Després de l’aprovació de la contrareforma de les pensions pel 49,3, la determinació de la part més activa del món obrer, la que està en lluita i té a les seves mans el futur del país, ha donat un salt. La jornada potent i massiva del 23 de març confirma i amplifica el moment prerevolucionari obert després del cop antidemocràtic utilitzat pel govern de Macron/Borne.
La Intersindical no ha estat superada encara, però es veu confrontada a un altre tipus de moviment respecte de les vuit primeres jornades d’acció, un moviment de masses que té dificultats per controlar i canalitzar. La lluita de les masses està composta de tres elements:
a) La conjunció entre la radicalització i la massivitat i el desenvolupament de l’espontaneïtat
En totes les mobilitzacions s’ha notat una nova determinació, una «atmosfera d’“Armilles Grogues”» com descriuen a Matignon, formada per treballadors en colera que comencen a separar-se en l’acció de les manifestacions pacifiques que planteja la Intersindical. El nostre corresponsal a la ciutat obrera de Le Havre, Arthur Nicola, dona testimoniatge d’aquest canvi d’aire dels manifestants: "Mentre s’encenien focs amb escombraries abans del començament de la manifestació, aquesta es va dividir ràpidament en dues, amb la comitiva intersindical local d’una banda i una marxa de manifestants per un altre, composta en particular per vaguistes de la Unió Local (UL) de Harfleur i d’altres sectors de la ciutat. Frédéric Bichot, cosecretari de la UL, va explicar al nostre micròfon: «avui, seguint un recorregut ben ordenat i dissenyat per no molestar a ningú, veiem que ja no s’ajusta a la realitat de la lluita, avui entrem en una lluita més dura".
b) L’entrada de la joventut
Després del 49.3, la joventut universitària i dels liceus, que fins al moment no havia aconseguit entrar a fons en la lluita, comença a entrar més massivament en la batalla escandalitzada per la brutalitat antidemocràtica del president. Això es va poder veure durant les manifestacions nocturnes a París, però també a Estrasburg, Rennes o Nantes, per citar només algunes ciutats. També va ser visible durant els dies previs en les multitudinàries assemblees generals que es van celebrar en diverses universitats, com a Le Mirail a Tolulouse, Paris 1, Montaigne a Bordeus o la Paul Valery a Montpeller. El dijous 23 de març, segons les organitzacions universitàries i dels liceus, 500.000 joves es van manifestar, 150.000 d’ells a París. També van ser de la partida universitats poc acostumades a mobilitzar-se com Assas de París, diverses escoles d’enginyeria com Agro Paris Tech i INSA Toulouse i nous liceus.
Diversos factors es conjuguen per explicar aquest salt. Els estudiants van viure malament el confinament durant la pandèmia i el llarg tancament de facultats decretat pel govern. A la llista de greuges s’afegeixen les promeses incomplertes relatives a la reforma de l’assignació de beques, que no beneficien a una gran part dels estudiants en dificultat, a causa de la falta de fons. La negativa del parlament de mantenir els esmorzars universitaris a un euro ja havia caigut com una galleda d’aigua freda en el marc d’una creixent precarietat i pobresa estudiantil. Entre els encara més joves, la possible reforma del servei nacional universal (SNU) preocupa molt als estudiants de batxillerat, molt presents en la marxa de París. En aquest marc la decisió de Macron d’imposar-se per la força després de manifestacions massives va caure com una bufetada, un veritable menyspreu. Com diu un estudiant de Paris 1 citat per Le Monde: "Si el Govern es veu obligat a fer això i no respecta l’expressió democràtica dels francesos al carrer, quin futur polític ens espera als joves?".
