La primera setmana de campanya electoral ha tingut entre els episodis d’abast nacional el renou generat per la presència a les llistes municipals d’EH-Bildu de 44 candidats i candidates que haurien complert diverses penes per la seva pertinença o col·laboració amb ETA.

El Col·lectiu de Víctimes del Terrorisme (Covite) va denunciar aquest fet, mentre que PP, Vox i Ciutadans ho convertien en ariet contra el govern de coalició, pel suport parlamentari que l’esquerra abertzale ve brindant-li des de 2019. El PSOE i càrrecs d’Unides Podem, se sumaven al rebuig. Pedro Sánchez ho va qualificar de “legal, però no decent” i el diputat de Podem per Biscaia, Roberto Uriarte, se sumava a les exigències que es retiressin almenys aquells condemnats “per delictes de sang”.

Aquest suposat escàndol ha portat a que 7 d’aquests 44 candidats i candidates, condemnats per la seva participació en accions armades amb resultat letal, hagin anunciat públicament que no assumiran els seus càrrecs en cas de ser electes. Un gest d’integració d’EH-Bildu a la “normalitat democràtica” aplaudit pel govern al qual secunden des de les Corts i considerat insuficient per la dreta. Res sorprenent.

Contrasta aquest rubor generalitzat, amb la presència en les llistes del 28M i d’altres eleccions recents de molts altres candidats que no han horroritzat tant a la “opinió publicada” i els partits del règim.

En aquesta campanya, per exemple, hem vist al número 11 del PP de Cerdanyola del Vallés, Carlos Ferrer-Calbetó, i al 9 de Sant Joan Despí, Yago Darnell, saltar al camp de l’Espanyol amb l’afició nazi de l’equip per a tractar de linxar als jugadors del Barça.

Et pot interessar: Eleccions municipals: el PP envoltat de la polèmica invasió dels ultres durant la celebració del Barça

Però això és "pecata minuta" per a un partit fundat per l’ex ministre d’Informació de Franco que va estar al capdavant de la campanya de justificació de la repressió a la vaga minera del 62, i per després, com a ministre de Governació del govern Arias, ser el responsable directe de la matança de Vitoria el 1976, amb cinc obrers assassinats per la policia. Fraga Iribarne, no sols va ser el president del PP fins a la seva mort, sinó el seu etern candidat i president de la Xunta de Galícia.

El PP també va protegir altres torturadors de la dictadura, com Martín Villa, també implicat en la matança del 76, al qual Jose María Aznar va col·locar al Consell d’Administració d’Endesa o a l’ex comissari franquista, Marcelino Oreja, que va obtenir una jubilació daurada a FCC. La llista de càrrecs franquistes jubilats a les empreses privatitzades que coronen l’IBEX35 supera la cinquantena.

El PSOE no es va quedar enrere. Sota el govern de Felipe González el policia torturador, Jesús Martínez Torres, va ser ascendit ni més ni menys que al càrrec de Cap de la Brigada d’Informació, l’hereva de la Polític-Social de la dictadura. Així ho van denunciar als 80 alguns dels detinguts i detingudes torturades per ell a Saragossa, sent amenaçats de mort per les forces de l’Estat profund.

Van ser també els "socialistes" els que van portar endavant tots els indults als colpistes del 23F. Després, Aznar els retornava el favor indultant a l’exministre del PSOE Jose Barrionuevo i el seu secretari d’Estat, Rafael Vera, per la seva participació en el segrest i assassinat de Segon Marei pels GAL.

Tornant a les municipals, l’extrema dreta de Vox, que s’esquinça les vestidures per les candidatures d’EH-Bildu, presenta de cap de llista per Parla a una presumpta narcotraficant. El seu número 17 de Vox per Barcelona, Gabriel Naranjo, va estar a primera línia amb els matons de Desokupa al barri de la Bonanova. I el fill del cap de llista a Barcelona, Gonzalo Oro-Pulido, va ser identificat pels Mossos en aquesta mateixa manifestació i sancionat per portar una arma il·legal.

El llistat de Vox no acaba mai. El 2019 va portar d’alcaldable per Benidorm i al número 8 per Cadrete (Saragossa) a dos condemnats per violència masclista contra les seves parelles. A Terrassa, en aquestes eleccions, ha decidit presentar com a número 9, a Isidro Andrés Merino, un agent de la Policia Nacional que en 2002 va matar d’un tir al tòrax a un sospitós de robatori.

El linxament contra els candidats d’EH-Bildu no és més que un revival del ranci consens de la “unitat dels demòcrates” de finals dels 90 i la dècada dels 2000. Encara que la dreta ataqui al PSOE de "pactar amb terroristes", i aquest recordi al PP les seves negociacions amb ETA sota el govern Aznar, en aquests dies s’han tornat a instal·lar aquelles condemnes unànimes que van obrir el camí a la violació sistemàtica de drets civils i polítics per a un espai polític que ha representat històricament entre un 15 i un 20% de l’electorat basc.

Aquella unitat va servir per aprovar la Llei de Partits en 2002, tancar diaris, il·legalitzar partits, empresonar militants i activistes per simplement participar en mobilitzacions o moviments socials o, en el cas dels presos d’ETA, aplicar una doctrina penitenciària que violava obertament els drets humans amb la política de dispersió.

Avui dia, encara romanen a la presó 169 presos polítics bascos, a pesar que la banda va deixar definitivament la seva activitat fa ja gairebé 12 anys. El Règim espanyol, fundat en el “captivo y desarmado” del 39 i el “atado y bien atado” del 78, és el paradigma de l’aplicació del dret de l’enemic, com vam veure també contra el moviment democràtic català recentment.

Enfront de la dreta i el “progressisme” que assumeix, en aquest i altres temes, allò central de la seva agenda, és necessari defensar l’exercici ple de tots els drets polítics i electorals de l’esquerra abertzale, històricament calcigats i que, campanyes com les recentment viscudes o les amenaces d’il·legalització de l’extrema dreta, demostren que poden tornar a aplicar-se contra qualsevol que gosi desafiar al règim hereu del Franquisme.