presó a cel obert”, sinó que va danyar l’armament i la xarxa de túnels utilitzada per Hamas (el “metro” de Gaza com la denominen).

Aquests èxits modestos –que menys es pot esperar d’una potència militar i nuclear armada pels Estats Units– no oculten que l’atac de Hamas va posar en evidència que fins i tot amb mètodes asimètrics, un enemic menor pot fer mal, alterar la vida quotidiana i exposar algunes febleses militars com l’eficàcia del “Dom de ferro” que va interceptar el 90% dels coets disparats per Hamas però va deixar passar el 10%.

Però si hi ha una victòria per a Netanyahu, aquesta és política abans que militar. Aquesta guerra –ara com ara limitada– va ser un salvavides per a l’inoxidable primer ministre que després de 12 anys ininterromputs en el càrrec al capdavant d’una coalició amb partits d’extrema dreta, havia fracassat en formar govern després de les eleccions del 5 de maig. La tasca havia recaigut en el líder opositor, el periodista Yair Lapid, que estava tractant de sumar a la seva coalició anti Netanyahu al líder de l’extrema dreta ortodoxa, Naftali Bennett, i al bloc de partits àrabs amb representació en el Kneset. Aquest intent opositor va quedar sepultat sota els enderrocs de Gaza. La unitat nacional sionista i religiosa entorn de la defensa de l’Estat d’Israel va jugar a favor de Netanyahu que seguirà encara que sigui com primer ministre interí fins que es convoquin noves eleccions (la cinquena des de 2019). D’aquesta manera Bibi, allunya la perspectiva ominosa d’anar a la presó pels càrrecs de corrupció que enfronta. I espera que la combinació de l’exhibició del poder militar amb la reeixida vacunació contra el Covid-19, juntament amb el renovat suport dels Estats Units i la Unió Europea li doni un nou mandat.

L’Autoritat Nacional Palestina, encapçalada per Mahmud Abbas està en una crisi terminal. Està circunscripta només a Cisjordània, ja que ha perdut Gaza a les mans de Hamas. L’ofensiva israeliana durant els anys de la presidència de Donald Trump als Estats Units va relegar a Abbas a una posició encara més irrellevant i va deixar exposada la seva política de col·laboració amb els ocupants. La suspensió de les eleccions presidencials i legislatives que s’havien de realitzar el 22 de maig després de 14 anys sense eleccions, és una mesura d’aquesta crisi. Abbas va adduir com a justificació que Israel no permetria que votessin els palestins residents a Jerusalem, però en realitat tenia raons justificades per a témer una derrota i una extensió de la influència de Hamas a Cisjordània. Segons com acabi aquest enfrontament, Hamas podria represtigiar-se, encara que com assenyalen diversos analistes que segueixen de prop l’evolució política a Gaza i els territoris ocupats, el seu pes ha disminuït en la nova generació que no veu amb simpatia el ferri control religiós islamista.

Esperant la tercera intifada

Les provocacions i l’ofensiva israeliana van ser respostes amb una resistència que no es veia des de fa anys. No sols en els territoris ocupats sinó entre els palestins que viuen com a ciutadans de segona en l’Estat d’Israel. Aquest és un problema de primer ordre per a l’Estat sionista. Els àrabs constitueixen un gens menyspreable 20% de la població israeliana. La seva reacció activa als carrers ha posat de manifest que les polítiques racistes de discriminació –política, legal, social– de l’Estat sionista contra la població àrab no són gratuïtes. No casualment hi ha obert un debat sobre si les mobilitzacions que estan ocorrent avui en els territoris ocupats però també en l’Estat d’Israel estan preanunciant l’inici de la tercera intifada, és a dir, un nou aixecament palestí generalitzat contra l’ocupació israeliana. Recordem que la primera intifada es va desfermar a Gaza en 1987-88 i va ser desviada per la signatura dels Acords d’Oslo en els quals es va establir la “solució de dos Estats” que aviat mostraria ser un engany per a continuar l’ocupació colonial sionista. La segona va ser desencadenada l’any 2000 per una provocació de l’ex primer ministre i líder de la dreta Ariel Sharon, es va prolongar per cinc anys i va culminar amb el retir unilateral d’Israel de la Franja de Gaza.

A l’odi històric contra l’ocupant se sumen les duríssimes condicions de vida en els territoris palestins. La situació és particularment alarmant a Gaza, bloquejada per Israel des de 2007. Segons l’Oficina Central d’Estadística de Palestina, la desocupació a Gaza va pujar del 45% en 2019 al 47% en 2020, i que en algunes zones aconsegueix al 50%. La missió especial de la OIT en els territoris ocupats assenyala que el treball és esporàdic, escàs i que la majoria de la població sobreviu per donacions internacionals. A això s’hi suma que producte de la fractura entre l’Autoritat Palestina i Hamas, la primera reté fons i ha deixat de pagar subsidis.

