L’alt Representant de la UE per a Relacions Exteriors, Josep Borrell, va plantejar que “La UE demana a totes les parts que exerceixin la màxima moderació per evitar una major escalada i més pèrdues de vides. Si bé Israel té dret a protegir la seva població civil, primer s’ha de fer tot el possible per a evitar un conflicte més ampli que afectaria les poblacions civils de tots dos costats i causaria més pèrdues de vides i sofriment”.
Aquestes declaracions arriben a ser xocants, ja que des d’una ubicació de falsa neutralitat deixen clar cap a on va l’aigua del seu molí. Per a la UE el bombardeig amb míssils d’altíssim poder destructiu a població civil a Gaza seria una manera d’exercir el “dret a protegir la seva població” per part d’Israel; és a dir, deixa en estatus de dret per a l’Estat israelià la seva capacitat bèl·lica, obviant absolutament el seu rol de potència d’ocupació i per descomptat negant el seu caràcter opressor, el qual per dècades ve portant endavant un pla d’expansió i ocupació de Palestina. Fins i tot nega la relació desigual de forces que existeix entre tots dos Estats o de mínima, relativitza la superioritat militar d’Israel plantejant evitar un conflicte major que afectaria les “poblacions civils de tots dos costats”.
Per la seva part el Parlament Àrab va dir en un comunicat que el bombardeig en la Franja de Gaza és “un clar desafiament al dret internacional i una clara violació de convencions”. Això si bé és cert en el formal, en veritat no aporta res nou, ja que aquest tipus d’accions bèl·liques venen violant els drets internacionals fa força temps, a vista i paciència de tots els organismes internacionals, però com aquests són controlats per les principals potències mundials i aquestes al seu torn tenen interessos posats en el conflicte, ja n’hi ha prou amb saber que els Estats Units és un dels principals socis d’Israel en les seves empreses bèl·liques, llavors al final tot queda en l’absoluta impunitat i els costos ho paguen els nens i nenes Palestines.
Ja ha quedat demostrat l’absolutament insuficient d’aquests mètodes parlamentaris de comunicats de “comunitats internacionals” que en el fons són blocs d’Estats burgesos que no mouran un dit per donar suport a un poble oprimit i envaït, ja que ells a les seves vegada són aparells de dominació dels pobles del seu país i d’altres països i sobretot a la Unió Europea, on la gran majoria són o han estat Estats colonitzadors i expansionistes.
És per això que l’única sortida realista és confiar en la força i solidaritat internacional de la joventut, les dones i treballadors del món. Durant el segle 20 es van viure riques experiències de moviments populars i de la joventut en solidaritat internacional, que van aconseguir imposar un fort impacte i que sens dubte van canviar la relació de forces dels Estats invasors i li van donar una recàrrega d’energia i moral als pobles envaïts. Per això avui és més necessari que mai plantejar clarament: ni un atac més a la franja de Gaza, la fi de l’ocupació de l’Estat d’Israel cap a palestina, llibertat als presos polítics i la devolució dels territoris annexats, qüestió que només podrà ser portada fins al final per una revolució socialista dirigida per la classe obrera i el poble palestí.
