Entre 1974 i 1978 les dictadures de Caetano i Franco a la península Ibèrica van entrar en crisi, amb diferents ritmes, obrint pas, respectivament, a una revolució i a un enorme ascens obrer. La caiguda de la dictadura de Caetano —successor de Salazar— després del cop d’estat del 25 d’abril de 1974 per part d’una fracció de l’exèrcit colonialista lusità amb la formació del Moviment de les Forces Armades, va ser la gota que va fer vessar el got d’un règim en crisi, donant lloc a una de les revolucions obreres i populars més importants d’aquell període. Aquesta finalitzarà després del cop contrarevolucionari del 25 de novembre de 1975 per part de sectors de les Forces Armades, quelcom que va ser possibilitat, d’una manera o d’altra, per l’acció conciliadora del Partit Socialista i el Partit Comunista de Portugal. Cinc dies abans havia mort Franco i s’obria a l’Estat espanyol un intens ascens obrer i popular que podrà ser desviat amb els pactes de la Transició cap a una monarquia parlamentària, i finalment tancat amb l’intent de cop d’estat de Tejero i la victòria del PSOE.
Amb l’aprofundiment del procés revolucionari a Portugal, van sonar les alarmes al Partit Comunista d’Espanya (PCE) de Carrillo i al Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) de Felipe González. En el mirall lusità van veure clarament que si la lluita contra la dictadura es radicalitzava cap a la perspectiva de la vaga general, això podria obrir pas a un procés revolucionari en l’Estat espanyol. I l’experiència de Portugal mostrava també que als seus "partits germans lusitans" no els havia resultat fàcil desviar la revolució en curs per a imposar, allò que nosaltres anomenem, una contra-revolució democràtica —és a dir el desviament del procés revolucionari per a imposar un règim democràtic burgès. Estava inscrita a la situació la possibilitat d’una veritable revolució ibèrica que canviés per complet el tauler polític internacional.
La península Ibèrica va ser un polvorí ple de debats en l’esquerra, tant lusitana com espanyola, sobre com havia de ser la transició per a sortir de les dictadures.
En particular, entre els grups de l’esquerra pertanyents al moviment trotskista, es plantejava quina era la relació entre la lluita contra la dictadura i la perspectiva socialista. En aquest article abordarem alguns d’aquests debats, perquè, tot i que es tractava de petits grups, aquests tenien llavors alguna influència en sectors d’avantguarda. A més, perquè recuperar aquestes discussions, permet treure lliçons per al present.
Els debats del trotskisme en la Transició espanyola
Després dels debats a Portugal, els corrents trotskistes [1] en l’àmbit internacional van quedar dividides en tres tendències dins de la IV internacional: la Tendència Majoritària Internacional de Mandel —en el cas espanyol serà la Lliga Comunista Revolucionària fundada en 1971 pel grup "Comunisme"—, el Socialist Worker Party als EUA de Jack Barnes o Joseph Hansen i la Tendència Bolxevic de Moreno —dins de la LCR— fins que el 1979 formessin el Partit Socialista dels Treballadors (PST).
En aquest període, el balanç al voltant de la revolució en curs a Portugal va donar pas al sorgiment de l’eurocomunisme i en l’Estat espanyol es van multiplicar els debats sobre com portar endavant la ruptura amb la dictadura.
L’exemple de Portugal i l’eurocomunisme de Santiago Carrillo
La idea d’una "ruptura democràtica" va ser formulada pel PCE. Inicialment, el plantejament va ser que calia posar en moviment les forces socials de la classe obrera i el poble per mitjà d’una lluita pacífica que fes enfonsar-se a l’Estat per a aconseguir una sèrie de demandes de caràcter democràtic —assemblea constituent, república, llibertats d’organització i expressió— lluitant no per un govern obrer, sinó per un règim democràtic burgès amb un govern provisional de conciliació de classes.
Amb la irrupció de la revolució a Portugal en 1974 el PCE mantindrà aquesta línia. El PCE impulsa mobilitzacions de forma molt controlada, oposant-se a la seva generalització i al fet que es converteixin en una vaga general insurreccional. Van arribar, com a molt, a convocar un atur de 24 hores el novembre de 1976. Serà a inicis de 1977 que comença de forma més clara a frenar i desviar qualsevol mena de mobilització, fins i tot amb demandes de caràcter merament econòmiques, negociant amb el govern de Suarez. Renunciarà a la "ruptura democràtica" plantejant la idea d’una "ruptura pactada" [2].
