La profunda crisi del processisme ha desencadenat en el final d’una etapa política clau a Catalunya: la fi de cicle del processisme i el desmantellament del moviment democràtic català és un fet, la ruptura del Govern conformat pels dos partits independentistes històrics, és la mostra més palpable.

Això, desprèn una sèrie de preguntes per tornar a debatre en termes d’estratègia; una cosa imperiosament necessària enfront d’una crisi sense precedents després d’una pandèmia mundial, l’inici de la guerra a Ucraïna, i un panorama d’inflació que amenaça amb la recessió econòmica, majors tensions interimperialistes, crisis polítiques agudes, fractures entre els Estats i molt probablement agudització de la lluita de classes i conflictivitat social. Per tant, es tornaran a posar en un futur, impredictible en els seus temps, la qüestió nacional a Catalunya i la lluita pel dret d’autodeterminació entre els problemes de primer ordre sense resoldre pel reaccionari Règim del 78.

El processisme ha estat el camí més llarg per arribar al mateix lloc i desgastar les il·lusions de desenes de milers en el camí. Un camí recorregut també per l’esquerra independentista de la mà dels creadors de “les estructures del nou Estat”, de “la Revolució dels somriures”, de la independència “de la llei a la llei” i la República dels deu segons; dels mateixos que no van preparar la més mínima mesura de resistència enfront de l’Estat espanyol, que no van defensar fins al final als milers de persones processades. Més temorosos que les forces que podien desfermar anessin més enllà de la seva voluntat, com ho van fer l’1 i el 3 d’octubre.

Fi de cicle del processisme: la crisi del rol dels partits de la burgesia i petita burgesia catalana

"El procés, definitivament, s’ha tancat”, sentenciava Jordi Sànchez, ex secretari general de JxCat i un dels primers presos polítics, després de la ruptura de Junts en el Govern de coalició amb ERC. “Es tanca una etapa” també deia, sobre un període que va començar fa una dècada, des que en 2012 la política catalana s’havia caracteritzat per la cerca permanent d’un acord entre els dos grans partits independentistes.

A què ens referim quan parlem de procés? a una etapa en la qual aquests partits, i el món postconvergent, van conformar un front nacionalista al costat de la CUP, en menor mesura, per dirigir el que va acabar sent el major moviment democràtic d’Europa en l’última dècada. Una direcció política conformada també per les entitats sobiranistes, ANC (Assemblea Nacional de Catalunya) i Òmnium, que actuaven com a tentacles orgànics del Govern, com a part del front independentista de la burgesia i petit burgesia catalana.

Estem parlant llavors d’una fi de cicle d’una dècada que va començar a gestar-se abans del 2012, quan les aspiracions democràtiques del poble català van emergir com a part de l’enorme crisi de règim inaugurada després del 15M. El “no ens representen” després de l’impacte de la crisi de 2008 i les polítiques de retallades a Catalunya tenia el rostre dels polítics de la Generalitat governada pels convergents. Les cares dels Pujol i Artur Mas eren les més odiades quan milers omplien les places, fins a assetjar el Parlament en 2011 per evitar l’aprovació d’un gran paquet de retallades. Esclatava el moviment estudiantil amb vagues en les universitats, mentre es van desenvolupar dues jornades de vagues generals amb importants combats als carrers de Barcelona.

Així es va anar gestant un gran sentiment de ruptura amb el Règim del 78 que a Catalunya es va desenvolupar per la via de constituir una república catalana independent, que va tenir la seva expressió en les Diades, despertant la seva massivitat l’any 2012 amb un vuitanta per cent de la població catalana, segons una infinitat d’enquestes, que donaria suport al dret a decidir. I prop de la meitat, a vegades una mica més, a vegades una mica menys, la independència.

Santiago Lupe, en el seu article “El procés s’enfonsa: per què la "unitat popular" no emergeix com a alternativa?”parlava del procés com a “desviament mestre” del major afront contra el Règim del 78.

