Internacional

CONTRAPUNTO

Entrevista a Emilio Albamonte: l’actualitat del trotskisme avui

dimarts 25 d’agost| edició del dia

Reproduïm a continuació l’entrevista a Emilio Albamonte que forma part de l’acte audiovisual “#Trotsky2020, l’actualitat de les seves idees” realitzat per la Xarxa Internacional La Izquierda Diario amb motiu dels 80 anys de l’assassinat de León Trotsky. En ella reflexiona sobre el significat històric de Trotsky i el seu corrent, així com sobre l’actualitat del trotskisme en aquesta situació de crisi econòmica, política i social aguditzada per la pandèmia de la Covid-19. Albamonte és dirigent del PTS i de la Fracció Trotskista per la Quarta Internacional (FT-CI), i coautor d’Estrategia socialista y arte militar. L’esdeveniment complet pot veure’s aquí.

Per a començar, quin és el significat històric del teòric i polític revolucionari León Trotsky?

Per a les noves generacions: en el moment del seu assassinat, Trotsky era una figura temuda no només per l’estalinisme sinó també per tots els governs capitalistes; Winston Churchill l’havia descrit, fins i tot estant en l’exili aïllat, com “l’ogre de la subversió internacional”. En els anys ’30, en els camps de concentració de la gelada Sibèria es podia escoltar a centenars d’afusellats morir al crit de “Visca Trotsky!”. Què significava aquest crit en boca d’aquells militants bolxevics veterans que havien estat en molts casos protagonistes de la Revolució russa de 1917 i havien lluitat en l’Exèrcit Roig? Era una protesta amb l’últim hàlit de vida contra la liquidació de la democràcia dels soviets, dels consells obrers i pagesos per part de la burocràcia, que feia retrocedir brutalment les conquestes de la democràcia obrera. Era una protesta contra la col·lectivització forçosa i les massacres de milions de pagesos; contra la instal·lació del gulag; en fi, contra l’expropiació política del poder de la classe obrera i la constitució d’un règim totalitari.

Aquesta valentia i lucidesa era també la de molts seguidors de Trotsky a Occident. Recordem a Rudolph Klement, que portava amb si els documents de fundació de la Quarta Internacional, i va aparèixer surant al Sena, assassinat pel KGB uns dies abans de la conferència de fundació al setembre de 1938. Recordem a Martin Monath, jove militant que, a la França ocupada pels nazis, va organitzar cèl·lules a l’exèrcit alemany, que van ser descobertes –quelcom que va provocar l’assassinat per part de la Gestapo de tots els conjurats–, donant un enorme exemple de fraternitat internacional dels treballadors. Encara que van fracassar en els seus objectius, van aconseguir donar un exemple de com podrien haver-se estalviat milions de vides humanes si els grans partits socialdemòcrates i estalinistes, en comptes d’empènyer l’odi xovinista entre nacions, haguessin desenvolupat en gran escala la confraternització entre els treballadors ara en uniforme.

Abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial, els treballadors havien protagonitzat enormes revolucions, que van ser brutalment traïdes per social-demòcrates i estalinistes, com les revolució xinesa del ‘27-‘28, la grandiosa revolució i guerra civil espanyola de la dècada del ’30, o l’ascens obrer a França, traït pel Front Popular. Només Trotsky i els seus seguidors a occident, capturats, exiliats i assassinats pels nazis, pels estalinistes i també pels capitalistes “democràtics”, es van oposar a la política suïcida d’aquests estats i que va culminar amb la Segona Guerra Mundial. Llavors, el crit “Visca Trotsky!” dels centenars que enfrontaven l’escamot d’afusellament sintetitzava aquestes grans lluites i aquestes grans derrotes de la classe obrera internacional.

Com podries definir la situació actual?

Moltes coses van canviar i altres no. El feixisme va ser derrotat pels Aliats en la Segona Guerra Mundial, com tots sabem. La burocràcia estalinista sobreviu unes dècades després del triomf de la Unió Soviètica enfront dels nazis. Durant un període semblava que realitzava el seu somni d’industrialització i de “socialisme en un sol país”, però després, com no podia ser d’una altra manera, es va estancar l’economia per les pressions de l’imperialisme mundial, i es van derrotar els intents de revolucions polítiques a Polònia, Hongria i Txecoslovàquia, fent-se al final realitat un dels pronòstics de Trotsky en el seu gran llibre La revolución traicionada, que la burocràcia dirigent es transformaria en restauradora del capitalisme.