L’experiència a Portugal ho deixava una mica clar. La força radicalitzada de la classe treballadora en la lluita per demandes democràtiques contra la dictadura va comportar a Portugal el qüestionament a la propietat privada capitalista. En altres paraules, era la demostració d’una tendència cap al transcreixement de la revolució democràtica en revolució socialista. Les il·lusions i demandes de "ruptura" amb la dictadura es van convertir, en mans de la nova generació obrera, en una reivindicació perillosa per al capitalisme portuguès. La subjectivitat de milers d’assalariats tendia a voler prendre en les seves mans la "ruptura" amb la dictadura i imposar-la en les seves empreses, enfront de les injustícies dels seus propis patrons i el seu paper col·laboracionista amb la dictadura. D’aquesta manera, les primeres mesures preses en les empreses van ser la realització d’assemblees i l’elecció de delegats per a la conformació de Comissions de Treballadors i Treballadores i entre altres demandes van defensar el que van anomenar "sanejament" de tot empresari, directiu i càrrec institucional de la vella dictadura. Van sorgir milers de comissions en empreses i barris, que van brollar per a prendre en les seves mans la ruptura, convertint-se en embrions de doble poder enfront dels sis governs provisionals que van existir durant tot el període.
Aquest fantasma, el de la revolució i l’autoorganització des de baix, era el que es volia evitar a Espanya. Aquí, la nova orientació de la "ruptura pactada" va arribar juntament amb el gir cap a l’eurocomunisme del PCE que va significar la seva definitiva socialdemocratització, així com la de la resta dels partits comunistes europeus, que a fins dels anys 70 del segle XX van aprofundir la seva adaptació a les democràcies liberals en països imperialistes com Itàlia, Espanya, Portugal i França. El març de 1977, tres mesos abans de les primeres eleccions generals espanyoles després de la mort de Franco, va començar el cim eurocomunista entre Enrico Berlinguer del PCI, el dirigent del Partit Comunista Espanyol, Santiago Carrillo i Georges Marchais pel Partit Comunista Francès. [3]
És en aquest context que prossegueixen els debats en el si dels corrents trotskistes, i el debat de l’eurocomunisme serà un d’ells. Mandel plantejarà [4] al novembre i desembre de 1976 una definició ambigua, obrint expectatives a un gir progressiu dels partits comunistes. Afirmarà que l’eurocomunisme era "una política de transició" i que "ningú sap cap a on o cap a què" podria derivar. Cap a la socialdemocràcia, cap a un "nou estalinisme" o "per què no?, pot ser una transició, per part dels quadres obrers del Partit, cap a un retrobament amb el marxisme revolucionari, amb el leninisme. La lluita política i l’experiència pràctica ens diran què és el que ocorrerà".
Moreno criticarà [5] encertadament aquesta posició, en plantejar que els partits comunistes eren contra-revolucionaris i sosté "la impossibilitat de la conversió en autèntics revolucionaris dels partits comunistes amb les seves direccions". El setembre de 1977 –tres mesos després de les eleccions en l’Estat espanyol– Mandel continuarà plantejant que el procés de l’eurocomunisme continua estant obert. Diu que "mai hem dit que els PC estiguin transformant-se en la mateixa cosa que la miserable socialdemocràcia de Helmut Schmidt, de Wilson-Healy-Callaghan o de Mario Soares" però "ara bé, nosaltres parlem d’un procés". [6]
A Portugal, mentrestant, el mandelisme s’havia adaptat al MFA, a la seva ala esquerra i al Partit Comunista de Portugal, donant el seu suport al V govern provisional l’agost de 1975. En allò fonamental, Mandel i la LCR espanyola van continuar amb la seva adaptació —ara sota l’eurocomunisme—, a direccions polítiques alienes a la classe obrera, abandonant la centralitat de la classe treballadora com a subjecte i avantguarda de la revolució, i amb direccions que podien ser estalinistes o petitburgeses. Aquesta revisió de la teoria-programa de la revolució permanent de León Trotsky subvalorava la necessitat de construir partits obrers revolucionaris independents, justificant que podien sorgir direccions "revolucionàries" no proletàries sense necessàriament seguir "el model clàssic" dels bolxevics.
La ruptura democràtica com a estratègia política
La crisi del franquisme, atiat per un potent moviment obrer lligat estretament amb el moviment estudiantil i veïnal, va donarr un salt després de la mort de Franco el 20 de novembre de 1975. L’ascens obrer de 1976 va portar aproximadament a 40.179 conflictes en empreses, amb 2 milions 463 mil treballadors i 106 milions d’hores per vaga realitzades. [7] S’obria la possibilitat que la lluita contra la Dictadura i la Corona, pels drets democràtics de les nacionalitats i el conjunt de demandes obreres i populars més sentides es transformés en una lluita revolucionària de la classe obrera i els sectors populars per imposar-les sota els seus propis mètodes.
La "portugalització" espanyola era totalment possible. I justament per a evitar aquesta radicalització, el PCE va abandonar la "ruptura democràtica" a favor del pacte amb les elits franquistes i el PSOE; una via en la qual la mobilització seria instrumentalitzada com a mera pressió perquè fossin legalitzats i acceptats com a actors en les taules de negociació del govern Suárez.