c) Vaga simultània de diversos sectors estratègics
Des del 7 de març es desenvolupen vagues reconduïbles en diversos sectors estratègics. Aquest és el cas dels treballadors de l’energia i del gas, el refinament del petroli, les terminals petrolieres que reben i emmagatzemen el cru en els ports, de forma seguida la vaga dels portuaris, els treballadors ferroviaris encara que en menor mesura que els altres sectors i la vaga dels recol·lectors d’escombraries. Aquesta vaga s’ha transformat en el principal símbol de la lluita perquè des de fa setmanes s’acumula escombraries als carrers de París (que alhora ha facilitat la crema d’escombriaires i els innombrables focus de foc en les protestes) i els escombriaires i els que netegen les clavegueres s’han convertit en veritables herois d’aquest conflicte social. Però també cal afegir als escombriaires de diverses altres ciutats que estan, o han estat, també en lluita com les de Nantes, Saint-Brieuc o Antíbol i Poitiers.
Com ja vam plantejar, aquestes vagues van donar un salt després del 49.3 amb la paralització de la refineria de Total de Normandia, la més gran de França, i la vaga salvatge del manteniment de trens del centre Chatillon, que està afectant el funcionament dels trens d’alta velocitat (TGV) a tot l’oest de França. Encara que diversos d’aquests sectors estratègics són els sectors d’avantguarda habituals d’altres grans moviments de contestació. És la primera vegada que les seves vagues són gairebé simultànies, quelcom que amplifica l’efecte del moviment, al contrari que en 2019, quan aquestes vagues no estaven coordinades, o en 2016. Llavors, només un o dos d’aquests sectors estaven realment mobilitzats.
Lligat a la crisi política oberta després del 49.3 que vam descriure la setmana passada, la presència d’aquests tres elements units al carrer contra Macron expliquen l’actual fortalesa i dinàmica del moviment. Tot i que el nivell de violència no assoleix el dels armilles grogues, potser mai des de 1968 un moviment social havia arribat tan lluny en el seu nivell de confrontació amb el poder.
Per què és necessari una major organització dels sectors en lluita per a vèncer
La fortalesa i dinàmica de l’actual lluita li dona moral i força a l’avantguarda del moviment, creient que és possible que Macron cedeixi i retiri la seva reforma, com va ser el cas del Jacques Chirac en 2006, després, fins i tot, que la llei del Contracte de Primera Ocupació hagués estat no només votada sinó també promulgada pel president de llavors. No obstant això, avui, a diferència del 2006, la situació és completament diferent. La forta mobilització liderada per la joventut d’aquella època, encara que era molt radicalitzada en els mètodes de lluita, tenia un caràcter més antineoliberal que anticapitalista. En tant que el règim de la V República, encara que venia de sofrir els primers sotracs de la crisi orgànica —com l’arribada de Jean Marie Le Pen a la segona volta de les eleccions en 2002 i sobretot la victòria del NO en el plebiscit sobre el Tractat Constitucional Europeu en 2005 o la revolta de les banlieues en el mateix any—, era més fort que l’actual. Finalment, el bipartidisme dreta-esquerra encara funcionava, per la qual cosa una victòria social podia ser encara absorbida dins del marc institucional d’aquest, com va ser el cas davant de l’avançament de les eleccions per Chirac i la victòria de l’Esquerra Plural, hegemonitzada pel PG.
Avui dia Macron no pot cedir. Si cedeix —com li demanden des de les forces sindicals fins a la França Insubmisa— en el marc de la feblesa de la seva presidència i de la forta crisi del règim de la V República i les seves creixents polaritzacions a esquerra i dreta, s’obriria una situació prerevolucionària. Agarrats per sorpresa, sobre una mobilització espontània i explosiva però que no qüestionava la relació salarial, espantats pel nivell de violència en els seus barris de luxe i els llocs del poder, els grans patrons van pressionar a Macron perquè cedís parcialment, en la mesura també que aquesta reculada del poder no seria aprofitat en l’immediat pel moviment obrer per la política hostil de les direccions sindicals fins els Armilles Grogues.
