Membre de la Fundación de los Comunes i impulsor de la Bancada Municipalista a Madrid, Emmanuel Rodríguez busca donar fonaments des de la teoria política a un projecte que pren la construcció d’espais d’autonomia social i política com el centre de la seva estratègia. Una lectura suggeridora i interessant que parteix de la defensa oberta del conflicte i l’autoorganització. Un element tristament poc habitual en els últims anys, en els quals el que ha prevalgut en bona part de l’esquerra ha estat l’aposta per allò institucional i l’abandó de tota transformació per mitjà de la mobilització social.

La proposta de Rodríguez aposta per la creació de contrapoders i rebutja obertament la lluita pel poder de l’Estat, perspectiva que critica a l’esquerra de matriu marxista. Alguna cosa que no implica, no obstant això, una renúncia a la possible utilització del camp institucional. De fet, almenys en el terreny municipal, Rodríguez ha estat i és part de projectes municipalistes, que han estat considerats com a posicions per a afavorir el desenvolupament d’aquests contrapoders autònoms que avancin en la dissolució o erosió del poder l’Estat, o almenys la seva democratització.

El pecat leninista de l’esquerra del segle XX

Rodríguez parteix d’un interessant recorregut històric sobre algunes importants experiències d’autoorganització del segle XX, des dels soviets russos o els consells obrers de la Revolució alemanya, fins a l’ “operaísmo” italià dels 70 o el debat bolivià sobre el paper de les institucions dels pobles originaris en els primers 2000, passant per les borses de treball franceses de finals del segle XIX o el sindicalisme revolucionari dels anys 20.

Per a l’autor, en totes aquestes fites es va expressar una tensió recurrent entre d’una banda les tendències al sorgiment d’una política de classe -definida com “de part”, és a dir independent de les altres classes i de l’Estat-, i per un altre, els principals corrents polítics provinents del socialisme “estatista”, des de Marx o Lasalle, fins a l’eurocomunisme i derivats, passant per la socialdemocràcia, el bolxevisme o la III Internacional estalinitzada.

Aquests corrents inclourien tant a les que consideraven que la política d’autodeterminació de classe -definida aquesta en aquests moments per la seva ubicació en el món del treball i constituïda com a tal sobre la base de la seva pròpia experiència- era una condició necessària per a la conquesta del poder de l’Estat, però incòmoda una vegada aconseguit aquest objectiu (com el bolxevisme), i aquelles obertament enemigues de qualsevol política de classe fruit de la seva integració com a gestors d’esquerra del mateix Estat capitalista (com la socialdemocràcia o l’eurocomunisme).

No obstant això, per a Rodríguez, tota l’esquerra “estatista” manté una concepció comuna -una “Estatolatría”, concepte amb el qual defineix l’aspiració a constituir un nou Estat o accedir al control de l’existent- el que la converteix en enemiga d’aquesta autodeterminació de classe. Els primers la rebutjarien una vegada espremut utilitàriament el seu potencial de confrontació amb el poder constituït, els segons la combatrien en tot moment.

Sorprèn llavors que quedin en el mateix sac corrents tan dispars com aquelles que van passar a la història per liquidar a sang i foc grans experiències d’autoorganització com la socialdemocràcia (els consells de la Revolució alemanya) o l’estalinisme (els comitès i milícies de la Revolució espanyola, i prèviament els mateixos soviets), amb els qui van fer de l’impuls d’aquests organismes i el seu defensa el centre de la seva estratègia, com a Rosa Luxemburg, el Partit Bolxevic de Lenin i Trotsky o l’Oposició d’Esquerra dirigida per aquest últim.

Segons l’autor, aquests últims corrents, i gran part de l’esquerra revolucionària del segle XX, més enllà d’estar guiades per una intencionalitat diferent de les obertament enemigues d’una política de classe, no haurien trencat amb un pecat “leninista”: aspirar al fet que els contrapoders de classe fossin capaces de conformar una nova sobirania -un doble poder- per a enfrontar i doblegar la sobirania constituïda, la de l’Estat capitalista. Això els hauria portat a subordinar en clau utilitària l’autodeterminació de classe darrere de la fi de constituir un nou Estat, que, com a tal, es convertiria irremeiable i immediatament en enemic de tota expressió d’autoorganització i les institucions emergides durant el procés. La idea del Partit, en aquest marc, apareix com un pas i expressió prèvia a aquesta oposició a l’autoorganització de la classe.