Clarament, la fi d’un cicle que comença en 2012, significa la fi o la crisi d’una etapa en la qual els partits històrics de la burgesia catalana van actuar de manera hàbil per transformar-se -sota múltiples crisis i ruptures- en capdavanteres de la independència. ERC va començar un ascens vestint-se amb la bandera de l’independentisme per competir amb els convergents. Aquests es van reconvertir també amb un discurs de ‘ruptura’ amb la vella convergència amb el rostre de Puigdemont; encara que mantenint enormes continuïtats com vam poder veure amb la gestió de la pandèmia. Aquest canvi de pell o “desviament mestre” va ser l’estratègia adoptada pels partits independentistes per fer front a la crisi de representació que havia colpejat durament al bipartidisme espanyol, així com a CiU i a ERC.

Com deia Santiago Lupe, “Els partits que en 2011 eren part del “no ens representen” català van passar a posar-se al capdavant del principal moviment hereu d’aquella indignació i que l’havia transformat en un impuls contra el Règim del 78 amb aspiració constituent. Però les conseqüències van ser desastroses per al moviment democràtic català, ja que aquesta direcció va suposar un fre des del minut zero d’aquest cicle, amb l’únic fi de preservar la bastimentada política i l’ordre social del capitalisme català i espanyol, que es va veure amenaçat si prenia un altre rumb; tal com amenaçaven amb marxar totes les patronals catalanes”.

Fi de cicle d’una dècada de processos de mobilitzacions, vagues i aixecaments del moviment democràtic català

Abans de partir-se en trossos, la unitat nacional del processisme burgès va acabar els seus objectius finals: desviar i derrotar al moviment independentista català als carrers. Per això, quan parlem de fi de cicle, hem de referir-nos també al final d’una etapa d’aixecaments i mobilitzacions del moviment democràtic català. Això no vol dir que s’hagi apagat per sempre aquest profund moviment, sinó que, cap a un futur ressorgiment, haurem de pensar les lliçons més importants, així com noves reconfiguracions polítiques a Catalunya.

El seu punt àlgid va ser el referèndum de l’1 d’octubre, en el qual les masses catalanes van sortir a defensar les urnes per votar, sota un autèntic Estat policia i una repressió, la del búnquer del 78, que va ser avalada per tots els partits del Règim. La resposta de part de les masses va ser ni més ni menys que una vaga política l’endemà passat, el 3 d’octubre, que va tenir un seguiment històric; una expressió clara que hi havia una voluntat majoritària de portar endavant aquesta ruptura.

Per tant, cal preguntar-se quins són els motius pels quals aquesta enorme força social no va aconseguir les seves aspiracions.

Treure les lliçons fins al final d’aquesta derrota, és clau per als corrents d’esquerra, anticapitalistes i revolucionàries. I la principal lliçó per pensar els motius de la fi d’aquest cicle de mobilitzacions és, el rol i la claudicació de la direcció processista, peça clau d’aquesta derrota.

Quin balanç fa la CUP d’aquest procés?

Després de l’actual crisi del Govern, Dolors Sabater i Eulalia Reguant, diputades de la CUP al Parlament, van dir que "La ruptura del govern és una mostra més del col·lapse d’una legislatura que podria haver obert un nou cicle, però que ja fa mesos que s’ha vist que no”. Reguant va apuntar que “l’estratègia de pacte amb el govern espanyol i la patronal, no permet afrontar les crisis que vivim i que “tampoc possibilita arribar als reptes col·lectius que tenim com a país en relació al dret a l’autodeterminació i per tant a la consecució de la independència”.

El primer punt de debat sobre l’estratègia de la CUP, és que el processisme ve demostrant des de fa una dècada que no es podria haver “obert un nou cicle” a favor del dret a l’autodeterminació, com propugnaven com a lema des de la CUP en la seva campanya electoral de gener del 2021, ni molt menys enfrontar la repressió de l’Estat.

Evidentment, el fet de que estem davant una derrota del moviment, és una qüestió que encara l’esquerra independentista no reconeix. Però llavors, per què, com afirma Reguant, la CUP va continuar fins fa uns mesos apostant pel que podria haver estat un “nou cicle” de la legislatura amb ERC i Junts?

Els resultats de l’estratègia dels partits d’ERC i Junts eren inevitables, la derrota estava assegurada: la possibilitat que la demanda democràtica de l’autodeterminació quedés vinculada a les reivindicacions socials que va plantejar el 15M i les vagues de 2012 -contra la precarietat laboral, la desocupació, els desnonaments, les retallades- anava a ser i així ho va ser, conjurada per ells.