En la situació actual més explosiva tant per la crisi dels de dalt, com per la potència i el caràcter objectivament —i creixentment en la subjectivitat a nivell de l’avantguarda àmplia— anticapitalista de la mobilització dels de baix, una reculada mateixa parcial de Macron només pot encoratjar el desenvolupament de la mobilització revolucionària del moviment de masses. Al mateix temps, fins i tot un compromís parcial com el que busca la Intersindical —que ahir va demanar a través de Laurent Berger una pausa, abandonant l’exigència de retirar la reforma— és inadmissible a causa de la intransigència neoliberal reforçada després de 2008. [1]
Aquesta intransigència patronal es veu reforçada per la perspectiva de noves crisis financeres —com va posar en relleu la fallida del Silicon Valley Bank als Estats Units— i l’encariment del deute sobirà a causa de la pujada dels interessos. La burgesia francesa intentarà carregar aquestes crisis sobre les espatlles del proletariat, com demostra l’actual reforma i com exigeixen els sectors més bonapartistes del règim. En aquestes condicions nacionals i internacionals, acceptar una retirada parcial establiria un precedent preocupant per al règim.
Tot l’anterior subratlla que avui aconseguir la retirada de la reforma passa ineludiblement per la derrota de Macron. Aquest combat contra la figura central de la V República, que concentra tots els elements més reaccionaris, implica un nivell de lluita molt superior a l’actual, un salt en la generalització de la vaga al conjunt dels treballadors, en altres paraules, la concreció de la vaga general política. El mèrit de la revolta dels Armilles Grogues és haver plantejat aquesta qüestió darrere de la consigna de “Macron, dimissió” i dirigint les seves manifestacions contra el Palau de l’Elisi, però a causa de l’absència dels sectors centrals del moviment obrer era incapaç de resoldre-la. Les forces profundes i esteses del moviment actual, no sols en les diferents capes del proletariat sinó ara també en la joventut, comencen a crear la disposició de forces per a resoldre la qüestió, a condició de donar un salt en l’organització de les masses en lluites. Aquesta feblesa continua sent el taló d’Aquil·les del moviment actual.
Un problema urgent a resoldre: l’organització dels sectors en lluita
Els comitès d’acció per la vaga general són una poderosa eina per organitzar a les masses en lluita. Els mateixos tenen per tasca la d’unificar la lluita defensiva de les masses treballadores, al mateix temps que donar a les masses la consciència de la seva pròpia força per passar a l’ofensiva contra Macron i l’Estat capitalista. En l’immediat això passa per organitzar les següents tasques del moviment:
a) Sostenir els piquets de vaga
El fet que la vaga encara no es generalitzi converteix en una tasca de primer ordre que l’avantguarda del moviment cap a la vaga general es mantingui dempeus. Aquest element no només és important per la relació de forces i la possibilitat de paralitzar l’economia, sinó per aixecar la moral del conjunt del moviment. Com diu una activista docent de Montpeller: «El fet que hi hagi sectors en vaga amb bloquejos ens motiva, creiem en això». És precisament per aquests diferents motius, que el govern ha accelerat la requisició de les refineries. En un cop precís, a l’altre dia de la jornada d’acció del dijous, ha aconseguit desallotjar la TIRU d’Ivry, el major incinerador d’escombraries d’Europa i bastió central de la vaga d’escombriaires.
A través de les xarxes socials, de les relacions intersindicals i entre activistes en els bastions de la lluita com a Le Havre, Fos sur Mer a Marsella, o Saint Nazaire prop de Nantes centenars d’activistes obrers, sindicalistes, estudiants i activistes solidaris venen posant el cos a les amenaces de les forces de l’ordre amb resultats dispars. Però forces per parar aquestes provocacions no falten: en comptes de centenars hauríem de ser milers i fer retrocedir a les forces de l’ordre.
