L’1 de febrer, l’endemà de la massiva jornada de mobilització contra la reforma de les pensions, prop de 450 persones van ser presents en l’acte organitzat per Révolution Permanente a París per debatre sobre "com guanyar aquesta lluita contra Macron?"

Van prendre la paraula diversos oradors, treballadors i treballadores en lluita, intel·lectuals com Frederic Lordon i joves estudiants. Anasse Kazib, treballador ferroviari i dirigent de Révolution Permanente, va reprendre una reflexió sobre les potencialitats i les contradiccions del moviment i va plantejar el desafiament de superar-les per poder guanyar. Compartim una transcripció de gran part del seu discurs.

***

Estic molt contenta de veure tanta gent jove en aquest acte, per discutir sobre la mobilització en curs i reflexionar junts sobre la necessitat d’un pla de lluita contra Macron.

Vull començar mostrant tota la meva solidaritat amb les lluites dels treballadors i la joventut internacionalment, començant per la tornada de les vagues massives a Anglaterra, concretament en la funció pública, per reivindicar l’augment dels salaris.

Però, també penso en els aixecaments de la població peruana contra el cop d’estat de Dina Boluarte, mentre exigeixen la posada en marxa d’una assemblea constituent per acabar amb aquest estat racista i repressiu. Penso particularment en aquestes desenes de persones assassinades a causa de la repressió i de les 200 persones arrestades quan l’ocupació de la Universitat de Lima.

Pel que està ocorrent aquí a França: des que milito no havia vist manifestacions així de massives com aquestes contra la reforma de les pensions i això ens dona bastant esperança de la continuació de la lluita.

Aquest 31 de gener, la mobilització s’ha ampliat a totes parts, amb festejos de joves encara més importants. Molts instituts han estat bloquejats i hem estat molt nombrosos en unir-nos als treballadors en vaga.

Aquesta última setmana les assemblees generals han estat organitzades en nombroses universitats, reunint a vegades fins a 350 estudiants com a París 8. Una assemblea entre diferents facultats ha reunit a més de 450 estudiants d’una gran quantitat de facultats (París 1, París 3, París IV, París V, la Universitat de París, París 8, Nanterre, Cergy o Asssas).

El que és clar és que la possibilitat de que la joventut es mobilitzi terroritza al govern. Només cal veure com es posen en els sets de televisió en infantilitzar-nos explicant que “la jubilació no és un tema que interessi als joves”, que cal estar “desmoralitzat per reflexionar sobre la jubilació als 20 anys” o fins i tot que “no coneixem res perquè no hem treballat mai”.

Al mateix temps, es dediquen a reprimir totes les iniciatives estudiantils per unir-se a la mobilització. Tenen por i tenen raó de tenir por perquè volem mobilitzar-nos. Per començar, perquè aquesta reforma és un atac brutal contra una conquesta social, arrencada per les lluites. Quan el 18% dels joves estan ja a l’atur, Macron vol obligar-nos a treballar fins als 64 anys. Per guanyar una pensió miserable, caldrà currar almenys 43 anys amb una carrera inútil i en treballs precaris, molts de nosaltres haurem d’estar fins als 66, o 67 anys.

Bàsicament, el futur que se’ns promet és el de treballar fins a morir per uns salaris que no ens permeten si més no viure mentre la patronal fa uns beneficis rècords. El super milionari Bernard Arnault ha multiplicat la seva fortuna des de la Covid, però ens farà a nosaltres pagar el preu de la crisi?

El que s’està jugant és veritablement una batalla entre dos models de societat. Volem passar les nostres vides treballant i utilitzar la nostra salut per als beneficis d’una minoria?

Aquest estiu, mentre estàvem preocupats pels efectes desastrosos de la crisi climàtica, aquests mateixos capitalistes han continuat viatjant en jets privats, per anar a navegar en iots i generant els seus beneficis sobre les bases de l’ecocidi.

El moviment que comença és l’ocasió per fer pagar els comptes a Macron i a la burgesia. Des de la crisi de la Covid, la precarietat no ha fet més que augmentar en la joventut i amb la inflació serà pitjor. Molts de nosaltres estem obligats a fer fila davant de bancs d’aliments per menjar i d’altres no tenen amb què escalfar-se a l’hivern.

La meva generació s’ha mobilitzat molt per defensar un altre futur. En 2020, érem milers als carrers contra les lleis racistes i les violències policials després de la mort de George Floyd al costat del comitè per Adama Traoré. Però hem igualment participat en les manifestacions contra les violències masclistes, hem construït accions contra la destrucció del planeta.