Per què llavors l’esquerra independentista va optar per la “Unitat Popular” amb els mateixos partits que defensaven i aplicaven les retallades a la sanitat i l’educació pública i plans privatitzadors? Per què lluitaven per les demandes democràtiques amb aquests partits que, com no podia ser d’una altra manera, recularien davant l’Estat abans que apel·lar a la mobilització de la classe treballadora i els sectors populars per fer-li front?

Així ho assenyalavem molts en 2012, per la qual cosa vam ser titllats de sectaris per part de sectors de l’esquerra independentista o fins i tot de l’esquerra anticapitalista. Però el “processisme” va anar confirmant-ho a cada pas: del 2012 al 2017 posposant una vegada i una altra qualsevol desafiament. En 2017 quan volien que l’1-O fos una jornada de “cues en els col·legis” i el 3-O convocant a una descafeïnada “aturada de país” al costat de les patronals. I ho van fer en les setmanes, mesos i anys següents, desmobilitzant, reduint el dret a decidir a una declaració simbòlica, abstenint-se a la mobilització i autoorganització necessària per enfrontar la repressió de l’Estat, tot i que tot el Govern va acabar a la presó o en l’exili.

Amb aquesta successiva cadena de desviaments i derrotes, des del 2017 fins a l’actualitat la reculada del moviment era inevitable. ERC i JxCat van continuar promovent la desmobilització, mentre des de la Generalitat s’actuava amb la repressió contra els qui continuaven desafiant al règim, tal com vam viure en 2019 en les manifestacions contra la sentència. S’obrien nous objectius per al processisme: recuperar la normalitat autonòmica que pal·liés els càstigs en finançament i retirada d’empreses infringits per l’1O. I de la mà del govern del PSOE en 2018 i amb el govern de coalició amb Unidas Podemos en 2019, aquesta via de restauració autonòmica es va anar consolidant amb concessions mínimes.

La història d’aquests partits està repleta d’exemples que ho il·lustren, des dels fets d’octubre de 1934 fins a les crides a la calma de les primeres hores del cop d’estat de 1936.

La crisi d’estratègia de la “Unitat Popular” i l’aliança de classes

Per a l’Esquerra Independentista, què significa estratègicament, més enllà de la seva lírica, la Unitat Popular? A quines classes o sectors de classe inclou, a quins exclou i de quins es poden prescindir? Ha d’incloure a partits com l’extinta CiU, ERC o JxCat per apuntar cap a una ‘ruptura’?

Si bé la classe burgesa catalana, com a tal, no estava ni està al capdavant d’un projecte independentista, sí que ho estan –almenys formalment, encara que ara amb menor credibilitat- els partits que històricament representen els seus interessos comuns. No sense diferències ni contradiccions i fins i tot amb fraccions que expressen sectors de la petita burgesia i sectors mitjans.

Però a més es van donar des de la majoria d’una institució, la Generalitat, de la que no es pot obviar el seu caràcter de classe, ni abans, ni després de la seva integració al règim sorgit de la Transició.

Semblés que aquests sectors no només fossin indispensables per aconseguir en aquesta unitat popular una majoria com la conceben des de l’Esquerra Independentista, sinó que per a la tasca de conquistar el dret d’autodeterminació nacional se’ls pressuposa un rol central. No per res la principal posició política de Poble LLiure està en el Consell per la República, configurat per amplis sectors de l’independentisme i de JxCat. Altres sensibilitats, com Endavant, no participen d’organismes com aquest però s’han plegat de forma gairebé idèntica durant aquesta dècada a aquesta política de subordinació i conciliació de classes.

D’altra banda, considerant que fins i tot la majoria de la classe treballadora està lligada a les direccions burocràtiques de CCOO i UGT i que en cap cas van passar d’un suport formal a Catalunya al dret a decidir, mentre a la resta de l’Estat donaven un suport passiu a la “legalitat constitucional”, creiem que és necessari pensar els seus motius i perquè no va emergir una ala del moviment obrer que intervingués en la lluita per l’autodeterminació. Començant per reconèixer l’enorme feblesa de l’esquerra independentista catalana en el moviment obrer en general i la desconfiança que va generar en bona part d’aquest, els seus socis en el procés per l’“acord de país”.

Qüestió poc o res problematizada, especialment si es pretén en aquesta unitat popular que la classe treballadora sigui una mica més que “base de maniobra” discursiva, sinó la força social indispensable per portar endavant un programa que enfronti a la classe dominant.

