Foto: EFE/Quique Garcia
Setze furgones dels Mossos entre unitats de la Brimo i l’Arro, cops de porra i abús policial, així, d’aquesta forma, es produïa ahir el desallotjament del Bloc Llavors en el qual habitaven sis famílies en risc d’exclusió del barri de Poble Sec.
No és una estampa per a res puntual. L’emergència habitacional és un dels principals drames que afecta a Barcelona. Cada jornada comença amb els col·lectius pels drets de l’habitatge com el Sindicat de Llogateres o el Sindicat de Barri de Poble Sec, entre altres, defensant desenes de desnonaments en els barris més populars de la ciutat. Al davant, sempre emparats amb esquadrons dels Mossos, la comitiva judicial amb l’ordre de desnonament (la majoria per impagaments del lloguer).
A Barcelona es produeixen més de deu desnonaments diaris i a l’octubre passat es va arribar als divuit en una sola jornada. I, sens dubte, si molts dels desnonaments no s’arriben a produir en el moment és perquè molts d’aquests col·lectius en defensa d’un habitatge digne posen el seu cos per a evitar-los, conscients que les institucions responsables com són l’Ajuntament de Barcelona en Comú o el Govern de la Generalitat no proposen cap solució per a resoldre una de les principals necessitats socials.
De fet, si per quelcom ha destacat el desnonament d’aquest dimarts del bloc Llavors, és per ser el primer en el que la justícia autoritza un procés de desallotjament en el qual el tenidor de l’immoble no ha ofert un lloguer social alternatiu, tal com estipula el nou decret de mesures per a l’habitatge de la Generalitat.
El mes de desembre passat s’aprovava un nou decret llei del Govern de la Generalitat, el qual, entre altres mesures, obligava els grans tenidors d’habitatges a oferir un lloguer social davant desnonaments per extinció de contracte de famílies en exclusió residencial.
I davant la negativa del fons voltor i la venia del jutjat, el Govern posava a disposició d’aquest fons d’inversió un gran desplegament policial dels Mossos per a executar el desnonament. I això que el mateix Miquel Buch, conseller d’Interior, afirmava rotundament que "els Mossos no fan desnonaments".
D’altra banda, la Generalitat tampoc posava impediment en què des del mateix jutjat s’ordenés el desallotjament amb data oberta. És a dir, l’ordre de desnonament té un marge d’execució de quinze dies sense facilitar la data exacta. Una pràctica judicial que també està prohibida per llei i que es continua aplicant sense cap oposició de les institucions públiques.
El desnonament de les famílies del bloc Llavors deixa en evidència que decrets com l’impulsat pel Govern només busquen millorar la imatge social amb gestos simbòlics i que en cap moment es pretén arribar a enfrontar a la banca o als lobbies turístics, els grans tenidors en l’actualitat de la majoria dels pisos buits de Barcelona. I és que cal recordar que el PDeCAT és el mateix partit que en 2018 va impulsar el desnonament exprés aprovat en la comissió de justícia del Congrés dels Diputats.
Per part seva, l’Ajuntament de Barcelona en Comú, amb Ada Colau al capdavant, s’ha limitat a obrir un expedient sancionador a Vauras Investment per l’incompliment del decret i ha ofert allotjament temporal en pensions per als inquilins del bloc Llavors.
Però lluny del discurs de que la taula d’emergència habitacional està saturada, tal com remeten des del propi consistori, amb més de 600 persones esperant per a l’obtenció d’un immoble social, el problema no deixa de ser que des de les institucions prioritzen els interessos dels grans tenidors d’habitatge a l’emergència social que suposa per a milers no poder mantenir un sostre on acollir-se. I a això, cal sumar-li els desnonaments que també executa la Guàrdia Urbana quan es tracta d’edificis de titularitat municipal.
En el mateix sentit, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca llançava fa unes setmanes una campanya a nivell estatal exigint mesures d’urgència al Govern de coalició del PSOE i Unidas Podemos, alhora que denunciava que des que es va iniciar el seu mandat s’han produït més de 8.000 (en augment) desnonaments a tot l’Estat.
Però, tornant a la zona metropolitana de Barcelona, cal destacar que a la nostra ciutat el preu del lloguer ha pujat una mitjana d’un 24% segons la PAH, i en alguns barris l’augment ascendeix a més d’un 65% en els últims tres anys. Una ciutat, a més, en la qual el parc públic d’habitatges se situa tan sols en un 1% acaba convertint-se en un autèntic drama per a milers i milers de persones.
Davant això, la solució passa per expropiar sense previ pagament els milers de pisos que la banca i els fons voltors atresoren en els seus actius. Amb això es podria fer un parc de lloguer social que no superi el 15% dels ingressos de les famílies. I és que no es pot resoldre el greu problema habitacional sense tocar els interessos directes dels bancs, les grans constructores i els especuladors.
I és necessària també una gran reforma urbana, gestionada pels treballadors i els col·lectius en defensa de l’habitatge, que es proposi construir aquelles infraestructures per a resoldre les necessitats en els barris pobres i perifèrics que són els eterns oblidats de les grans ciutats. Un pla així ha de ser finançat a través d’impostos a les grans empreses, la banca i les fortunes.
Al mateix temps, és necessari acabar amb l’especulació urbanística i els processos de gentrificació i turistificació, que expulsen a les famílies obreres cap a la perifèria de les ciutats, així com la urbanització desenfrenada que afecta el medi ambient.
Per a acabar amb l’especulació de la banca, els fons voltor i les administracions públiques, no hi ha un altre camí que la masivització de la mobilització als carrers, sense esperar cap llei ni taules per part dels partits polítics. L’organització dels treballadors, amb els sindicats al capdavant, al costat dels nous col·lectius i sindicats d’inquilins que estan sorgint és l’única forma per a començar a posar els fonaments en favor de garantir un dels drets humans més bàsics com és el de l’habitatge digne.
