Món obrer

PRECARIETAT LABORAL

Fórmula màgica perquè "La Casa de las Carcasas" triomfi? No, es diu explotació

L'altre dia em va aparèixer una notícia en El País que parlava d'una empresa en la qual vaig estar treballant i on vaig tenir una experiència de merda (parlant sense miraments). Vendre o al carrer: aquest podria ser el lema de la Casa de les Carcasses (i de moltes altres) i de com màgicament el seu fundador s'ha fet milionari. Bé, màgicament no: és el que té pagar 500€ a les teves treballadores.

Verónica Landa

Barcelona | @lierolaliero

dimarts 30 de març| edició del dia

Estava buscant feina a botigues i un dia em van trucar per a fer una entrevista a la Casa de les Carcasses. Les condicions no eren del tot dolentes per al que és el sector, treballant 20 hores setmanals i cobrant 530€ bruts. La resta de condicions, comuna en moltes altres botigues, eren els torns rotatius de matí i tarda (impossible conciliar res amb un treball així); treballar dissabtes i diumenges lliurant un dia entre setmana, i una vegada al mes un diumenge; botiga en ple centre de Barcelona amb un horari fins a les 22.30 en dissabte i fins a les 20.30 en diumenge. Qui hagi treballat en una botiga, i més si és d’un lloc cèntric o centre comercial, sap que l’horari de tancament no és real i que no sortiràs a l’hora (amb sort, sortiràs 30 minuts més tard). A més, se suma que teníem prohibit posar-nos a recollir o baixar persiana perquè no entrés més gent fins a l’hora del tancament.

Després està el tema de les comissions. Si alguna vegada heu anat a la Casa de les Carcasas a comprar una funda de mòbil, segurament us hauran insistit a comprar una altra, a posar-vos un cristall o a vendre-us un pack paloselfie-carregador- el que toqui en aquest moment. Bé, no és que fóssim pesades i insistíssim, és que ens obligaven. Primer, si volies cobrar un plus del 10% o del 15%, i després perquè si no complies uns objectius de venda, cada setmana el teu nom apareixia en vermell i amb una careta trista, la teva encarregada et donava un sermó i si continuaves així, et posaven en un pla de seguiment i si no milloraves, porta. A més, el contracte es renovava cada 3 mesos i nomes ho feien les que arribaven a tots els objectius.

Arribar cada dilluns i haver de veure que no compleixes els objectius de venda, que les teves companyes han d’arribar a fer tripijocs per a poder complir-los i cobrar aquest plus que realment necessiten, que l’encarregada es dediqui a seguir-te per la botiga per a veure si estàs venent més, que vingui l’encarregat de zona i faci el mateix...és una pica-baralla constant, dia a dia, que se suma a les condicions en les quals treballes.

I quins eren els objectius? Vendre més de dues coses per tiquet, amb un import mínim, que en cada tiquet hi hagués un cristall de mòbil, que es venguessin accessoris, que no et fessin canvis o devolucions. Si venies una funda de 20€ era igual, no estaves fora de perill perquè només havies venut un article, per posar un exemple.

El dia que vaig entrar a treballar la meva encarregada em va dir que es contractaven preferentment noies i joves, que no arribessin a 30, per un tema d’imatge de l’empresa. Em van dir que no volien barrejar nois i noies en una botiga per a evitar “problemes” (de rotllos, entenem). Però la veritat és que el treball en botigues majoritàriament l’ocupen dones, dones joves i migrants. Mals horaris, baixos salaris i contractes a temps parcial que es van renovant: la precarietat té rostre de dona, ja ho sabem.

Jo, per sort, vaig trobar un altre treball al poc temps i me’n vaig anar. Però allí hi havia noies molt enxampades que no podien deixar aquest treball encara que estiguessin fartes de les pressions de venda cada vegada més difícils d’aconseguir, per no poder veure als seus fills i filles, per no voler treballar tots els diumenges, però que es veien obligades a quedar-se perquè havien de continuar mantenint a les seves famílies.

M’encanta llegir com posen al fundador d’aquesta empresa -dit sigui de pas, va ser president de les Noves Generacions del PP- com a jove emprenedor que aconsegueix sobreposar-se i aixecar gairebé un imperi de carcasses, però no es diu res de la contrapart: de treballar fins a dos quarts d’onze de la nit, d’haver de vendre costi el que costi, de tancar un dissabte a les onze de la nit i de veure com s’aprofiten de la necessitat de treballar de les companyes que tenia.




temes relacionats

Contractes laborals   /    Xarxa de Treballadores precàries   /    Conflictivitat laboral   /    Món obrer   /    Precarietat laboral   /    Explotació laboral   /    Jovent   /    Acoso laboral

Comentaris

Comentar