Va haver-hi molts canvis, però com arribem a la situació actual?

En primer lloc, haig de dir-te que el moviment trotskista va quedar escapçat. Deutscher ho va definir com un "petit vaixell amb una vela enorme". Aquesta vela va desaparèixer sota la piqueta estalinista. En la situació objectiva es va canviar tot perquè res canviï, com solia dir el novel·lista italià Lampedusa a El gatopardo. L’estalinisme va fer un pacte, amb els acords de Ialta i Potsdam, amb els vencedors capitalistes de la guerra, Amèrica del Nord i Anglaterra, on es van dividir les zones d’influència per a, sense deixar de competir entre ells, desviar o derrotar la revolució internacional. No van poder frenar, no obstant això, grans revolucions com la Revolució xinesa, encara que van aconseguir que grans processos d’independència en el món semi-colonial no portessin cap al socialisme.

El capitalisme, que va guanyar unes dècades de respir rellançant la producció per a cobrir tot allò destruït a la guerra –el famós pla Marshall–, no noméss va continuar sotmetent-nos a crisis recurrents com la del petroli dels ‘70 sinó que, espantat per les enormes lluites obreres des de finals dels ‘60 i meitat dels ‘70, va deixar anar la gran contra-ofensiva neo-liberal. Van aconseguir infringir-li una gran derrota als treballadors no només a Occident sinó conquistant per al capital als que anomenàvem “Estats obrers”, fonamentalment Rússia i la Xina. Malgrat aquests avanços, no va poder evitar la gran crisi del 2008, que obre un cicle de crisi històrica, i que ara s’aprofundeix amb la pandèmia. Sembla que estem vivint no només una crisi conjuntural del capitalisme, sinó una crisi històrica, més semblant als ‘30 que a la sèrie de crisis que venim presenciant des dels anys ‘70.

Per què dir que s’assembla a una crisi històrica com la dels anys ‘30?

Mira, en primer lloc, perquè és part del cicle obert en 2008. Malgrat les recuperacions parcials, el capitalisme mai ha aconseguit restaurar la situació de creixement prèvia. En aquests primers mesos de la pandèmia s’ha plantejat l’amenaça de fallides massives d’empreses, amb la seqüela de milions de nous aturats, baixa de salaris i pobresa generalitzada. Mentrestant, els Estats nacionals posen en marxa rescats multi-milionaris que agreugen els seus enormes deutes sense trobar cap solució estructural per a les economies dels seus països. L’anomenada globalització, que ha marcat la història de les últimes dècades i ara està en crisis, ha obert pas a l’“America First” de Trump, a les baralles per la tecnologia, com el 5G, a la represa de la carrera armamentística, a les guerres comercials amb la Xina, i a les tendències nacionalistes que estem veient en els diversos països i, juntament amb això –cal no oblidar–, a una renovada lluita de classes.

S’estan produint moltes anàlisis sobre les conseqüències econòmiques i socials de la crisi, però es parla molt menys de la lluita de classes com a factor decisiu…

Sí, com vam veure durant el 2018 amb els Armilles Grogues a França o amb les grans vagues obreres dirigides pels ferroviaris i contra la reforma de les jubilacions, el món va estar sacsejat per una onada de revoltes per motius econòmics, democràtics, polítics, que van travessar des d’Hong Kong a l’Extrem Orient, passant per l’Orient Mig amb Líban, l’Iran i l’Iraq, o el Nord d’Àfrica amb Algèria i Sudan, i va arribar fins a Llatinoamèrica amb la grandiosa revolta de la joventut dels treballadors xilens. Sense oblidar les jornades revolucionàries de l’Equador, les grans lluites dels treballadors colombians o la resistència al cop a Bolívia. Tot això per a tractar de resumir els esdeveniments dels últims anys, però hem de recordar que després de la crisi del 2008 va haver-hi una revolució, després derrotada, a Egipte, i tot un procés que es va dir la Primavera Àrab, i grans accions de masses en països decisius com Turquia, Espanya i el Brasil. Es parla poc de la lluita de classes però ha estat molt present des de l’inici de la crisi del 2008. Avui, gairebé a l’inici d’aquesta nova etapa de la crisi, aguditzada pel coronavirus, veiem la mobilització més gran de la història dels afro-descendientes i explotats en el racista cor de l’imperialisme yanki.