Davant aquesta nova capitulació del PCE, el problema estratègic va ser que va haver-hi una acceptació general de la "ruptura democràtica" per la major part de les forces polítiques de l’esquerra. La principal organització trotskista en l’Estat espanyol, la Lliga Comunista Revolucionària (LCR) de Mandel, va acceptar una sort d’"etapisme" en el seu VI Congrés l’agost de 1976, en el qual es marcava una primera fase amb un contingut programàtic idèntic al de la "ruptura democràtica". Ni més ni menys que a meitat de l’ascens obrer que s’estava vivint.
Per exemple, en el periòdic de la LCR "Combate", enfront del referèndum no vinculant del 15 de desembre de 1976 sobre el "Projecte de Llei per a la Reforma Política" aprovat per les corts franquistes, plantegen un programa [8] bastant semblant al de la "ruptura democràtica". On deien que "les consignes i objectius que aquí hem assenyalat han de portar a la victòria definitiva contra l’Estat capitalista (...) però avui, la batalla per enderrocar la Monarquia concentra el conjunt d’objectius pels quals les masses han de lluitar cap al seu definitiu alliberament."
D’aquesta manera, totes les demandes, i especialment les democràtic-radicals, quedaven totalment deslligades a l’objectiu de conquistar un govern de les i els treballadors. Al mateix temps, es tallava qualsevol tipus de pont que permetés accelerar l’experiència de l’avantguarda obrera i conquistar una posició independent respecte al PCE i al PSOE.
La matança d’Atocha el 24 de gener de 1977 perpetrada per membres de l’extrema dreta a militants del PCE i CCOO en el centre de Madrid i la indignació generalitzada que provoca en la classe obrera serà resposta pel PCE amb una política per a frenar qualsevol classe de mobilització. Així demostrarà enfront del rei, el govern de Suarez i a tota l’elit post-franquista que podien confiar en ells per a una transició pactada. D’aquesta manera, es mostrava com a garant per a la contenció política de tota la mobilització —aprenent de l’experiència de Portugal— i es facilita la seva legalització de cara a les eleccions el 15 de juny.
És en aquest context de les eleccions que Nahuel Moreno planteja [9] crítiques a la posició pública del Buró Polític de la LCR, publicada en el número especial de Combate el 14 de febrer de 1977 titulada "Per la unitat obrera davant les eleccions"—novament sota un programa equivalent al de "ruptura democràtica". Aquí només volem assenyalar dos elements.
D’una banda, tant el mendelisme com el morenisme d’una forma o d’altra van acabar per adaptar-se als PC i PS —com havien fet a Portugal— sense plantejar clarament una línia d’independència política. En el cas de les eleccions, l’LCR continua la seva adaptació al PCE i planteja "Candidatures Obreres Úniques", és a dir un front polític ampli amb el PSOE, PCE i de totes les organitzacions de l’esquerra —incloent als maoistes— que compartissin el programa de ruptura democràtica per a conformar una majoria parlamentària que permetés un "Govern d’Unitat Revolucionària". La seva proposta incloïa al PSOE i el PCE, com s’havia plantejat a Portugal. La realitat és que, davant la impossibilitat d’un front amb el PCE i el PSOE, l’LCR acabarà formant un front més reduït, però amb el mateix programa de ruptura democràtica: el Front d’Unitat dels Treballadors (FUT) amb Acció Comunista (AC), l’Organització d’Esquerra Comunista (OIC) i el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) obtenint 41.208 vots (0,22%).
Moreno, per part seva, planteja que aquestes candidatures per a les eleccions espanyoles són "poc realistes" i planteja una "unitat socialista per a les eleccions", és a dir la unitat electoral amb el PSOE, i que l’LCR exigeixi: "el compromís d’un govern unitari dels partits obrers. Així estarem combatent, al mateix temps, els seus plans front-populistes que són, en el fons, els mateixos que els de la direcció socialista. S’obre, llavors, la possibilitat, per a després dels comicis, d’aixecar la consigna: "que els partits obrers triomfants en les eleccions prenguin el poder".
Moreno, que en cap moment critica el programa de la LCR de ruptura democràtica, es pregunta què hauria de defensar "un diputat nostre" —de la LCR— o un "diputat obrer influït per nosaltres" si és triat per a les corts franquistes. Per a ell, la "consigna no pot ser una altra que les Corts, elegides per vot, encara que sigui recacejat, prenguin el govern. És a dir, per un govern triat per les Corts, perquè elles es transformin en el govern d’Espanya i liquidin a la monarquia."