Un balanç determinista de l’experiència soviètica

Rodríguez aborda la que ha estat fins ara la revolució obrera triomfal més important de la història, per a oferir-nos una interpretació determinista de la degeneració burocràtica de l’Estat soviètic. La Revolució russa va comptar en els soviets d’obrers, pagesos i soldats la palanca fonamental per a aconseguir enderrocar el decadent Estat rus i posar en peus un Estat de nou tipus, el primer Estat obrer de la història. La constitució dels soviets en Estat soviètic portaria inscrita de forma irremeiable la posterior burocratització.

Atorga així un caràcter gairebé teleològic a tot intent de confrontació amb el poder constituït que impliqui l’objectiu de la presa del poder polític i la constitució d’un nou poder, en aquest cas de la classe obrera. Així, es torna inevitable, com una norma supra-històrica, que el nou Estat devori la institucionalitat autodeterminada de classe que ho ha fet possible.

Per a Rodríguez, “l’Estat obrer no es va construir a partir dels soviet sinó que se’ls va empassar. El parany de la sobirania va portar una vegada i una altra al seu únic dipositari -l’Estat, re-fundat com a socialista- a imposar-se sobre tota competència” [1]. Tot Estat, sense atendre ni al substrat material sobre el qual es constitueix i sobretot a les relacions de classe que expressa, tendiria a l’aixafament dels organismes d’autodeterminació.

Ni les condicions materials, d’endarreriment econòmic i cultural, ni les conseqüències de la I Guerra Mundial i els tres anys de guerra civil, ni la derrota de la Revolució alemanya de 1918 i la no expansió de la revolució a altres països centrals, explicarien l’afebliment de la democràcia soviètica, el naixement de la burocràcia estatal i partidària, i la consolidació del grup de poder entorn de Stalin. Es canvia l’anàlisi dels conflictes socials subjacents per una sort de causalitat gairebé natural.

Sorprèn especialment la sub-valuació del factor internacional per a explicar aquesta degeneració burocràtica. Sense l’expansió de la revolució, és a dir sense convertir la posició soviètica en una “trinxera” de la revolució mundial, no hi havia cap possibilitat, no només d’avançar al socialisme, sinó si més no de mantenir aquesta posició que acabaria degenerant o avançant cap a la restauració del capitalisme. Aquesta va ser una de les batalles de l’Oposició d’Esquerra, la dirigida contra el “socialisme en un sol país” de Stalin, que està absent de les conclusions de Rodríguez. No obstant això, a la seva defensa d’un contrapoder autònom i particular que, parafrasejant a Negri, aconsegueixi espais de “comunisme aquí i ara”, subjau l’encara més impossible hipòtesi d’un socialisme en entitats encara més reduïdes que el país, que aconsegueixin coexistir l’Estat i la societat capitalista.

Tampoc semblen tenir gran importància altres de les lluites polítiques de l’Oposició d’Esquerra contra la degeneració burocràtica, com la defensa del pluripartidisme soviètic contra la idea totalitària del partit únic, de la democràcia soviètica o el control del pla econòmic pels productors. S’oblida que la reacció anti-soviètica de l’estalinisme no es va imposar “automàticament”, sinó que degué vèncer resistències i portar endavant per a poder assentar-se una enorme persecució, purgues i l’establiment d’un Estat burocràtic totalitari com el que representava la Constitució de l’URSS de 1936.

Tot semblava estar ja dictat per la gosadia dels bolxevics d’haver aspirat a imposar una nova sobirania, la que emergia de la condensació dels contrapoders soviètics, sobre la sobirania constituïda en mans dels hereus del tsarisme, la burgesia russa, els seus socis imperialistes i els seus agents dins del moviment obrer, els menxevics i social-revolucionaris de dreta.

Va poder haver-hi revolucions triomfants sense presa del poder? El cas, no tractat, de la Revolució espanyola

Si el pecat original “estatista” de l’esquerra del segle XX queda ben identificat, una mica més difícil és veure quina era l’alternativa a aquesta constitució d’una nova sobirania oposada a la constituïda. En el cas de la Revolució russa, caldria preguntar-se si la classe obrera i la pagesia podien, des de la mera existència dels seus organismes d’autodeterminació (els soviets), imposar el programa de “pa, pau i terra” sense arribar a un xoc i disputa de sobiranies. O si hagués estat possible defensar l’expropiació de les terres als terratinents sense l’Exèrcit Roig. Difícilment es pugui donar una resposta positiva a aquests interrogants, amb el que cal preguntar-se, deurien llavors haver renunciat a objectius tan ambiciosos?