Com definiries llavors la situació actual de conjunt?

I, mira, si ho haig de definir en poques paraules, a mi em sembla que entrem a una etapa on s’actualitzen les característiques de l’època imperialista, que Lenin, Trotsky i la Tercera Internacional van anomenar “de crisi, guerres i revolucions”.

Queda clar llavors quines són les condicions objectives perquè avancin els marxistes revolucionaris, però quines serien les condicions subjectives perquè aquesta època acabi amb revolucions socialistes triomfants?

Tractaré de contestar-te sintèticament, però és una pregunta que dóna per a una resposta molt llarga. Haig de començar per dir que, com a balanç del segle XX, malgrat el caràcter bomber de l’estalinisme, de la social-democràcia, va haver-hi grans processos revolucionaris; molts d’ells van ser derrotats o desviats dels seus objectius socialistes per tota mena de direccions.

Ja en el llunyà 1906, referint-se a la socialdemocràcia alemanya que en aquell moment comptava amb milions de vots i afiliats i dirigia a gran part els sindicats, Trotsky va preveure que pel caràcter centrista de la seva direcció es podria transformar, en situacions agudes, en un factor enormement conservador. Això va ser predit una dècada abans que la social-democràcia votés en el parlament els crèdits que van permetre la carnisseria de la Primera Guerra Mundial. Així ho van fer tots els poderosos partits europeus de la Segona Internacional: van sortir en defensa de les seves “pàtries burgeses” i van trair els seus juraments d’enfrontar la guerra amb vagues generals coordinades. Aquest tipus de traïcions les van repetir i van engrandir després els estalinistes de tot pelatge. Això es va transformar en un curs d’acció comuna, que va incloure fins i tot guerres entre països que havien derrotat al capitalisme. El caràcter revolucionari del trotskisme en vida de Trotsky no està en dubte. Ell i el seu corrent es van oposar i van plantejar alternatives revolucionàries enfront de tot aquest cicle de grans revolucions i traïcions.

Després de la mort de Trotsky i de la Segona Guerra Mundial, el propi moviment trotskista, ara escapçat, es va transformar en conseller d’aquests grans partits reformistes o, en l’altre extrem, es va refugiar en posicions propagandistes sectàries. No van poder ser una alternativa llavors a aquest curs que va acabar en la pèrdua, a les mans del capitalisme i de l’imperialisme, de moltes de les grans conquestes la classe treballadora.

Llavors planteges que la situació subjectiva és molt dolenta per a la gran crisi que enfrontem?

Si i no, cal veure-ho dialècticament. L’existència de l’URSS i les revolucions triomfants donaven gran autoritat a direccions com la maoista o la cubana, en el nostre propi continent, per a plantejar polítiques de conciliació de classes que incidien qualitativament perquè tota nova revolució fos desviada o traïda, moltes vegades combinades amb polítiques ultra-esquerranes com l’estratègia de guerra de guerrilles que van imposar els cubans en els anys ‘70. La història del segle XX té algunes revolucions triomfants sota direcció estalinista o la petita-burgesia que, en comptes de lluitar per l’extensió de les seves conquestes, tenien com a objectiu realitzar el “socialisme en un sol país”, que després d’alguns èxits en les primeres dècades retrocedien, s’estancaven, i finalment transformaven a les burocràcies dirigents en restauracionistes del capital, provocant un gran retrocés en la classe treballadora, no només en aquests països sinó a nivell internacional. La part positiva d’aquesta tragèdia històrica és que avui no hi ha, enfront de la crisi que enfrontem, enormes aparells amb milions de militants i prestigi per a frenar, desviar i finalment derrotar els processos revolucionaris que s’obrin.

Per a donar-te un petit exemple: els nostres joves companys i companyes de Xile que formen el PTR van aconseguir fer una coordinadora a Antofagasta, al nord del país en la zona minera, i van aconseguir per a la vaga general un front únic amb la CUT, dirigida pel Partit Comunista, que va convocar a un acte comú de tota la regió enmig del procés de vaga i revolta, que va reunir més de 20.000 treballadors. Això era impossible per descomptat en la dècada dels ’70, on el PC tenia desenes de milers de militants, formava part del govern i va acabar donant suport a la monstruositat de posar a Pinochet en el gabinet d’Allende, quelcom que li va permetre als colpistes controlar totes les posicions un mes abans d’assestar el cop.

