Món obrer Estat espanyol

CORONAVIRUS I CLASSE OBRERA

Gran exemple de classe: treballadores del calçat cusen màscares de manera solidària

Les aparadores que cusen sabates a Alacant han començat a cosir màscares de manera solidària per ajudar a solucionar la crisi sanitària. Un gran exemple de com les treballadores i treballadors poden donar una sortida a aquesta crisi.

divendres 20 de març| edici� del dia

Una infermera fa una crida d’auxili a les xarxes socials. Els hospitals estan desbordats i el personal mèdic ja no té màscares. Una altra infermera té una idea: que les mans de les aparadores, aquestes dones laborioses que cusen des de les seves cases, a tallers o a fàbriques per a la indústria del calçat, es posin al servei de fabricar màscares, per als qui les necessiten.

No va fer falta més que proposar-ho, en pocs dies, moltes aparadores de les localitats alacantines de Petrer i Elda ja han fabricat 5.000 màscares per a combatre el coronavirus. L’exemple es multiplica, són moltes les que volen aportar el seu treball per a combatre el virus. Associacions de mestresses de casa i altres col·lectius socials ja comencen a esbrinar com fabricar les peces i quines teles es necessiten.

“Fer màscares és només destresa, millor si tens ofici i experiència, clar. Qualsevol modista ho pot cosir perfectament. Les aparadores renim un grup de WhatsApp. És una iniciativa molt solidària, tothom vol col·laborar i fer màscares, no em dono cap mèrit, sóc una més”, relata Maria Luisa al diari El País.

La solidaritat de classe també es contagia, perquè molts tenen un amic, un familiar o un veí que ha emmalaltit, perquè enmig d’aquesta crisi sense precedents estem veient que el personal mèdic i infermeres estan al devant, però no compten amb el material necessari, després d’anys de retallades i ajustos neoliberals.

María Luisa, com moltes altres, han començat a fer aquest treball en les seves hores lliures, quan arriben a casa, o després de completar els lliuraments per a les fàbriques de calçat. Però aquest enorme esforç no és suficient per a respondre a la crisi de proveïment de màscares a tots els hospitals, i molt més si les pròximes setmanes seran “més dures”, com ha anunciat Pedro Sánchez.

En aquesta situació, per què no posar tota la indústria del calçat i tèxtil al servei de produir màscares, bates, guants protectors i llençols per a hospitals, tot el necessari per a aquesta crisi?

Però els grans empresaris del tèxtil no es regeixen per les necessitats socials, sinó per la preservació dels seus guanys. És el cas d’Inditex, que prepara un ERTE massiu que afectarà ni més ni menys que a 37.000 ocupacions. Mentre Amancio Ortega fa gestos demagògics com donar màscares o oferir portar alguns paquets des de la Xina aprofitant la seva capacitat logística, enviarà a la gairebé totalitat de la seva plantilla a l’atur, una despesa que haurà d’assumir l’Estat, amb diners públics.

El grup Inditex ha facturat 3.444 milions d’euros en 2019 i Amancio Ortega és l’home més ric de l’Estat espanyol, amb una fortuna personal de 63.000 milions d’euros. Però ara l’Estat es farà càrrec de pagar el 70% del salari a tota la plantilla. Un negoci rodó.

I com a cinisme no els falta, per a demostrar que “tots hem de sacrificar-nos” en aquesta crisi, el consell d’administració d’Inditex va decidir reduir a la meitat el bo que rep la màxima direcció de la companyia. Això vol dir que en comptes de rebre una retribució de 6.2 milions d’euros, el president de l’empresa, Pablo Isla, enguany rebrà uns 3 milions. I això és fer sacrificis?

Les aparadores d’Elx van denunciar l’any passat que guanyaven dos euros l’hora. Dones que en la seva majoria tenen més de 50 anys, que treballen en condicions de “semi-esclavitut" amb jornades de més de deu hores doblegades sobre la màquina de cosir. Mal a tot el cos, a les mans, la vista cansada, estrès i ansietat, són part de la seva vida diària. Elles fan el treball que després serà lliurat al polígon industrial, per a marques com Mustang, Pikolinos, Panama Jack i Tempe, del grup Inditex.

L’ERTO d’Amancio Ortega significa que aquesta crisi la pagaran les treballadores i treballadors, cobrant el 70% del salari, i fent que pagui l’Estat, amb diners que podria ser invertit en el sistema sanitari. L’exemple de les aparadores mostra una sortida oposada. Que no hi hagi cap acomiadament, cap ERTO, que tota la indústria del tèxtil sigui intervinguda per l’Estat i posada a produir els inputs necessaris per a la crisi sanitària, sota el control de les seves treballadores i treballadors. Aquest control obrer d’aquestes empreses és l’únic mitjà per a garantir una reducció de les jornades laborals, condicions de seguretat sanitària, llicències retribuïdes per als qui hagin de cuidar persones malaltes o als seus fills durant la quarantena, així com organitzar l’activitat laboral l servei de les necessitats socials.

Les aparadoras d’Elx, un dels sectors més precaris de la classe treballadora, que fa un any es van organitzar seguint l’exemple de Las Kellys, estan donant un exemple de com la classe treballadora pot donar una resposta creativa enfront de la crisi del coronavirus.




temes relacionats

#Covid-19   /    #Coronavirus   /    Moviment obrer   /    Món obrer Estat espanyol   /    Internacionalisme   /    Classe obrera

Comentaris

Comentar