Resulta útil recórrer en aquest punt a les lliçons d’una altra de les grans expressions d’autodeterminació de classe del segle XX i que, sorprenentment, Rodríguez a penes esmenta en el seu repàs històric. Ens referim a la Revolució espanyola, la que molts considerem la major experiència d’autoorganització i col·lectivització protagonitzada per la classe treballadora a Europa occidental.

El cop d’estat feixista de juliol de 1936 va ser derrotat gràcies a la resposta de la classe treballadora, convocada per les seves pròpies organitzacions i contra les crides a la calma del Front Popular. En els dies i setmanes següents va emergir una nova institucionalitat revolucionària, una gegantesca expressió d’autodeterminació de classe: milícies, patrulles de control, comitès locals, de proveïments, de fàbrica, tribunals revolucionaris.

Davant aquest procés, les orientacions de l’esquerra ibèrica es van debatre en dos sentits, tots dos destinats a bloquejar aquest procés revolucionari i els seus organismes de doble poder o contrapoder. O bé mitjançant decrets del govern central i la Generalitat els integraven i posaven sota el control de l’Estat republicà, o, davant la resistència a acceptar aquesta neutralització -especialment a Catalunya i el Front d’Aragó- s’imposava el poder republicà mitjançant les botes de la Guàrdia d’Assalt (maig del 37 a Barcelona) o l’Exèrcit Popular (dissolució de les col·lectivitats aragoneses).

L’existència de comitès, milícies o el control de l’economia productiva i de serveis -no es va arribar al de les finances-, si bé van plasmar durant uns mesos l’emergència de noves formes de relació social (el “món nou”), no van poder coexistir amb un Estat defensor d’un altre ordre social, el capitalista. Les direccions obreres, incloses les anarcosindicalistes de la CNT, es van negar des del principi al fet que aquests contrapoders es concentressin i imposessin a l’Estat republicà en crisi. És més, es van sumar a ell per mitjà del ministerialisme i ho van enfortir políticament per a acabar de liquidar la revolució i les seves institucions de doble poder.

La derrota de la Revolució espanyola es va convertir en la constatació més clara i tràgica dels límits de l’autonomia política i social de classe deslligada de la lluita pel poder polític. Quan aquesta arriba a un punt capaç de propiciar transformacions socials profundes, l’Estat capitalista empra tots els mètodes al seu abast per a aixafar-la. Fins i tot, encara que aquesta autonomia, mediatitzada per les mateixes direccions, no es proposi anar a un xoc de sobiranies i encara que l’aixafament de la revolució afeblís al mateix Estat republicà en la seva lluita contra el cop feixista.

Una lliçó que van extreure també sectors del moviment llibertari, que s’havien mantingut en posicions anti-estatistes fins al contrast d’aquestes amb la realitat. Va ser el cas de l’agrupació Els Amics de Durruti, conformada per 4.000 militants de la CNT i ex-milicians, que davant la impotència dels organismes d’autodeterminació de classe per a imposar un “món nou” en el marc de la sobre-vida de l’Estat burgès, van advocar per l’enfrontament amb l’Estat republicà plantejant el seu derrocament i substitució per una Junta Central Revolucionària conformada per representants del camp, les fàbriques i el front.

Lamentablement, aquelles conclusions revolucionàries no van arribar a temps, revelant una altra gran lliçó de la derrota del proletariat espanyol en 1937 i que contradiu la visió espontaneista i anti-partit que defensa Rodríguez. Podia haver-hi, i va haver-hi, organismes d’autodeterminació de classe sense partit revolucionari. Però aquests no es van poder imposar a l’Estat capitalista sense una direcció revolucionària i la construcció d’aquella es va demostrar una tasca impossible d’improvisar a la meitat de la batalla.

Una (no) estratègia que condueix a la renúncia creixent d’objectius

Tot aquest balanç del segle XX condueix a Rodríguez a una conclusió que ve anticipant des de les primeres pàgines del llibre: la renúncia explícita a la revolució -entesa aquesta com un xoc definitiu, la derrota del poder constituït i l’aspiració a constituir un nou model de societat-. Renúncia que fonamenta en una mescla d’impossibilitat i indesitjabilitat a dirigir els esforços emancipatoris a la disputa per la sobirania (el poder polític).