Si des d’un punt de vista aquest cicle de derrotes i resistències ha afeblit la moral i fins i tot l’estructura del proletariat, des del punt de vista dels obstacles a enfrontar estem molt millor. Aquests aparells van lliurar conquestes i revolucions a costa de devaluar-se i perdre la major part de l’hegemonia que exercien sobre les classes laborioses. Per a concloure la resposta a la teva pregunta, la profunditat de la crisi –que s’aclarirà en el pròxim període– i la feblesa de tota mena de direcció reformista burocràtica, és un hàndicap [1] perquè nosaltres, els trotskistes, si desenvolupem i foguegem l’acumulació de quadres i dirigents que hem aconseguit en molts països, puguem jugar un rol decisiu en l’ascens dels treballadors que s’albira, potser, molt superior al jugat pels trotskistes en crisis i ascensos anteriors.

I on s’expressa avui el moviment de masses?

Els social-demòcrates reformistes es van transformar en obertament neo-liberals i fins i tot grans partits estalinistes de masses, com l’italià, es van fer també directament neo-liberals. Els Partits Comunistes com el francès, l’uruguaià o el xilè, són incomparablement més febles ara que en el seu moment. Les noves formacions reformistes o neo-reformistes, com les anomenem nosaltres, com Syriza i Podemos, són fenòmens essencialment electorals, sense militància, per tant són també expressió d’aquesta feblesa.

Per a contestar la teva pregunta fins al final, importants sectors de masses amb diferències grans entre països es continuen expressant en els sindicats que, encara que són impotents i sense prestigi, constitueixen el lloc central on moltes vegades s’expressen la lluita dels i les treballadores. És per això que cal treballar en ells. Les seves cúpules burocratitzades oscil·len entre exigències de reformes que en general són impotents, quan no es transformen directament en agents de la contra-revolució, com ho van fer a l’Argentina en la dècada dels ‘70 formant part de la 3A, que va assassinar a 1.500 dels millors activistes obrers abans del 24 de març 1976. En el Programa de transició, Trotsky afirma que els sindicats no agrupen, en el millor dels casos, més que el 25% de la classe treballadora, però que moltes vegades en ells i les seves organitzacions de base –cossos de delegats, comissions internes– es troben els sectors més conscients i organitzats. És per això que sosté que el que li dóna l’esquena als sindicats, li dóna l’esquena a les masses. Cal guanyar pes militant entre els mateixos per a arrencar a les cúpules burocratitzades de la seva butaques, aconseguir crides a la lluita perquè en la pròpia acció, per mínima que sigui, la classe treballadora acabi de fer l’experiència amb aquesta casta podrida i ens permeti conquistar els sindicats per a una lluita de classe conseqüent.

Per descomptat que la lluita dins d’aquesta minoria de la classe obrera no és suficient per a dirigir a les grans masses que entren en combat en un procés revolucionari, cal aixecar un programa que estableixi l’hegemonia dels treballadors sobre la immensa massa de precaris informals, que la crisi augmentarà dia a dia. La lluita per recuperar les nostres organitzacions és inseparable d’unir les files obreres, avui dividides entre ocupats, precaris i desocupats, tenint també una política cap a l’imponent moviment de lluita de les dones, cap al moviment negre, cap al dels immigrants, i cap a les classes mitjanes arruïnades, perquè no siguin guanyades per la dreta. Tot això ens ha d’encoratjar. Si la crisi es desenvolupa i actuem bé, tindrem una oportunitat perquè puguem forjar partits amb influència de masses i refundar la Quarta Internacional, i en això esperem confluir amb les tendències del nostre moviment que busquin, com modestament fem nosaltres, aixecar un programa i una estratègia conseqüent. Sense anar més lluny, l’èxit de la Xarxa de la Izquierda Diario, amb milions d’entrades en els moments aguts de lluita de classes, i que són editats diàriament en múltiples idiomes, sembla anticipar aquesta perspectiva.

Per a tu s’obre una oportunitat perquè els trotskistes puguin construir partits revolucionaris en diferents països i reconstruir la Quarta Internacional, però què significa ser trotskista avui, ja ha avançat el segle XXI?

