Si, és oficial! El dijous 16 de febrer de 2023 es va aprovar d’una vegada la Llei Trans en el Congrés dels Diputats, després d’una retallada descomunal del projecte de llei original i nombrosos retards i denegacions. Això suposa un avanç per al col·lectiu LGTBI i especialment per a les persones trans, que ha estat conquistat per dècades de dura lluita, des que aquesta s’havia de donar en la clandestinitat. Donem un cop d’ull a com ha estat aquest rocambolesc procés d’aprovació i a les dificultats a les quals s’ha enfrontat.

Vegem ràpidament què incorpora i què no aquesta llei. Els que segurament són els avanços més importants que s’han aconseguit són l’autodeterminació de gènere, per a la qual ara no serà necessari portar un mínim de dos anys en procés de hormonació per canviar el gènere en el registre i el DNI, que ara es podrà fer de manera lliure, i la possibilitat de fer aquest canvi als menors d’edat, els qui podran fer-ho des dels 16 anys sense cap mena de permís legal, des dels 14 amb autorització paterna o judicial i des dels 12 amb l’aval judicial en qualsevol cas. També s’inclou el reconeixement de les famílies biparentals no heterosexuals davant la llei, com el que per descomptat ja eren, famílies. Concretament el canvi aquí està en el fet que la unió matrimonial ja no és necessària per aconseguir el reconeixement legal com a família.

Ara donem un cop d’ull a l’altra cara de la moneda, tot el que aquesta llei ha deixat fora. Les retallades al projecte original que el PSOE va imposar per evitar la ira de l’extrema dreta (sense èxit, per descomptat) i dels seus propis sectors transfòbics, van deixar al document en unes anèmiques tres pàgines de les més de vint originals mentre UP no els posava en cap destret durant 5 denegacions i retallades al llarg d’aquests anys.

Aquestes retallades han fet que el reconeixement de les persones no binàries no sigui possible, o que directament no s’elimini la casella sexe del document d’identitat. Això exclou a una bona part del col·lectiu trans, el gènere del qual segueix sense ser reconegut a nivell legal.

També es quedaran fora les persones migrants que no puguin demostrar la impossibilitat de fer aquest canvi registral al seu país d’origen o la sol·licitud d’asil del qual per persecució queda moltes vegades denegada a la frontera. Fins i tot per a les que sí que ho puguin argumentar no es diu res sobre l’accés a tractaments de reassignació de gènere. El propi text de la llei indica el seu acord a l’aparell legal d’Estrangeria, per la qual cosa els migrants en situació d’irregularitat queden completament per fora d’aquesta llei, cosa que ni tan sols es plantejava en el projecte original.

El que hem de tenir molt clar és que aquesta llei no s’ha aprovat gràcies a Irene Montero, s’ha aprovat gràcies a la pressió que el col·lectiu LGTBI portem fent dècades i la lluita històrica contra aquesta societat capitalista i patriarcal. I és que aquests partits del règim estan volent apropiar-se d’aquesta lluita per als seus propis fins, casualment en plena campanya electoral.

Les ministres progressistes s’han desfet en afalacs cap a elles mateixes i cap a “les lluitadores”, completament en abstracte, però elles mateixes i els seus grups parlamentaris han fet ben poc per aprovar una llei que integri veritablement les demandes del col·lectiu LGTB, especialment de la T. No sols això, sinó que fora d’aquesta llei no han mogut una coma en assumptes igualment claus per a nosotres, com és per exemple un contingent mínim de contractació, tenint en compte que la taxa d’atur de persones trans a l’Estat espanyol és del 80%, o com és també una sanitat pública gratuïta i de qualitat que reculli també tractaments de reassignació de gènere, mentre destinen a armament un 26% més que en els pressupostos anteriors.

Aquesta llei és una conquesta de lluites que no es pararan davant la desfinanciació de la sanitat pública, amb greus problemes i esperes d’accés a hormonació, atenció i operacions. Que no es pararan davant la falta d’una educació sexual íntegra. No es pararan davant la falta de separació de l’Església i l’estat.

I seguirem, perquè la històrica lluita contra la transfòbia i aquest sistema patriarcal i capitalista ha arrencat aquesta llei, però no ens detindrem.

La lluita ha de continuar sense tenir cap fe en què l’estat capitalista i els seus gestors “progressistes” com aquest govern ens regalaran drets o s’enfrontaran a l’extrema dreta. I no pot continuar en solitari, ha d’aliar-se amb la resta de sectors de la classe treballadora, especialment amb els més precaritzats com són les dones, les persones racialitzades o les migrants, la unió de les lluites en el context actual és clau no sols per conquistar les demandes del col·lectiu LGTB sinó de la resta de la classe treballadora.

La llei trans l’hem conquistat nosaltres, des de la lluita als carrers durant dècades, fins i tot en moments de duríssima repressió en els quals s’havia de lluitar des de la clandestinitat i amb tot en contra, no han estat ni Podemos ni el PSOE. La lluita no acaba aquí, aquesta llei és una victòria, per descomptat que ho és, però encara ens queda camí. Continuarem lluitant per la vida digna que mereixem, una vida que mereixi ser viscuda.