La seva proposta nega d’entrada el principi de tota estratègia: l’articulació d’operacions aïllades cap a la imposició de la voluntat sobre la de l’enemic. Aquesta fi última és justament el que l’autor considera que no estaria plantejat. Estem per tant davant la formulació d’una (no) estratègia basada en la renúncia de les finalitats últimes darrere d’evitar el xoc entre sobiranies, a causa de la destinació predeterminada al qual estaria condemnada tota nova temptativa d’una política de classe que aspiri a constituir-se en un nou poder dels explotats.

No obstant això, aquesta renúncia acaba sent el preludi d’una successió d’abandons d’altres objectius intermedis, sota la mateixa cautela conservadora d’esquivar “xocs decisius”. En aquesta perspectiva, els corrents autonomistes dels “contrapoders” acaben confluint amb la deriva dels corrents reformistes del segle XX.

Per a Rodríguez “després del llarg segle XX la forma política de la revolució ja no és concebible com una prova definitiva, fins i tot com una sèrie de proves definitives. Abans bé, la forma política actual sembla condemnada a una sort de guerra civil permanent” [2]. Es tractaria de desenvolupar contrapoders socials capaços d’erosionar a l’Estat sense arribar en cap moment a propiciar un enfrontament amb el mateix darrere de la seva derrota. Al màxim que podria aspirar-se, mitjançant l’existència i acció d’aquests contrapoders, seria a “civilitzar (democratitzar)” aquesta guerra civil permanent.

Com hem vist, per la negativa, aquesta (no) estratègia troba la seva justificació en les grans revolucions del segle XX que van concloure en derrotes o en la constitució de règims totalment oposats a l’autodeterminació de classe. Per la positiva, troba la seva afirmació en altres experiències de política de classe no “estatólatras”, de les quals problematitza poc la seva liquidació per una combinació de cooptació i repressió.

Una d’elles són les borses del treball franceses. Organismes del moviment obrer gal de finals del segle XIX que a més d’actuar com a vehicles de reivindicacions laborals, van acabar gestionant l’oferta d’ús de ciutats i regions senceres. Per a Rodríguez serien un exemple “de la primacia de l’assoliment concret i immediat sobre l’abstracció de la representació política” [3]. Un moviment que té similituds amb el cooperativisme o les societats de suport mutu que van sorgir al costat de les primeres societats obreres i sindicats.

Rodríguez reivindica amb aquest exemple l’autonomia de la lluita econòmica i la renúncia a la política del sindicalisme com a corrent del moviment obrer. No obstant això, l’autolimitació de la lluita a la millora de les relacions capital-treball, va acabar conduint per diferents vies a una integració dins de l’Estat capitalista.

Primer perquè els propis objectius limitats enfortien un corporativisme que portava a concentrar-se cada vegada més en la defensa de fonamentalment aquells sectors de la classe que s’organitzaven en els sindicats. En el cas dels països imperialistes, s’acabava fent front comú amb els seus governs i el projecte colonial, que era el que permetia la concessió de millores als estrats més alts de la classe. Això podia fer-se tant obertament com per omissió, considerant aquest un assumpte polític i per tant aliè a la classe obrera. En tot cas, tot això conduïa a defugir cada vegada més dels combats decisius amb l’Estat, prioritzant la conservació de les seves pròpies institucions i conquestes [4].

Com a expressió més conservadora trobem als sindicats de la II Internacional que, arribat el moment, no dubtarien a fer front comú amb les seves pròpies burgesies en la primera gran guerra inter-imperialista al costat dels partits socialdemòcrates. Contra ells van creuar armes, des del marxisme revolucionari, els dirigents que acabarien sent part fundadora de la III Internacional en 1919.

A la seva esquerra es va expressar en el sindicalisme revolucionari, del qual Rodríguez dóna compte també en el seu llibre. Els diferents corrents que ho van conformar acabarien decantant una ala que -especialment després de la Revolució russa- entendrien que no era possible l’emancipació sense la disputa del poder polític, i una altra que, encara que des de la defensa de l’autonomia obrera i l’apoliticisme, acabarien portant endavant una política poc distingible de la burocràcia sindical socialdemòcrata. Com a millor exemple, de nou, la mateixa direcció cenetista i el seu ministerialisme en temps de revolució.

Una altra gran experiència que pren com a referència per la positiva és la de l’ “operaismo” italià dels anys 70. Rodríguez reivindica com “durant una dècada llarga, l’experiència italiana va oferir una experiència d’acumulació política contínua: creixement de les lluites, dels organismes de poder obrer, extensió del conflicte a nous subjectes, expansió de les formes de politització sobre tota la superfície social. L’operaismo va servir de rudiment teòric en les ondulacions ascendents d’aquesta progressió. La consigna de la ‘actualitat del comunisme’ va fer de l’afirmació dels nous poders i de les noves formes de vida un exercici immediat i actual” [5].