Prenguem l’exemple de Le Havre. El 23 de març es van mobilitzar 50.000 als seus carrers, en una manifestació altament combativa com descriviem abans. Si la CGT de la refineria, del port o les unions locals fessin una crida a decidir per fàbrica, per oficina, lloc de treball o estudi a representants en un comitè d’acció de la ciutat per la vaga general, segurament es multiplicarien els milers de combatents per sostenir els piquets tot el dia, és a dir, destacaments de combat de treballadors i estudiants severament disciplinats per impedir que facin fallida les vagues.
b) Generalitzar la vaga al conjunt de la classe
Hem mostrat la fortalesa i les posicions estratègiques que estan en aquests moments en vaga il·limitada. Encara que són considerables i majors que en qualsevol altre moviment social de les últimes dècades, per generalitzar la vaga i vèncer és necessària l’entrada d’altres sectors estratègics que de moment es mantenen al marge i sobretot de la massa proletària actual, constituïda per milions de treballadors precaris o amb sous baixos. Molts d’aquests sectors es manifesten en les jornades d’acció convocades per la Intersindical o donen suport al moviment i demanen que s’endureixi, com demostren les enquestes des del 7 de març.
Però davant l’absència d’una vaga reconduïble en aquests sectors, la política de la intersindical és limitar el repertori d’accions a manifestacions cada vegada més impotents davant la violència de la burgesia i el seu Estat en crisi, explicant que aquests treballadors no poden fer massa dies de vaga i sacrificar els seus baixos salaris. Res més lluny de la realitat. Els treballadors estan disposats a fer enormes sacrificis si veuen un programa i unes perspectives que els permetin canviar qualitativament les seves miserables condicions de vida i de treball. Això és el que mostra un dels herois d’aquest moviment social, un recol·lector de residus d’Ivry quan declarava en el seu vuitè dia de vaga: "Guanyo 2.000 euros nets treballant de nit, i ni tan només puc arreglar-me-les amb això. Ploraré a final de mes i els mesos següents. No vam fer un fons de vaga per no tacar el moviment. Fem vaga per convicció".
És aquesta convicció i determinació de ferro que la Intersindical no aconsegueix inculcar en la majoria de la població activa que aclaparantment rebutja la reforma. Negant-se a polititzar la lluita i ampliar el plec de reivindicacions a totes les demandes més sentides pels sectors més explotats de la nostra classe —com els baixos salaris, la inflació i l’escala mòbil de salaris, les condicions de treball i multitud de reclams que avui es discuteixen al país— la Intersindical boicoteja conscientment l’entrada dels sectors més explosius de la nostra classe. És que això afirmaria una dinàmica revolucionària de la lluita que la Intersindical vol evitar per tots els mitjans, tement ser sobrepassada per les masses en lluita. Però aquests sectors profunds del proletariat no entraran amb tota la seva força en la lluita si ningú els dona una perspectiva de victòria, els fa una crida amb un programa ofensiu i una determinació de ferro per aconseguir-lo. Els comitès d’acció, al costat dels sindicats i UL combatius, o de les Interpros quan tinguin una existència real —encara que aquestes s’han desenvolupat de manera més feble respecte a 2010—, unificant als principals sectors que estan en la lluita tindrien l’autoritat de fer aquesta crida.
c) Prendre la lluita a les nostres mans
Durant tota la primera fase d’aquest moviment, la Intersindical va deixar per fora del seu poder de decisió als treballadors: les assemblees en els llocs de treball. Fixant una sola reivindicació limitada i un calendari d’accions decidides per dalt, la Intersindical va pasivitzar la iniciativa del moviment de masses. Després del 49.3, l’espontaneïtat de les masses en lluita s’ha despertat. És l’hora que la lluita sigui dirigida pels seus veritables protagonistes. Els comitès d’acció són l’únic mitjà d’arrabassar-li a la burocràcia el control del moviment, fer fallida la seva resistència a elevar la lluita al terreny polític el que desarma a les masses en la seva lluita contra l’Estat capitalista i el règim reaccionari de la V República, i reforçar la moral i l’heroïcitat dels combatents extirpant de la seva consciència la docilitat i passivitat que inculpen els caps sindicals, especialment el més arrossegat d’ells, Laurent Berger.
