Política Estat espanyol

DISCURS DEL REI

Felip VI segueix “atado y bien atado” a la font que legitima el seu regnat i la Corona

El discurs del rei passa per alt qualsevol referència directa als escàndols de l'emèrit. La naturalesa hereditària, i per tant antidemocràtica de la institució, fa dependre la legitimitat del seu regnat de la continuïtat dinàstica amb el del seu pare.

Santiago Lupe

Barcelona | @SantiagoLupeBCN

divendres 25 de desembre de 2020| edició del dia

L’any en què el rei emèrit va marxar al seu retir daurat per la sèrie d’escàndols sobre la seva fortuna, va perdre la seva assignació real i va acabar fent una declaració complementària de més de 600 mil euros per a facilitar la tasca d’encobriment dels seus delictes portada endavant per la Judicatura, el govern “progressista” i l’oposició de dreta, Felip VI, com era d’esperar, no va voler fer cap esment directe al seu pare.

En els gairebé 15 minuts d’al·locució, el monarca va fer el tradicional repàs pels llocs comuns de l’actualitat i els de tots els anys. Ens va explicar el díficil que ha estat 2020, gràcies!, no ens havíem adonat; va recordar als malalts i morts; ens va alertar que cal evitar que la greu crisi econòmica que hi ha es converteixi en social, es veu que no ha trepitjat els barris obrers ni vist les cues de la fam; va agrair als sanitaris el seu sacrifici, però de deixar anar part de la seva fortuna familiar per a reforçar la sanitat pública ni paraula; va apel·lar a la responsabilitat individual, això sí, de la que han tingut els governs central i autonòmics ni paraula, òbviament; va demanar protecció per als més febles, des del seu palau i amb els seus 8 milions d’assignació anual recentment aprovats en els Pressupostos; va reivindicar la importància d’empreses i autònoms, i les ajudes de la UE per al rescat del capitalisme ibèric, encara que sigui a costa de retallar les pensions i altres a càrrec del govern “progressista”-; va parlar del "compliment de les lleis" que ell pot saltar-se sense problema perquè compta amb el privilegi feudal de la inviolabilitat i el seu pare, en fi!... i per suposat, com no podia faltar a la Nit de Nadal, ens va recordar que si podem tirar endavant és perquè tenim una magnífica Constitució, aconseguida amb molt d’esforç “després d’un llarg període d’enfrontaments i divisions” - la paraula dictadura no està en el diccionari de qui deu el seu càrrec a aquesta-, i que, !oh sorpresa!, és la que consagra a la seva institució com a clau de volta de l’Estat.

El moment esperat per molts i moltes, el de “ara dirà una mica del pare”, no va arribar... L’única referència encriptada va ser la de recordar-nos que ell, ja des de 2014 -que visionari!- pensa que “els principis morals i ètics que els ciutadans reclamen de les nostres conductes” “estan per sobre de qualsevol consideració, de la naturalesa que sigui, fins i tot de les personals o familiars”. Una cita a l’altura del “ho sento molt, no tornarà a ocórrer” o l’encara més desternillant de "quan es produeixen conductes irregulars que no s’ajusten a la legalitat o a l’ètica, és natural que la societat reaccioni" i la seva "la justícia és igual per a tots" del seu pare en 2011.

La dreta va sortir ràpida a realitzar la reverència oportuna. Casado ho va qualificar de “impecable” i va tancar la seva primera piulada amb un “junts superarem aquesta situació amb un gran Rei al capdavant”, que demostra un nivell de desconnexió de la realitat que viuen milions de famílies només comparable al “que mengin pastissos” de Maria Antonieta pocs anys abans de perdre el cap. En la mateixa línia, Arrimadas va saludar les paraules de Sarsuela amb un "aconseguirem tirar endavant donant-nos suport en els grans pilars que conformen la nostra societat civil, la Constitució, la UE i els nostres valors ètics” i Ayuso, una mica més mística com és costum, se sumava a l’entusiasme monàrquic explicant-nos que "avui el Rei renova la fe en aquesta gran nació". Abascal per la seva part va ser més parc en paraules, a l’estil Millán Astray contra Unamuno, només va voler afegir a les paraules del monarca un “Viva el Rei”, “què més fa falta?” degué pensar.

A les xarxes, no es va fer esperar la pluja de memes, comentaris i piulades contra el qual ja molts consideren el discurs més crític del seu regnat –encara que sense superar, al meu entendre, el del 3 d’octubre de 2017 que el va consagrar com a persona non grata a Catalunya i a ulls de milions a la resta de l’Estat-. Des de la “esquerra” governamental i els seus socis també s’han llançat algunes crítiques en forma d’exigència. Echenique d’Unidas Podemos es lamentava que “podria haver condemnat explícitament les activitats corruptes de Juan Carlos I i la seva evasió fiscal. Però no. Res de res", cachis!... Errejón, de Més Madrid, li retreia que “no hauria de parlar de principis ètics si no està disposat a rendir comptes pels escàndols del seu pare en una institució hereditària”. Avui són molts els mitjans “progres” que sospiren, entre laments i denúncies, que aquest monarca es continuï “fent el suís”, perquè això soscava les bases de la institució. Els ministres de La seva Majestat, fins a l’hora de publicació d’aquesta columna, encara no havien dit ni paraula.