No obstant això, la capacitat perquè aquesta ebullició de contrapoders pogués imprimir una transformació social duradora mitjançant la “pura dissolució del poder de l’Estat”, es va mostrar una quimera. Novament, l’Estat seguia aquí, i els poders “competidors” van ser liquidats mitjançant l’ofensiva neoliberal i, especialment, la repressió contra els sectors més actius. El mateix Rodríguez explica que “el moviment va ser sotmès a un fort assetjament, empès per la declaració d’un quasi estat d’excepció que duraria pràcticament cinc anys” i “la reestructuració capitalista, iniciada a mitjan dècada, va posar fi”, per a reconèixer que “certament, l’autonomia italiana contenia en les seves premisses una certa menysvaloració del poder d’Estat” [6].

El problema és que aquesta mateixa menysvaloració sembla reeditar-se en la (no) estratègia de Rodríguez per al segle XXI. O bé considera que ara sí que es podrà portar endavant aquesta “dissolució” de l’Estat -just enmig dels aires reaccionaris a la calor de les crisis orgàniques obertes als països centrals a partir de la crisi de 2008- o bé, estem condemnats a una renúncia cada vegada major d’objectius parcials (ja que els finals queden descartats d’entrada) per a evitar el xoc i “civilitzar (democratitzar)” la guerra civil permanent a la qual estem condemnats.

Traduint al polític... quina classe? quina política de classe?

La via per a recompondre una política de classe en l’actualitat parteix, per a Rodríguez, d’una aposta per l’autoorganització de la classe i la recuperació del conflicte amb total independència del poder constituït. Un punt en el qual coincidim, encara que a l’hora de pensar la classe a l’autodeterminació de la qual apostem o el sentit d’aquesta autodeterminació, emergeixen en clau d’actualitat les diferències històriques que hem anat desgranant.

L’autor parteix d’una primera definició de classe que posa l’accent (en clau thompsoniana) en l’experiència comuna -vivencial i de lluita- dels grups socials que acaben per constituir-la. A això li agrega un suport a la tesi de desaparició de la centralitat del treball com a fet definitori d’aquesta experiència, passant l’eix al terreny de allò identitari o a l’emergència de nous moviments socials.

El fonament és una reedició de la “desaparició de la classe obrera” com a subjecte. Alguna cosa que apareix com un tribut a l’esperit d’època, que es basa en donar un caràcter irrevocable a les conseqüències de l’ofensiva neoliberal. Aquesta va suposar un gran avanç en la fragmentació de la classe obrera, la precarització i la passada amb “armes i bagatges” de les seves adreces -sobretot la burocràcia sindical- al camp enemic. La reculada del moviment obrer com a tal es va traduir en l’ideològic en la idea de la fi de la classe obrera com a tal i, més encara, com a potencial subjecte de transformació social.

Sobre la base d’aquesta reculada objectiva i subjectiva, es fonamenta la renúncia a barallar per una política de classe ancorada en les relacions d’explotació. És a dir, dirigir l’acció política a la recuperació de la capacitat defensiva de les treballadores i els treballadors des dels seus centres de treball, no només després de demandes econòmiques (sindicalisme), sinó com a posicions de lluita privilegiades per a passar a l’ofensiva i enfrontar l’ordre social i l’Estat que l’empara, elevant-se per a això com una classe hegemònica que assumeix les reivindicacions del conjunt dels explotats i oprimits.

Contra aquesta última idea d’hegemonia, Rodríguez fa una reivindicació del particularisme sobre l’universalisme. Una política de classe hauria de ser una política sempre de part, o més aviat gairebé exclusiva de la part. Tot projecte universalitzant engendraria el perill de la disputa per la sobirania i totes les seves nefandes conseqüències. Considera perquè un error intentar donar una solució de totalitat -per exemple, a l’actual crisi sistèmica-, i aposta al fet que el contrapoder es limiti a la fundació i afirmació de poders socials particulars. Passa per alt que aquest particularisme és el preàmbul al corporativisme tan present en molts moviments socials, especialment defensat per la burocràcia sindical i el millor facilitador de la labor de divisió i cooptació de l’Estat sobre qualsevol dissidència.

