L’Institut Nacional d’Estadística (INE) ha publicat un estudi amb dades referides a l’augment de la pobresa extrema en l’Estat espanyol en aquests mesos de pandèmia. Segons aquest organisme, les persones en risc de necessitats materials greus han augmentat dràsticament en 2020, situant-se al mateix nivell que en els pitjors moments de l’anterior crisi.
D’aquesta manera la pobresa severa ha passat d’un 4,7% de la població a un 7%. Un increment de més d’un 50% en tan sols un any. Això es deu a l’enorme aturada que ha sofert l’economia producte de la pandèmia i a que molts han perdut les seves ocupacions i han vist reduïdes les seves condicions materials.
Això tanmateix només és la punta de l’iceberg, perquè no només hi ha hagut un augment de la pobresa extrema, quelcom que comporta que tornin a aparèixer amb força les cues de la fam i les situacions més dramàtiques per a milions de persones. Sinó que es tracta d’una deterioració generalitzada al conjunt de la immensa majoria de les classes populars.
Aquestes estadístiques són la cara més amarga d’una crisi que en zones que es dediquen de forma gairebé exclusiva a activitats com el turisme s’emporten la pitjor part. En comunitats com Balears, Canàries o Andalusia, alhora que una part important de la població es quedava sense el seu lloc de treball, els nivells de risc de pobresa s’acosten perillosament al 40%. Són les dades més altes en una dècada.
Aquesta realitat colpeja especialment als sectors més vulnerables i discriminats. Per exemple entre els nens el risc de fam en comunitats com Andalusia està al voltant del 10%.
Entre els immigrant el risc de pobresa és significativament més alt, arribant a ser de gairebé un 50%. Xifres semblants veiem entre les famílies monoparentals, en la seva majoria amb dones treballadores a càrrec.
En l’altre costat de la piràmide per primera vegada en l’Estat espanyol el nombre de milionaris supera el milió de persones. I les majors fortunes no només han sofert menys les conseqüències de la crisi sinó que s’han fets més rics. Són els mateixos que reben per part de l’Estat enormes quantitats de diners i recursos per a mantenir els seus beneficis, al mateix temps que empenyen a milions de persones a l’abisme de la fam i l’exclusió social.
A nivell global les 20 primeres fortunes van incrementar en un 27% el seu patrimoni i riquesa, retratant que la crisi no és igual per a tots. És la classe treballadora, aquí en l’Estat espanyol i en la resta del món, sobre la descarrega del pes de la situació.
Per a això, més enllà del color polític i de discursos més o menys reaccionaris, tots el governs s’agenollen i legislen per als grans capitalistes. Les rebel·lions i revoltes per aquest augment dràstic de pobresa mostren no obstant que les classes populars no estan paralitzades ni entren derrotades en aquest escenari. És d’esperar que noves expressions de resistència apareguin en diverses parts del món producte de l’increment de la pobresa i la misèria.