El nou respecte a aquests dos aixecaments anteriors és el protagonisme d’una joventut que com assenyala Thomas Friedman en una columna en The New York Times, no respon a les direccions tradicionals del moviment palestí i per tant crea un problema a l’Estat d’Israel perquè no té interlocutors vàlids del costat palestí per a exercir el rol de policia intern. L’Autoritat Nacional Palestina que governa Cisjordània està completament desprestigiada per la seva col·laboració amb l’ocupació israeliana, i Hamas que governa Gaza tampoc aconsegueix controlar a aquesta nova generació.

Un Estat, però quin Estat?

L’avanç colonial de l’Estat d’Israel, que s’ha aprofundit qualitativament en els últims anys, i la fallida definitiva de qualsevol il·lusió d’esquerra en la sortida de “dos Estats”, va encoratjar el sorgiment d’intel·lectuals, acadèmics, activistes i personalitats d’origen jueu que denuncien el caràcter colonial, racista i opressor de l’Estat sionista i plantegen com a alternativa un “Estat únic, binacional i democràtic” que sorgiria de la desarticulació, sobretot de la superestructura legal de l’Estat d’Israel que està basat en lleis similars al règim de l’Apartheid sud-africà. Fins i tot organismes internacionals de drets humans usen la definició d’apartheid. És el cas de Human Rights Watch que va publicar a fins d’abril un informe exhaustiu de 213 pàgines, denunciant els “crims d’apartheid i la persecució” de l’Estat d’Israel contra la població palestina.

Aquesta proposta d’“Estat únic democràtic” és similar a la que va plantejar Eduard Said i l’esquerra àrab desil·lusionada amb la traïció del nacionalisme burgès de l’OLP i els acords d’Oslo. Encara que també té la seva versió “liberal”. De fet un dels primers a plantejar que la idea d’un “Estat jueu”, basat en l’exclusió dels ciutadans no jueus, portava a la neteja ètnica, i que per tant l’alternativa era un Estat binacional, va ser l’historiador britànic Tony Judt, que també denunciava la manipulació que feien tant els Estats Units com Israel de la memòria de l’Holocaust per a fer callar als crítics de l’Estat sionista. Malgrat això Judt continuava sostenint que el garant d’aquest Estat havia de ser ni més ni menys que els Estats Units [3].

Molts d’aquests sectors antisionistes s’agrupen en organitzacions, algunes comunes amb palestins com la campanya Boicot, Desinversions i Sancions (BDS) que des de fa anys utilitza diversos mètodes per a exposar el caràcter racista i segregacionista de l’Estat d’Israel.

Més recentment s’ha conformat la One Democratic State Campaign sobre la base d’un manifest programàtic de 10 punts que planteja la constitució d’un Estat democràtic amb iguals drets individuals i col·lectius per a àrabs i jueus. En aquesta plataforma militen tant persones d’origen jueu com palestins. Un dels seus principals referents, el sociòleg Jeff Halper que presideix el comitè israelià contra la demolició de cases palestines, acaba de publicar un llibre [4] en el qual li dóna un fonament teòric postcolonial a la campanya. Aquests sectors han arribat a una conclusió fonamental: que l’Estat sionista d’Israel, aliat de l’imperialisme, és un enclavament racista, basat en la colonització i l’opressió nacional, que té com a principi constitutiu el caràcter jueu excloent de l’Estat (seria com postular que els Estats Units fos un estat dels cristians blancs). I que per això mateix és completament incompatible amb el dret a l’autodeterminació nacional del poble palestí. Pel que l’alternativa a una nova neteja ètnica, o al “genocidi incremental” en embrió que denúncia Ilan Pappé, i que en els fets està perpetrant Netanyahu, és desmuntar aquest Estat racista i reemplaçar-lo per un Estat únic, democràtic i no racista. No obstant això, com demostra Sud-àfrica post apartheid, per a liquidar veritablement l’opressió és necessari liquidar les seves bases materials. Per això, la nostra aposta estratègica, és per una Palestina obrera i socialista i una federació socialista a Orient Mig. Perquè només un Estat que es proposi acabar amb tota opressió, explotació i reacció imperialista podrà garantir una convivència democràtica i pacífica entre àrabs i jueus.

Notes al peu

[1] Finkelstein, N.G., Gaza. An Inquest Into Its Martyrdom, Berkeley, University of California Press, 2018.

[2] “La política sionista, que al febrer de 1947 es basava en les represàlies pels atacs palestins, es va transformar en una iniciativa per a la completa neteja ètnica del país al març de 1948. (…) Quan va estar acabada, s’havia desarrelat a més de la població nativa de Palestina (prop de vuit-centes mil persones), destruït 531 llogarets i buidatge onze barris urbans”. Pappé, I., La neteja ètnica de Palestina, Barcelona, Crítica, 2008, pàg. 11.

[3] Judt, T., “Israel: The Alternative”, The New York Review of Books, vol. 50 Nro. 16, octubre de 2003.

[4] Halper, J., Decolonizing Israel, Liberating Palestine. Zionism, Settler Colonialism, and the Case for One Democratic State], Londres, Pluto Press, 2021.




temes relacionats

Estat d’Israel   /    Imperialisme   /    Mig Orient   /    Israel   /    Palestina   /    Internacional

Comentaris

Comentar