Tant l’abandó de la lluita per la recomposició subjectiva de la classe obrera, com de tota política d’hegemonia, té una relació directa amb la renúncia creixent d’objectius a la qual ens referíem en l’apartat anterior. La negativa a qualsevol xoc definitiu amb l’Estat capitalista i a lluitar per un projecte social emancipador per a les majories, redueix la importància de la capacitat de foc de la classe en qüestió.

Si la classe obrera és el subjecte de transformació per al marxisme revolucionari no és per cap fetitxe sobre el treball ni un acte de fe. És una conclusió de l’anàlisi de les relacions socials i de poder en la societat capitalista. La classe obrera és l’única classe revolucionària en potència, en primer lloc, per la seva capacitat de paralitzar i copejar el centre del poder capitalista. Però també perquè és l’única classe que no té gens d’interès directe a explotar a altres classes, i mitjançant la lluita pel seu propi alliberament pot generar les condicions per a l’alliberament del conjunt de la humanitat. En disposar de les palanques per a la construcció d’una nova societat basada en la possessió i el control democràtic de tot el produït per la societat, la classe obrera pot establir les bases materials per a proposar-se acabar amb les diverses formes d’opressió, encapçalant una aliança amb la resta d’oprimits. Aquesta és la seva capacitat de foc.

Si del que es tracta és de constituir contrapoders capaços d’erosionar o democratitzar l’Estat, pressionar-lo i domesticar-lo per a l’obtenció de transformacions parcials i la conquesta d’espais d’autogestió d’algunes parcel·les de la vida i les relacions socials, els subjectes de la nova política de classe poden auto-limitar la seva capacitat de foc a la pressió i disputa controlada d’espais amb el poder constituït. Una autocontenció que, d’altra banda, fa de la possibilitat de cooptació i integració d’aquests nous contrapoders una cosa molt més senzilla.

L’aposta política, en la línia de la Fundación de los Comunes [7] de la qual forma part l’autor, seria sostenir i ampliar els contrapoders, expressió d’aquesta nova classe en construcció. Que els centres socials, les cooperatives, col·lectius i organitzacions socials, alhora que generin espais d’autogestió, puguin articular mitjançant campanyes i moviments un rol de “lobby” de pressió sobre l’Estat, començant per aquelles institucions, com els anomenats “ajuntaments del canvi”, que suposadament haurien de donar certa atenció als moviments socials en què ancoren la seva base social o electoral. L’experiència d’aquests quatre anys, no obstant això, més aviat indica el contrari. Els ajuntaments que es “van prendre” electoralment sobre la base del poder estatal constituït -l’estat capitalista- no van ser desafiats ni perforats per cap contrapoder, i van continuar defensant els interessos dels grans poders capitalistes de les metròpolis.

Un projecte polític, finalment, que es resigna a l’acceptació del gruix del statu quo, i que auto-limita les capacitats transformadores d’una política de classe a objectius limitats compatibles amb una política reformista de pressió i negociació des de moviments socials particulars. Igual que va succeir amb Negri -que va passar de l’actualitat del comunisme a donar suport políticament a governs com els Kirchner a l’Argentina o Morals a Bolívia-, el contrapoder de Rodríguez condueix en última instància a una política d’ampliació de la democràcia en els marcs de dominació vigents.

Per contra, del que es tracta és de recuperar una política de classe que no renunciï a objectius, tampoc als finals. Que s’orienti a la baralla per la sobirania (el poder polític) des de la posició social objectiva més forta que tenim els explotats i oprimits, el centre de l’ordre social capitalista. Que la tònica regnant en les files obreres no és avui la de auto-determinar-se no és cap secret. Però, renunciar per endavant a la baralla per que ho sigui és assumir com a inamovible una de les victòries de l’ofensiva neoliberal.

Una autodeterminació que no pot pensar-se en clau particular o corporativa, sinó hegemònica, assumint el conjunt de les demandes dels oprimits. Recuperant en definitiva la doble funció dels soviets, consells o comitès revolucionaris en la seva baralla contra l’Estat capitalista: auto-determinar a la classe i forjar l’aliança amb el conjunt dels oprimits per a conformar la capacitat de foc per a derrotar-ho. I al mateix temps, que aquesta mateixa institucionalitat dels insurrectes sigui constitutiva d’un nou Estat amb vocació d’extingir-se, que sent les bases d’un sistema lliure d’explotació i opressió, lliure de classes i d’Estat. No es tracta de resignar-nos a una civilitzar una “guerra civil permanent” en la qual tenim totes les de perdre, sinó al fet que la humanitat deixi enrere la barbàrie i es reconciliï amb si mateixa.