A l’Estat espanyol comptem amb una estranya espècie de republicanisme “sui generis”. La que es dedica a donar consells a la Corona de com hauria de fer-ho millor per a perpetuar-se altres 40 anys més. El millor exemple és el vicepresident Iglesias, que, encara que la caverna l’acusi d’estar darrere d’una campanya contra la monarquia, porta mesos pregant a La seva Majestat que mantingui les formes, no quedi massa pegat a les dretes i els sectors búnquer del règim i faci una major separació del seu mentor, l’emèrit. En última instància, el programa de Podemos i IU és com el del PSOE però portat fins al final: perquè la Monarquia continuï tenint “utilitat” ha de reformar-se i netejar els draps bruts amb una mica més de gest i relat. A més de reaccionari, és un programa utòpic. Ahir Felip VI no podia dir molt més del que va dir. I no podia perquè qüestionar i separar-se se’l seu pare té uns límits molt estrets. Quina és la legitimitat del regnat d’un monarca? I en particular Quina és la legitimitat del regnat de Felip VI?

Com a institució hereditària un rei regna perquè ho va fer el seu predecessor. En cas que no sigui així, com li va passar a Juan Carlos I, la legitimitat l’ha de buscar en altres institucions. El seu pare la va trobar en les Corts Franquistes que al juny de 1969 el van nomenar successor de Franco a títol de rei. Com ell mateix va declarar llavors, rebia aquest privilegi com a continuïtat dels principis fundacionals del 18 de juliol, és a dir, que els seus guanyessin la guerra civil. Aquesta legitimitat es va veure després reforçada per la conversió en monàrquics del gruix de les direccions antifranquistes, sobretot els representants de les burgesies perifèriques i l’esquerra reformista. Juan Carlos I va reactualitzar la seva legitimitat gràcies a Carrillo, Tarradellas, González o Pujol. El salvavides d’aquests estranys republicans va permetre a la Corona forjar una legitimitat que, si bé mai va renunciar ni es va separar de l’anterior, va ser presentada com renovada i democràtica. Per això el dirigent eurocomunista va morir com un home d’Estat, el president republicà com a Marquès i els altres dos són els dos ex-vicepresidents més milionaris de tota la democràcia, amb fortunes tan opaques com la del rei al que van ajudar a consolidar.

Felip VI va rebre la seva legitimitat directament del seu pare i no pot trencar amb ella, no almenys sense una operació d’Estat del calibre de la de la Transició. Defenestrar-lo avui seria tant com soscavar les bases del seu regnat i de la institució. Tot el que aspira a fer és esperar, a que es calmin les aigües i fins i tot a que arribi aquest “fet biològic” inevitable, al pare de 83 anys, i veure si aconsegueix revalidar-la amb alguna altra fita fundacional. Ho va intentar el 3 d’octubre amb un discurs que pretenia ser el seu propi 23F, el problema és que aquesta vegada ell apareixia al capdavant del cop institucional. No va generar molt de “consens” que diguem. A més, renunciar a la fortuna pastada per l’emèrit -una cosa d’altra banda jurídicament impossible fins que no es produeixi el seu decés- seria deixar a la família amb el posat en cas que pintin bastos. Com d’exilis llargs saben alguna cosa els Borbons, de bona assegurança que no voldrà veure’s en les “estretors” - en paràmetres “reals”- del seu avi Don Juan a Estoril.

Així que la separació completa del seu pare “ni està, ni se l’espera”. Per més que desesperi l’esquerra reformista, no hi haurà molt més que l’escenificada fins ara, i el republicanisme “sui generis” que limita la seva oposició a la institució a alguna piulada o declaració, o a les sol·licituds de comissions de recerca que saben d’entrada no sortiran pel veto dels seus socis de govern i la dreta, mentre s’integra en el règim i el govern de La seva Majestat, es condemna amb els seus laments a no jugar més paper respecte a la Corona que el que van jugar els seus parells en el 78. Acabar amb aquesta reaccionària institució no s’és una tasca separable de la d’acabar amb el règim polític de la que és pilar. Els qui han renunciat al segon, ho fan també al primer. Per això, continua sent imprescindible construir una altra esquerra diferent a la que ho és abans de res la de La seva Majestat. Una esquerra que vulgui acabar amb el règim hereu de la Dictadura, en el camí d’acabar amb aquesta democràcia per a rics i resoldre els grans problemes democràtics i socials pendents.

I si es mor el rei emèrit?




temes relacionats

Rei emèrit Joan Carles I   /    Govern de coalició PSOE-UP    /    Unidas Podemos   /    Rei Felip VI   /    Política Estat espanyol   /    Règim del ’78   /    Monarquia   /    Izquierda Unida   /    PSOE

Comentaris

Comentar