És innegable el caràcter transversal d’un moviment democràtic que va ser popular i, per tant, interclassista. Així com el necessari front únic en l’acció sempre que tingués un sentit progressiu, per exemple contra la repressió de l’Estat central. El problema està en el fet que l’estratègia de ‘unitat popular’ transfereix aquestes qüestions directament a la direcció del moviment, teixint aliances polítiques amb l’enemic que acabarà, com ha acabat, derrotant-lo. I a més, en detriment o, directament abandonant una estratègia de classe. El caràcter interclassista del moviment reforça la necessitat de disputar quina classe hegemonitzarà el procés, si la classe treballadora o la burgesia, a través de la petita burguesia i els seus agents. Qui hegemonitza el procés? Per la CUP, la resposta a això sempre ha estat: que ho faci el front nacional català dirigit pels partits del procés.

Per tant, estem davant una crisi també de l’estratègia de la unitat popular, que no és més que l’estratègia de col·laboració de classes practicada durant tota aquesta etapa o cicle, que ha arribat a la seva fi. Aquesta fi de cicle del processisme, mostra una vegada més, la incapacitat de la petita burgesia o de sectors d’aquesta, de conquistar de manera íntegra demandes democràtiques, com el dret d’autodeterminació. Ha quedat palès que aquesta direcció tem més desfermar les forces socials necessàries per fer realitat la República independent de Catalunya, que als càstigs i la repressió de l’Estat central. Empesos a arribar fins i tot més lluny del que els hagués agradat, s’han rendit sense cap lluita.

Encara avui, enfront de la desfeta del Govern, la CUP insisteix en un comunicat sobre la unitat popular del 13 d’octubre de 2022, que s’“inicia un procés de diàleg intern per presentar una proposta de mínims a tots els agents socials i polítics del país”.

Sense estratègia per vèncer al poder de l’Estat

“La victòria no és el fruit madur de la ‘maduresa’ del proletariat. La victòria és una tasca estratègica” deia Lleó Trotsky en “Clase, partido y dirección”.

En un article “Restauració autonòmica i orfandat estratègica de l’esquerra independentista per a vèncer” debatem contra el concepte que va proposar Albert Noguera de “estratègia intersticial”, la qual “defugint de l’enfrontament directe amb l’Estat, consisteix a construir i normalitzar transversalment en la quotidianitat del país, ciutats i pobles, formes d’institucionalitat social i de pràctica política republicana paral·lela”. Considerem que aquesta hipòtesi s’inscriu en l’estratègia etapista de la CUP. [1]

Aquí plantegem que “Estem davant un debat estratègic fonamental, que és la definició de l’Estat i la seva relació amb l’estratègia. Potser aquí radiquen les arrels teòriques del gir socialdemocratizant de la CUP que la porta aprofundir la col·laboració de classes. L’Estat, lluny de ser només una “forma socialment reconeguda i legítima d’unicitat de poder, (…), una construcció social creada a partir d’una imputació atributiva de legitimitat que té lloc a través d’un procediment mental de la gent”, són forces i cossos de seguretat, presons, judicatura, prestos a actuar com tota la força de la coerció, quan els elements de consens no són suficients”. [2]

Però encara que la “normalització de formes d’institucionalitat social i de pràctica política republicana paral·lela” pugui danyar la legitimitat de l’Estat i el Règim, és innegable, que no resol el problema de l’enfrontament amb l’“Estat real”.

Per al marxista revolucionari Lleó Trotsky, l’estratègia implica “preveure la transformació de la política en conflicte armat i preparar-se per a aquest moment com ho fan les pròpies classes dominants”. Les demandes democràtiques es dirimeixen en la lluita de classes i no en els acords per dalt o en els parlaments.

La insurrecció democràtica, cobertura radical d’una estratègia estèril

Sota el títol de “Un nou cicle” la CUP va presentar un programa en les passades eleccions autonòmiques en el qual sostenen la necessitat d’una insurrecció democràtica. Una espècie de concatenació d’accions (referèndums, vagues generals, decisions unilaterals, etc.) que portin a l’Estat a haver d’acceptar/negociar l’autodeterminació de Catalunya. Però, com s’arriba concretament a aquest escenari?