Sí, difícil per a dir-ho en poques paraules. Alguns companys ens diuen que la definició de trotskista és remitent solament a un problema ideològic, donant a entendre que no és clau des del punt de vista de desenvolupar una pràctica revolucionària avui. No es tracta d’un problema simplement de noms. Quan parlem del “trotskisme” no ens referim a una ideologia més, com pot ser professar tal o tal altra religió, com ser catòlic, protestant, budista, sinó una teoria amb bases científiques que fonamenta un programa i una estratègia perquè les i els explotats puguin vèncer en la seva lluita contra els explotadors. Tot això està condensat en la teoria-programa de la Revolució Permanent i el Programa de transició, que ens donen un cert GPS per a recórrer el camí que ens porti al triomf de la classe treballadora i els oprimits, tant a nivell nacional com internacional.

Per a les noves generacions, quina és la teoria del trotskisme?

Els camarades que m’han precedit [en l’homenatge a Trotsky de la FT-CI] explicaven diferents aspectes de la teoria de la revolució permanent. En el segle XXI, és clar que no és més que una il·lusió pensar que els països endarrerits, o anomenats subdesenvolupats, es desenvoluparan i alliberar a centenars de milions que viuen en la misèria a tot el món de les mans de les burgesies locals, lligades per un i mil llaços al capital financer internacional. A Llatinoamèrica, fins fa pocs anys hem viscut un cicle d’ascens en el que es va apostar a desenvolupar les famoses burgesies nacionals, com Lula, els Kirchner o Chávez. Només veure el desastre en què va quedar Veneçuela després de dues dècades de chavisme ens evita haver de parlar molt més. Tirar-li només la culpa als bloquejos i intents de cops imperialistes no és més que una excusa per als seguidors d’aquests governs. Només països com Rússia o la Xina, que han protagonitzat enormes revolucions on es va expropiar la burgesia –encara que hagin degenerat o hagin nascut deformades–, han aconseguit sortir de l’endarreriment i la dependència, encara que el domini de la burocràcia stalinista i maoista, respectivament, van acabar tancant a aquestes revolucions a les fronteres nacionals i portant a la restauració del capitalisme. Una vegada més, la teoria de la revolució permanent va mostrar la seva superioritat contra la pseudo teoria del socialisme en un sól país.

Aquesta teoria és només per als països endarrerits?

No: als països avançats les tasques són directament socialistes, és a dir, no cal alliberar-se de les castes terratinents, de l’imperialisme que aplica mecanismes d’opressió i saqueig. Els treballadors aquí poden arribar més tard a prendre el poder perquè enfronten a una burgesia molt més fort, però en ser països avançats amb una alta productivitat del treball, si prenen el poder, a més d’alliberar de pas als països endarrerits, podran avançar amb molta més rapidesa en la lluita per la reducció de les hores de treball, és a dir, pels objectius comunistes del nostre programa. El fet que els treballadors alemanys dirigits per la social-democràcia i l’estalinisme no hagin triomfat ni en el ‘21, ni en el ‘23, ni en el ’29, no només va permetre l’ascens d’Hitler sinó que va deixar sola a Rússia enmig del seu endarreriment, quelcom que explica la major part de l’ascens de la burocràcia stalinista, com va explicar el company d’Alemanya. Imaginem si l’alt nivell científic i tècnic dels treballadors alemanys s’hagués lligat a la disposició de combat dels treballadors i pagesos russos. Ens hauríem evitat l’estalinisme, el feixisme i la pròpia Segona Guerra Mundial. Aquest era el programa i l’estratègia de León Trotsky.

Quin és el programa per al desenvolupament de la mobilització?