La joventut ha demostrat tota la seva força política radical, i ara, és hora de posar-se dempeus i en lluita contra Macron per aconseguir frenar la seva reforma de les pensions. Per a això, les manifestacions massives no seran suficient.

El cocktail explosiu és que el govern tem la força d’una vaga reconducible, al costat de l’entusiasme d’una joventut que vol canviar-ho tot. Si els joves s’autoorganitzen per aliar-se amb els treballadors poden jugar un rol major en els moviments.

Però per a això, no és suficient amb ser als carrers una vegada a la setmana o el dissabte. Cal construir un moviment estudiantil massiu, que serveixi d’espurna de la ràbia.

Les jornades de mobilització una vegada per setmana, decidides des de dalt pels sindicats, no permetran canviar la correlació de forces necessària per a la victòria. Fer pressió sobre els parlamentaris i esperar que els diputats de la dreta cedeixin, és un pla de perdedors.

Des de l’agrupació estudiantil Poing Levé (“Puny enlaire”), exigim molt més que la caiguda d’aquesta reforma de les pensions. Volem la jubilació als 60 anys, i als 55 per als treballs més penosos. Volem acabar amb la precarietat en la joventut i dels treballs precaris i una renda estudiantil d’acord al salari mínim interprofessional, finançat per les grans fortunes. Volem acabar amb el procés de selecció en les universitats, que exclou als estudiants de les classes populars.

Per a això, fa falta un moviment obrer i juvenil massiu que paralitzi l’economia i els toqui aquí on més els fa mal. Perquè Macron cedeixi, farà falta inspirar-se en el millor que ens ha deixat el moviment estudiantil. L’únic mitjà per guanyar és quan la joventut s’organitza en Assemblees Generals massives i decideix prendre el control de les seves universitats i instituts. Aquest va ser el cas en 2006, quan milers de joves van ocupar La Sorbona contra el “Contrat Premier Embauché" [El pla de la primera ocupació, contracte de caràcter temporal precari per a menors de 16 anys] i que va fer recular al govern de Villepin. Per obtenir aquesta victòria, els joves mobilitzats van bloquejar les carreteres i les estacions, van organitzar dies de mobilització massiva i mai van retrocedir en l’enfrontament amb la policia.

Ens inspirem en el moviment estudiantil de 1986, milers de joves es van coordinar en totes les universitats contra la Llei “Devaquet” o en les lluites de 1968, quan al costat dels treballadors, estudiants d’universitats i d’instituts van voler qüestionar tots els fonaments de la societat.

És en aquesta tradició en la qual ens volem inspirar. Us convidem a tots i a totes a unir-vos a nosaltres, per defensar la construcció d’una mobilització estudiantil massiva, eina essencial per poder guanyar contra aquest govern.

A l’agrupació “Le Poing Levé” defensem aquesta perspectiva des de la nostra creació en 2018. Ho dic sovint, però si jo vaig començar a militar en aquesta organització va ser perquè va ser l’única que va recolzar als Armilles Grogues des de les universitats.

En 2019, amb els meus camarades vam estar en els piquets de la RATP (autobusos i transport urbà) i en les estacions de trens per construir una aliança amb els treballadors contra la primera reforma de les pensions de Macron. En 2021, vam estar del costat dels treballadors de les refineries de Grandpuits contra un pla social que havia de finançar la falsa transició ecològica de la petroliera Total.

Avui, és essencial recolzar en les nostres facultats i instituts la mobilització i la vaga per reforçar a tot arreu als treballadors que volen defensar un pla de lluita més radical que aquell de la intersindical.

Ahir, les mobilitzacions estaven repletes de joves, però fa falta que tots nosaltres ens convertim en militants conscients del moviment. No sols marxar en la manifestació, sinó discutir una estratègia per obtenir la victòria i militar perquè la mobilització vagi el més lluny possible.

A “Le Poing Levé”, defensem l’organització de la coordinació de les facultats mobilitzades i la construcció de festejos de joves independents de les organitzacions sindicals en les manifestacions. I el 7 de febrer, cridem a tot l’Ensenyament Superior i a la joventut a mobilitzar-se, per no parar solament un dia aïllat.

Soc d’una generació als qui sempre ens han explicat que no guanyarem res i que fa falta resignar-se. Però, nosaltres no serem la generació de les derrotes, rebutgem aquest futur que ens prometen prenent els carrers i les nostres universitats!

Ara que la guerra torna a Europa i que la urgència climàtica fa els seus estralls a tot arreu, fa falta posar fi. Enfront de les seves crisis, a el “Poing Levé” lluitem per construir una joventut militant, que lluita per destruir aquest sistema capitalista i defensar un altre model de societat!