Per a la CUP, la insurrecció democràtica “com una mobilització sostinguda en el temps” és la clau per aconseguir el dret d’autodeterminació. Però aquesta acció radical es limitaria a ser un element de simple pressió sobre la comunitat internacional i el propi Estat espanyol com a manera de forçar unes negociacions que desemboquin en un referèndum acordat. Una dinàmica d’accions “radicals” posades al servei d’una estratègia de negociació amb l’Estat amb un objectiu impossible.

D’aquesta manera, tota la radicalitat que va tenir la lírica de la seva proposta, va estar al servei d’un pla que en el seu contingut és moderat, assumible per la direcció processista que, no obstant això, després del seu gir de tornada a l’autonomisme es troba avui en fallida amb la ruptura del Govern. I per tant, una proposta funcional a buscar la “unitat estratègica” i “grans acords nacionals” amb els partits de la burgesia i la petita burguesia catalana.

L’estratègia desplegada per la CUP per als Països Catalans comparteix la il·lusió que, per a l’obtenció de la independència i les transformacions socials, l’estratègia és la de conciliació amb la seva respectiva burgesia, en aquest cas per mitjà de l’acord amb els seus partits polítics històrics. Mentre que la necessària independència política de la classe treballadora per portar endavant transformacions revolucionàries i la lluita de classes estan absents.

Això implica negar la centralitat de l’única força social que amb una política hegemònica té la capacitat de dislocar l’estat burgès, derrotar la repressió i portar fins al final la consecució de les aspiracions democràtiques populars: la classe treballadora.

Socialisme i autodeterminació nacional: etapisme o estratègia independent?

Quin és l’“encaix” del socialisme que l’esquerra independentista sempre va tenir com a divisa en les seves banderes? És una fase posterior a la independència, després de la conquesta d’un Estat català burgès? O és el socialisme, una condició per exercir l’autodeterminació?

Per a la CUP “l’autodeterminació és una peça clau en la via al socialisme en el context dels països catalans”, o dit d’una altra manera per ells mateixos “la clau per poder exercir la resta de sobiranies”. No obstant això, per als qui lluiten en la perspectiva del socialisme revolucionari, és justament al revés. El socialisme, és a dir la derrota de l’Estat de la burgesia i la constitució d’un poder obrer i popular, és la via perquè l’autodeterminació nacional sigui una realitat. La “sobirania” política de la classe obrera i la seva emancipació dels partits de la burgesia i la petita burgesia és la clau per lluitar pel socialisme.

Com va demostrar la monstruosa degeneració burocràtica de l’URSS en mans de l’estalinisme, el socialisme no es pot construir “en un sol país”, si hi ha una “etapa” en algun sentit, ho és en el de l’extensió de la revolució en el pla internacional. [3]

Per tant, no es podrà configurar aquesta transformació en una “etapa” pels drets democràtics com el d’autodeterminació, on es pot lluitar per la independència de Catalunya, i una altra posterior, que encari les transformacions socials anticapitalistes. Estem vivint avui el fracàs d’aquesta estratègia etapista.

Al mateix temps que no combreguem amb aquest esquema etapista -amb diferents formulacions històriques des del menxevisme, l’estalinisme o diversos populismes i fenòmens d’alliberament nacional en el segle XX- i la col·laboració de classes que desprèn en la política, fugim de les posicions de l’“esquerra” que sota un discurs “de classe” rebutgen les aspiracions democràtiques del moviment o com a màxim, proposen un “referèndum pactat amb garanties jurídiques”; una quimera reaccionària que només pot servir per mantenir l’opressió nacional espanyola. Com el rol que van jugar Podemos i IU, totalment adaptat al règim espanyol, clau per cobrir per esquerra l’ofensiva del règim contra el moviment català. [4]

La república catalana serà una república de la classe treballadora o no serà

Creiem que aquests són els grans debats d’estratègia dins de l’esquerra anticapitalista, que acaben perdent la perspectiva que, primer, sense una lluita conscient contra les classes dominants i el seu Estat, tota revolta acaba desviada -en governs que busquen reconstruir els règims en crisis que administren la decadència capitalista- o derrotada. Avui podem veure aquest resultat en l’experiència catalana, amb un moviment dirigit pels partits del processisme per desviar tot cap a una restauració autonòmica.