Per a lliurar el proletariat del sistema d’esclavitud moderna, de l’esclavitud assalariada, tant en països endarrerits com avançats, em referiré per uns moments no només a la lletra freda del programa, sinó al mètode perquè pugui fer-se carn en les grans masses. Els milions que es mobilitzen quan esclata un procés revolucionari no avancen en la seva consciència mitjançant la mera propaganda. Només una minoria de treballadors avançats que formen l’avantguarda i, més específicament, la militància dels partits revolucionaris, pot arribar per aquest mitjà a una consciència revolucionària. Trotsky redacta el Programa de transició del ‘38 partint d’aquesta premissa. Continuant la tradició dels primers anys de la Tercera Internacional, cerca establir un pont entre les reivindicacions i necessitats actuals de les i els treballadors, i aquelles consignes que condueixin a la presa del poder. Per a donar-te un exemple simple: la crisi que s’aprofundeix portarà el tancament de fàbriques i empreses, llavors, què poden fer els treballadors d’aquestes empreses en un escenari on hi ha cada vegada més desocupats? Prendre-les i posar-les produir amb control dels propis treballadors exigint l’estatització sense pagament, diu el Programa Transició. Al meu país hi ha una gran experiència en aquest sentit, on els trotskistes vam estar a l’avantguarda d’aquesta mena d’iniciatives. Si la situació que estem descrivint dura diversos anys i té la potencialitat de convertir-se en revolucionària –que nosaltres preveiem avui–, això que estarà plantejat no en una o dues fàbriques sinó en branques senceres de la producció i els serveis, implicaria un nivell de planificació general, buscant fer una escola de planificació socialista.

Llavors ve la pregunta, amb quins recursos financers funcionaran aquestes empreses enmig de la crisi, o funcionaran sense recursos sobre la base de salaris que no cobreixin allò més bàsic per a la subsistència, similar als desocupats? Solament si s’expropien els bancs privats i s’unifiquen tots els estalvis nacionals en un banc únic els treballadors poden impedir que aquests recursos financers siguin part de l’especulació i la fugida de capitals, i així obtenir els diners perquè aquelles empreses i indústries puguin funcionar, preservant per descomptat els estalvis del petit estalviador, al que sempre estafen els banquers.

Una cosa similar pansa amb els inputs, com aconseguiran els inputs necessaris per a aquestes indústries, les divises, és a dir, els dòlars que són necessaris per a comprar el que calgui importar de l’estranger? Com sortejar el xantatge i els negociats de les corporacions capitalistes que controlen el comerç internacional dels països –per exemple, a l’Argentina aquest comerç el controla un grapat de transnacionals de cereals i terratinents–? Les i els treballadors han d’imposar el monopoli estatal del comerç exterior per a posar-lo en funció dels interessos de les majories. Això és un mer exemple, que indica que quan la crisi és profunda i els treballadors entren en una etapa revolucionària, la seva consciència va canviant i avançant a mesura que fan experiències amb els problemes als quals s’enfronten. No es tracta només de fer propaganda, encara que cal fer molta lluita teòrica i ideològica, sinó plantejar les consignes adequades a cada moment perquè els treballadors puguin resoldre progressivament les enormes dificultats que enfrontaran. Tot això és cert sempre que es tingui en compte que no només tenim enemics externs, com són els capitalistes i els seus Estats, sinó també interns, com són les direccions burocratitzades dels sindicats o dels moviments socials que intentaran, mitjançant l’engany i la repressió en última instància, reforçar els prejudicis reformistes dels propis treballadors, dient-los que res és possible excepte ser captaire de l’assistència estatal o patronal.

On entra en el programa com s’han d’organitzar els treballadors?

El Programa de transició planteja que al voltant de la lluita per les seves demandes, la classe obrera pot i ha de desenvolupar la seva autoorganització per a arrencar els sindicats de la mà de burocràcia que els subordina l’Estat i els converteix en agents dels plans de fam dels propis capitalistes, i que d’aquesta forma ha d’avançar a constituir organitzacions veritablement democràtiques que siguin capaces d’aglutinar a tots els sectors en lluita garantint, a més, l’autodefensa contra la repressió i les bandes paraestatals. Els treballadors russos, i després ho van repetir els treballadors en nombroses revolucions, van crear organitzacions molt superiors als sindicats; el seu nom original va ser “soviet”, que no significa res més que consell, i unia als treballs de la ciutat per sobre dels gremis, amb delegats revocables i donats el mandat pels seus companys de treball, per a debatre i centralitzar la resposta enfront de tot problema creat en aquesta situació de la lluita de classes.

Et dono un petit exemple: és impossible parlar avui de l’hegemonia dels treballadors –que són els que controlen les palanques de l’economia– sobre altres sectors oprimits sense òrgans de democràcia directa que facin confluir la lluita dels i les treballadores amb els poderosos moviments que s’han expressat en les últimes dècades com, per exemple, l’imponent moviment de dones i dissidències sexuals, els moviments de raça i el de la lluita contra les catàstrofes ambientals. Només aquest tipus d’organització, que és molt superior a la dels sindicats, pot unificar i centralitzar tots els reclams.