És a dir que les corts (el parlament burgès post-franquista) triï un govern i sigui a través de les corts, on els partits com el PSOE i el PCE tinguessin la majoria, sigui on lluitin contra la monarquia. D’aquesta manera per a Moreno, arribats a aquest punt, "hem de crear una espècie de poder dual" i "oposar les Corts —producte del vot popular, encara que sigui recacejat— al monarca que ningú va triar." Per a Moreno "la posició trotskista en les eleccions passa per una consigna categòrica, categòrica i revolucionària: Visca les Corts!, A baix el rei!".
Com veiem, més enllà d’una retòrica radical, es tracta, ni més ni menys, que de secundar-se en les corts post-franquistes contra el mateix hereu de Franco, sense plantejar consignes que ajudin a accelerar l’experiència de l’avantguarda obrera en lluita contra aquestes mateixes institucions.
Una cosa molt diferent hauria estat plantejar la necessitat de lluitar per assemblees constituents en tot l’Estat per a decidir absolutament tot, que fossin legislatives i executives al mateix temps, amb representants triats democràticament per cada determinat nombre d’habitants, revocables i amb el salari d’un treballador qualificat, com va instituir la Comuna de París de 1871, perquè decideixi la majoria del poble i no una "casta" privilegiada de diputats, senadors i jutges franquistes.
Cap sector de l’extrema esquerra espanyola va plantejar la lluita per una assemblea constituent d’aquest tipus i la realitat és que ni cap demanda democràtica elemental –lluita contra la monarquia, judici i càstig als assassins i repressors feixistes, dret a l’autodeterminació, separació església-estat– seria acceptada per les corts post-franquistes triades en 1977.
En aquest punt, la lògica de Moreno és contrària a la de Trotsky. Per al primer, qualsevol consigna mínima o democràtica pot permetre impulsar la mobilització, adquirint per si mateixa un caràcter revolucionari o "transitori" al socialisme, fins i tot, si aquesta es planteja dins d’una institució post-franquista. Res a veure amb l’articulació que planteja Trotsky, aixecant aquelles demandes democràtiques més sentides i establint un pont amb les consignes transicionals com la gestió obrera de la producció, la nacionalització dels sectors productius i de la banca, etc. en la perspectiva de la conquesta del poder per les i els treballadors.
Si els grups de l’extrema esquerra anticapitalista espanyola haguessin aixecat un programa d’aquest tipus, no està assegurat que poguessin desarmar el gran pacte de la Transició que el PCE havia garantit. Però podrien haver aportat a forjar una avantguarda obrera i estudiantil des d’una perspectiva d’independència de classe. L’esdevenir posterior d’aquests grups, retornant a polítiques de llarg alè dins d’Esquerra Unida al costat del PCE, mostra que no van canviar allò substancial de la seva orientació. Les lliçons de la revolució portuguesa i com l’esquerra espanyola va canviar la seva orientació davant aquesta, continuen sent de gran importància enfront de futurs processos revolucionaris.
Notes
[1] Carlos Muro; Debates sobre estrategia en el Portugal revolucionario”, en: https://www.izquierdadiario.es/Debates-sobre-estrategia-en-el-Portugal-revolucionario
[2] De vuelta con la “ruptura democrática”: del eurocomunismo a Podemos”. Disponible en: https://www.izquierdadiario.es/De-vuelta-con-la-ruptura-democratica-del-eurocomunismo-a-Podemos?id_rubrique=2653 con los sectores franquistas y la oposición “democrática”.
[3] Josefina Martínez; Pablo Iglesias i Enrico Berlinguer: de l’Eurocomunisme a la vídeo-política”, en: https://www.esquerradiari.cat/Pablo-Iglesias-i-Enrico-Berlinguer-de-l-Eurocomunisme-a-la-video-politica
[4] En el seu article “Alertamos contra la capitulación al “Eurostalinismo”.
[6] Mandel; “Los amargos frutos del “socialismo en un solo país”, disponible en: https://www.marxists.org/espanol/mandel/1977/amargos_frutos.htm#ftnref18
[7] Rafael Durán Muñoz (2000). “Contención y Transgresión. Las movilizaciones sociales y el Estado en las transiciones española y portuguesa”, pp. 101-104.
[8] “Combate” número 65, editorial “Después del referéndum: la alternativa” planteja: contra les mesures econòmiques del Govern; per l’amnistia, les llibertats, la legalització immediata de tots els partits i organitzacions obreres i populars i l’autodeterminació de les nacionalitats; per les eleccions lliures en Assemblea Constituent. Per la República; pel derrocament del franquisme fins al final: disolució dels cossos repressius, responsabilitats pels crims comesos contra el poble; per la Vaga General contra la Monarquia franquista. ”https://cdn.vientosur.info/Capitulo%203%20PDFs/Doc.%203.45.pdf
[9] “España: con las cortes, cortar la monarquía”, en: https://www.marxists.org/espanol/moreno/obras/15_nm.htm