En segon lloc, s’acaba perdent una perspectiva de classe. Per exemple, la CUP, assimila acríticament les formes “ciutadanes” o “movimientistes” que adopten les revoltes en l’actualitat, i d’aquesta manera abandonen una perspectiva de lluita perquè la classe treballadora prengui un paper central, hegemònic.

La jornada de vaga general del 3 d’octubre i el seu alt seguiment desmenteix la idea que la classe obrera no podia intervenir per alguna mena de problema objectiu. Mostrant que, fins i tot mentre les direccions polítiques i sindicals majoritàries no estaven per impulsar aquesta jornada, sinó per una “aturada de pais”, es va donar aquesta enorme vaga i manifestacions després de la repressió. La CUP i l’esquerra independentista, en comptes d’apostar per desenvolupar aquest camí, torna a insistir una vegada i una altra en el parany del front nacional català i la política de col·laboració de classes.

Per a Noguera la transformació de les últimes dècades del capitalisme productiu a un financer o immaterial juntament amb el desenvolupament de la robòtica, “permet al capital reconstituir-se en un poder social independent de la plusvàlua que es mantindria i es multiplicaria sense intercanvi directe amb el treball en l’esfera productiva…” . [5] Ja no és vital la classe obrera per a la producció del capital, la qual cosa dona arguments “teòrics” per fonamentar la pèrdua de pes econòmic i centralitat política de la classe treballadora com a subjecte polític; quelcom que no té el més mínim manteniment empíric. Per contra, la classe obrera és més extensa que mai en la seva història. I més enllà de la seva fragmentació, la robotització, entre altres transformacions, també hi ha tendències oposades. I, en termes generals, la classe treballadora continua estant potencialment "al comandament" de totes les “posicions estratègiques” sobre les quals funciona la societat (transport, comunicacions, la gran indústria, els serveis en general, etc.).

I en tercer lloc, s’oblida la necessitat d’un combat, no sols amb les institucions dels règims polítics i els seus partits, sinó amb els corrents neo-reformistes que es preparen per desviar tals processos de revoltes. És a dir, no es tracta de negar l’espontaneïtat, sinó de pensar en la necessitat de canalitzar-la, en disputa amb les direccions polítiques que buscaran capitalitzar-la per perspectives reformistes.

En un article molt interessant, Matías Maiello plantejava com aquesta reflexió porta a un problema semblant del qual donava compte Lenin en el seu clàssic fullet, Què hacer? a principis del segle XX: “L’“element espontani” és la forma embrionària del conscient, però com més poderós és l’auge espontani de les masses, més es fa necessari el desenvolupament dels elements conscients, és a dir, de fortes organitzacions revolucionàries”. No obstant això, tendències com la CUP sostenen l’equació contrària: que l’auge espontani permet obviar la lluita contra el reformisme i la burocràcia i, en el cas català, contra les direccions del processisme.

L’elecció democràtica del poble català de decidir si vol constituir-se en un Estat propi o no, trastoca de tal manera l’ordre existent i genera tals resistències entre els capitalistes catalans i espanyols, que la seva consecució efectiva, està lligada indissolublement a vèncer aquesta resistència per la via de l’acció revolucionària i de transformacions socials en un sentit socialista.

I ho serà en tant que puguem construir una organització revolucionària que agrupi els sectors més conscients de la nostra classe perquè lluitin conseqüentment per aquesta perspectiva i ajudi a que la classe treballadora es desfaci dels actuals dirigents en els sindicats majoritaris, les il·lusions que alimenten des de l’esquerra reformista i els trets de defensa del nacionalisme espanyol que hi ha encara en franges importants de la nostra classe.

La República catalana serà de la classe treballadora o no serà, i per a això la lluita fraternal al costat de la resta de les i els treballadors de l’Estat es torna imprescindible. Per tant, una Catalunya independent i socialista, només podrà ser possible si en la resta de l’Estat es desenvolupa la solidaritat amb aquest poble germà des de la convicció que un poble que oprimeix a un altre no pot ser lliure. L’única posició que pot soldar la unitat de la classe treballadora de tot l’Estat en una lluita comuna que permeti acabar amb la Monarquia i el Règim. En la perspectiva d’estendre el dret a decidir a totes les nacionalitats històriques de l’Estat espanyol, soldant la fraternitat entre els seus pobles i la classe obrera, en el camí de la construcció de la lliure Federació de Repúbliques Socialistes Ibèriques.