Quin és l’objectiu últim del programa?

Començaré pel penúltim. L’objectiu és que al voltant d’aquesta experiència la classe treballadora i els sectors oprimits arribin a la conclusió de la necessitat de conquistar el seu propi poder, una república de treballadors, a la que Marx va anomenar una dictadura del proletariat. Així com la burgesia, sota els règims democràtics o autoritaris, manté sempre la dictadura del capital imposant constantment els seus propis interessos, el proletariat ha d’imposar els interessos de les grans majories obreres i populars. Una república de treballadors que funcioni sobre la base de la democràcia dels quals treballen, a través de consells de delegats electes per unitat de producció –empresa, fàbrica, escola, etc.– perquè governin els treballadors en el sentit més ampli del terme, no limitant-se a votar cada dos o quatre anys, sinó definint quotidianament el rumb polític de la societat, així com la planificació racional dels recursos de l’economia. És a dir, que els consells obrers passen de ser òrgans de centralització de la lluita a ser la base d’un nou Estat de les i els treballadors.

Com es pot treure el poder als capitalistes i a les seves forces armades i de seguretat?

Et puc respondre en termes generals. Recordo un recent article de la revista New Left Review on el sociòleg socialdemòcrata d’esquerra Wolfgang Streeck analitza el pensament militar d’Engels, i porta el debat fins a l’actualitat per a dir que els avanços tecnològics, el desenvolupament dels drons per a assassinats selectius, per exemple, o el desenvolupament de sofisticats sistemes d’espionatge informàtic, fan que calgui descartar avui tota perspectiva revolucionària. Es tracta d’una discussió de primera importància, ja que fa a la possibilitat o no de la revolució. L’error fonamental de la tesi de Streeck és reduir la força al seu aspecte tècnic-material.

Trotsky partia de la tesi del general prussià Clausewitz quant a que no es tracta només de força física, sinó també de la seva relació amb el que anomenava “força moral”. En el cas d’una revolució obrera: el nombre de treballadors i els seus aliats, que són infinitament majors als de qualsevol exèrcit professional o de reclutes, i la seva disposició de portar la lluita fins al final. A això s’agrega per descomptat la qualitat de la conducció, que no pot improvisar-se en la lluita mateixa. Vegem exemples. Trotsky fa un segle analitzava el cas del ferrocarril, que llavors era un enorme avanç perquè permetia als exèrcits transportar tropes a les ciutats en qüestió d’hores. Ell replicava que calia no oblidar que una veritable insurrecció de masses suposa primer la vaga que paralitza els propis ferrocarrils. Avui podríem dir una cosa similar amb els sofisticats sistemes policials d’informació dels quals parla Streeck. Què passa si els treballadors de les telecomunicacions baixen la palanca, o els de l’electricitat tallen el subministrament a determinats llocs, com solen fer els treballadors a França? La burgesia podrà tenir millors armes i més mitjans per a reprimir, però qui mou la societat són els treballadors, i una veritable insurrecció de masses suposa la vaga general, que és la base de tota insurrecció. Hannah Arendt, insospitada de trotskisme, sostenia que la guerra civil espanyola havia demostrat que els obrers dirigits pels anarquistes, armats amb pistoles i navalles, pel seu enorme número i la divisió de la classe dominant havien aconseguit triomfar a les ciutats on van predominar derrotant al molt professional exèrcit de Franco alçat contra la república. Concloïa que en situacions revolucionàries no es pot només comptar la quantitat i capacitat tècnica de les forces de l’ordre, sinó que cal veure la disposició al combat dels oprimits i la voluntat de disparar dels repressors. La milícia obrera té com a objectiu central fer dubtar i paralitzar aquesta voluntat repressiva.

Per què has dit que era el penúltim objectiu del programa?

Senzillament, perquè l’objectiu últim és el comunisme, un concepte que ha estat bastardejat durant gran part del segle passat per l’estalinisme i els anomenats “socialismes reals”. Es tracta de recuperar la lluita per una societat sense classes socials, sense Estat, sense explotació i sense opressió, això és el comunisme. Mai pot ser una qüestió nacional sinó el producte de la unió i coordinació de tota la força productiva de la humanitat a nivell internacional i en última instància mundial. Això potenciarà infinitament la capacitat productiva de la nostra espècie perquè els éssers humans s’alliberin del treball obligatori embrutidor. Recordem que la paraula “treball” ve d’un instrument de tortura que aplicaven els romans als esclaus anomenat “trepalium”.

