L’assemblea que va ratificar l’acord va tenir lloc aquest dimarts a la tarda en el Palau de Festivals de Santander, en un ambient de tensió entre els treballadors i els delegats sindicals de la comissió negociadora. La reunió va ser en realitat un acte dels sindicats, CCOO, UGT i USO per demanar el vot a favor de l’acord. Però la gran quantitat de treballadors disconformes amb el preacord va acabar convertint l’acte en una assemblea real. Els delegats es van veure obligats a obrir un “torn de preguntes” abans de la votació, en el qual la gran majoria dels treballadors van criticar els límits del preacord enfront de les expectatives inicials per les quals van sortir a lluitar. Mostraven així la voluntat d’una part dels vaguistes de seguir amb la lluita.

Recordem que les exigències inicials dels treballadors eren que no desaparegués el contracte de relleu (la prejubilació), ni el plus de distància, els quals volien ser eliminats per Pymetal. També que no desaparegués el cobrament dels endarreriments, del qual demanaven que es prengués com a referència l’IPC real de cada exercici. Així mateix, exigien una revisió salarial a causa de la inflació, amb una pujada del 6,5% per a 2021 i per a la resta dels exercicis que aquest increment s’ajustés al 100% de l’IPC real.

La patronal, per part seva, tractava de llançar un atac en tota la línia als drets dels treballadors. Els salaris portaven congelats des de 2020, i el conveni vençut any i mig. En la segona setmana de vaga, la proposta de Pymetal va ser la d’eliminar el plus de relleu i el plus de distància, una paga única per treballador de 600 euros corresponent a 2021 i un increment salarial del 4,5%. A més, oferia en 2023 un increment salarial del 3,5% i revisió a taules en el 60% de l’IPC real de l’any, sense pagament d’endarreriments. En 2024, l’increment salarial seria del 3,5% amb la mateixa de taules.

El preacord que van presentar els sindicats en l’assemblea conserva el plus de distància i el contracte relleu. Així mateix, aconsegueix un increment salarial a taules en 2021 del 3,5%, més pagament d’endarreriments de 250 euros. En 2022, un augment del 4,5% a taules, amb abonament d’endarreriments del 8%, i revisió de l’IPC Real al 65% sense endarreriments. En 2023 i 2024 un 3% d’increment a taules, amb una revisió de l’IPC Real al 85% sense endarreriments.

Aquest preacord va ser ratificat en l’assemblea, amb 495 vots a favor. Però com diem, en l’assemblea de més de 1200 treballadors l’ambient no va deixar de ser tibant en tot moment, pel fet que una bona part dels treballadors consideraven que es podria haver aconseguit més. El crit que l’acord “no ens val” i “seguim”, referint-se a la vaga, inundava per moments la Sala Argenta. I és que l’acord amb Pymetal, si bé no elimina els drets consolidats del conveni que els treballadors consideraven fonamentals -com els plusos de distància, el plus conveni i el contracte de relleu- suposa també un acord salarial a la baixa.

Malgrat això, les lliçons són clares. La vaga ha demostrat que no era veritat el que plantejava Pymetal que si els treballadors lluitaven per conservar els seus drets, els costos anaven a resultar inassumibles per a les pimes. Per part seva, les declaracions de la CEOE a través de la Federació Càntabra del Metall, que engloba a les grans empreses del sector, també es van demostrar falses en afirmar que la vaga era “un luxe que no ens podem permetre”. La lluita dels treballadors també ha demostrat per a qui treballen els principals mitjans de comunicació, que presentaven als vaguistes com a delinqüents, sobredimensionaven les propostes de la patronal, o silenciaven el conflicte. La vaga és un pols, la determinació dels treballadors i la seva força, que es va expressar en un 95% de seguiment de la vaga i en piquets contundents en els principals polígons i drassanes de Cantàbria, és la que va fer possible torçar el braç a la patronal i frustrar els seus objectius inicials.

No obstant, no es va aconseguir tot l’esperat. La pregunta d’un treballador “quines possibilitats tenim d’aconseguir alguna cosa més?”, és, segurament, la pregunta que va quedar rondant als caps de tots el que van acudir a l’assemblea. El principal obstacle per aconseguir “alguna cosa més” han estat els propis dirigents sindicals que lideraven la vaga. Això va ser així des del principi del conflicte, si bé en l’assemblea del dimarts va ser més tangible que mai. La vaga es va estendre i va aconseguir un gran seguiment malgrat moltes de les accions dels sindicats. La no preparació d’una caixa de resistència és un fet incomprensible a ulls dels treballadors. Això hauria suposat un matalàs econòmic per als vaguistes, i una manera de concretar el suport de totes les persones que se solidaritzaven però que no treballaven en el metall.

Així mateix, tampoc tenia sentit que la vaga es convoqués sense realitzar abans assemblees per centre de treball o per polígon que permetessin als treballadors discutir els motius de la vaga, prevenir-se davant el xantatge de la patronal, i organitzar de manera democràtica els piquets. Aquestes assemblees haurien permès una major participació i mobilització dels treballadors que van decidir no acudir als piquets, així com nomenar representants que vigilessin les propostes de la comissió negociadora, en la qual tan sols hi havia delegats de CCOO, UGT i USO, i cap treballador sense afiliació sindical.

Finalment, va resultar crucial per a posar límits a la vaga, que no es convoqués vaga en les grans empreses del metall, que no estan dins de Pymetal, sinó de la Federació Càntabra del Metall. No obstant això, també es veuen afectats per la inflació i són part del mateix procés productiu, la majoria de les pimes del metall treballen per a aquestes grans empreses i la vaga les va deixar totalment paralitzades. Organitzar la solidaritat amb les plantilles de les grans empreses del metall, amb convenis propis, i que sortissin a lluitar al costat dels treballadors de les pimes hauria suposat un gran incentiu a la lluita.

Malgrat tot això, hi ha alguns elements que permeten afirmar que existien possibilitats reals d’aconseguir un millor acord. El primer d’ells és l’enorme seguiment de la vaga, del 95%, un altre la gran participació en la manifestació de setmana passada (20.000 persones van acudir a la manifestació a Santander, una de les més grans en dècades), i, especialment, la radicalització i creixement dels piquets en aquesta setmana, la tercera setmana de vaga, que mostra que hi havia suficient força i voluntat de lluitar com per a continuar la lluita i aconseguir un major increment salarial en el conveni. Cal afegir la moral de lluita que hi havia en l’assemblea del dimarts. Si bé CCOO, UGT i ÚS van demanar el vot favorable, 242 treballadors van votar en contra i més de 400 treballadors es van abstenir de votar. Una base que expressa el descontentament i que la força de la vaga encara no estava esgotada.

La lluita dels treballadors de Cantàbria perquè s’incloguessin en el conveni clàusules de revisió salarial d’acord amb el 100% de l’IPC, que eren els objectius inicials de la vaga, continua vigent. La lluita dels obrers del metall a Cantàbria mostra el camí. La confiança dels treballadors en les seves pròpies forces per a sortir a lluitar i parar la producció és el que permetrà, no sols resistir a la patronal, el xantatge de les elèctriques i la pujada de preus per la inflació, sinó aconseguir millores i avanços en el futur independentment de qui est en el govern autonòmic i en el govern central, i independentment del silenci i les mentides dels mitjans de comunicació.