Els tres elements units converteixen als comitès d’acció per la vaga general en una eina indispensable per guanyar. O dit d’una altra manera, la condició de la victòria del proletariat és la superació de la direcció actual. La unitat de la Intersindical presentada, fins i tot per molts sindicalistes de base, com la clau de la victòria no sols al començament del moviment sinó al dia d’avui és una insensatesa, un crim enfront del punt mort cada vegada més explícit de l’estratègia de les cúpules de les federacions. A aquest camí de la derrota, cal oposar la generalització dels comitès d’acció per la vaga general.
En el seu últim plenari nacional la Xarxa per la Vaga General va fer una crida a les masses a lluita i organitzar-se.
En la seva última trobada nacional, que va reunir un gran nombre de sectors, la Xarxa per la Vaga General va llançar una crida a l’organització als sectors en lluita, als sindicats combatius i a les coordinacions interprofessionals que puguin existir:
"Però per passar a l’ofensiva i guanyar, les manifestacions espontànies i fins i tot els bloquejos no seran suficients. Només l’extensió de la vaga renovable a un màxim de sectors, ajudada per accions de solidaritat exterior, que condueixin a una gran paràlisi de l’economia, pot fer retrocedir al govern. No obstant això, la Intersindical està embullada en una estratègia de jornades d’acció aïllades que ja ha mostrat els seus límits i la seva ineficàcia.
Per això és hora que prenguem les regnes de la situació. Hem de coordinar les nostres vagues i anar a per tots els que encara no estan en vaga amb una veritable política de vaga de marxa, hem de constituir una vasta xarxa de solidaritat capaç de fer front a la repressió que està caient sobre els nostres piquets i sobre els militants del moviment. Per a això, i com que de l’altre costat estan molt ben organitzats, hem d’organitzar-nos també nosaltres. En assemblees generals en els nostres centres de treball i d’estudi, però també en interprofessionals amb l’objectiu declarat d’impulsar la generalització de la vaga a tot arreu. Aquest continua sent el punt més feble del moviment i és urgent posar-li remei.
Per això proposem a tots els sectors en vaga, als sindicats i federacions en lluita, a les assemblees generals interprofessionals allà on existeixin, a la joventut mobilitzada, així com a tots aquells que vulguin contribuir a aquesta perspectiva, llançar a tot arreu i des d’ara comitès d’acció unificats per a la vaga general que es coordinin entre si a escala de tot el país. És l’única manera d’evitar que es dissipi en una multitud de lluites aïllades sota els cops de la repressió i de transformar la còlera que bull actualment en una victòria que tots necessitem.
Per demostrar que no es tracta només d’un discurs o d’una declaració de bones intencions, una important delegació de la xarxa es va mobilitzar des de la regió parisenca per donar suport concret a les refineries de Le Havre amenaçades de requisa, reunint-se en el lloc amb nombrosos membres locals de la xarxa. Com deia Trotsky enfront d’un moviment més avançat que l’actual, com va ser la vaga amb ocupació de fàbriques de 1936, però que conserven tota la validesa per a l’actual moment de la lluita de classes: “L’organització que no trobi suport en el moviment vaguistic actual, que no sàpiga lligar-se estretament als obrers en lluita, és indigna del nom d’organització revolucionària”. Aquesta és la guia que ens orienta des de Révolution Permanente, orgullosos de poder aportar i ser útils a l’organització i l’avanç en la consciència d’una part dels treballadors en lluita.
Notes
[1] Veure sobre aquest tema, França: en la vespra d’una vaga de masses? Entrevista amb Juan Chingo i Romaric Godin