Bona part de la filosofia del segle XX s’ha dedicat a insistir unilateralment sobre els mals de la tecnologia. Aquestes visions negatives van des de les visions d’extrema dreta, com la de l’afiliat i simpatitzant del nazisme Martin Heidegger, passant pels postmoderns, fins a visions d’esquerra social-demòcrata com Adorno i Horkheimer. Sense anar més lluny, avui podem veure sèries que relaten distopies on la tecnologia domina als éssers humans a l’estil de “Black Mirror”, màquines que esclavitzen a masses amorfes i inermes de gent que no pot resistir el seu domini. No estan fent prediccions, estan exacerbant alguns trets de la dictadura de les grans transnacionals i els seus Estats en el capitalisme actual.

Només els marxistes revolucionaris ens imaginem la potencialitat que poden tenir els avanços de la ciència i la tecnologia per a reduir a un mínim insignificant el temps que li dedica cada individu al treball com a imposició en una societat no capitalista. No podem oblidar que les decisions estratègiques sobre el disseny, la utilització i el desenvolupament de la tecnologia les prenen persones, no les pròpies màquines; no som esclaus de robots sinó que vivim sota el domini de les multinacionals i els seus Estats. L’esclavitud moderna és la del treball assalariat. Tot, inclusivament la ciència i la tecnologia, se subordinen a aquest comandament.

El desenvolupament de la ciència i la tecnologia permet reduir el temps de treball socialment necessari per a la producció de mercaderies que necessitem per a viure. Però com deia Marx, sota el capitalisme això no es transforma en major temps lliure per a les grans majories, sinó en masses de desocupats, subocupats i precaris que viuen en la misèria en un pol de la societat i, en l’altre, tota una altra part de la classe treballadora que es veu obligada a deixar la vida en el treball amb jornades de 13 o 14 hores, tot per al benefici dels capitalistes i les seves grans multinacionals, i aconseguir que 25 milionaris tinguin la mateixa riquesa que la meitat de la humanitat, al mateix temps que destrueixen el planeta i la naturalesa.

La conquesta del poder per la classe treballadora permetria acabar amb aquesta irracionalitat absoluta i repartir les hores de treball distribuint-les en forma igualitària, garantint al mateix temps un salari concorde a les necessitats socials. La perspectiva de la revolució socialista, justament, és la que pot obrir en el segle XXI el camí per a posar els enormes avanços la ciència i la tècnica al servei de l’alliberament de l’esclavitud assalariada, incloent el treball domèstic, desplegant així totes les capacitats humanes en una relació equilibrada i no predatòria amb naturalesa. Per això quan parlem de la lluita per un Estat dels treballadors ens referim a un Estat transicional cap a una societat sense classes, on l’Estat desaparegui en la seva funció repressiva. Com assenyalava Trotsky, el propòsit del comunisme és desenvolupar la tècnica perquè la matèria doni a l’ésser humà tot el que necessita i molt més, però aquest objectiu respon a un altre fi més elevat, que és el d’alliberar per sempre les facultats creadores de l’ésser humà de totes les traves, limitacions i dependències humiliants, i que les relacions personals, la ciència, l’art, ja no hagin de sofrir cap ombra d’obligació despòtica.

Per a tancar l’entrevista, vols agregar una conclusió?

Sí. Repassem ràpidament diferents problemes als que ens enfrontem. En aquest dia de commemoració del tràgic assassinat de Trotsky, considero que el millor homenatge que podem fer-li és desentranyar les oportunitats que ens obre a nosaltres, els revolucionaris, la crisi capitalista. Per això aquest vídeo i aquesta entrevista només pot culminar dient: Visca la vida i el llegat de Trotsky, dedicat a alliberar als explotats i oprimits de tota la terra! Visca la lluita per la reconstrucció de la Quarta Internacional!

[1] A Argentina, a diferència d’altres països, el terme hàndicap s’usa com a sinònim d’"avantatge".




temes relacionats

Emilio Albamonte   /    Trotsky. A 80 anys de l’assassinat   /    León Trotsky   /    FT-QI   /    Entrevista   /    Internacional

Comentaris

Comentar