Recentment el Corrent Revolucionari de Treballadores i Treballadors (CRT) va celebrar una Conferència Política a un any de l’inici de la pandèmia Quina és la vostra lectura del marc internacional? Quin món deixa el coronavirus?
Santiago Lupe: Així és, la realitzem els passats 26 i 27 de març i en ella van participar, a més de la militància de la CRT, molts companys i companyes que militen en comú amb nosaltres en el moviment juvenil, de dones o el moviment obrer, així com delegacions dels grups europeus del nostre corrent, com al CCR del NPA francesa, el grup RIO d’Alemanya o la FIR d’Itàlia.
El marc internacional és una catàstrofe sanitària que neix de la pròpia barbàrie capitalista i que ha agreujat encara més les conseqüències de la crisi de 2008. El capitalisme va veure llavors entrar en barrina el període neoliberal que hem anomenat de la restauració burgesa. D’aquella caiguda no va aconseguir recuperar-se amb un altre període de creixement sostingut. De fet, abans de la pandèmia gairebé tots els economistes burgesos coincidien a assenyalar que hi havia un estancament sostingut, qualificat per alguns com un estancament secular i ja s’anunciaven aires de desacceleració i una possible nova recessió. Aquesta crisi va erosionar substancialment el multilateralisme i, en el marc de la crisi hegemònica dels EUA ha deixat un món que és molt més convuls, amb tendències a majors enfrontaments entre potències i blocs. Així ho testifiquen les guerres comercials dels EUA i la Xina, o el Brexit i la recurrent crisi de la UE. També va deixar tocades a les democràcies per a rics, obrint crisis de règim de diferent calat, crisi del bipartidisme i l’emergència per esquerra de fenòmens que nosaltres denominem neorreformistas, i per dreta uns altres com el trumpismo. Finalment, la primera gran onada de la lluita de classes, amb les primaveres àrabs o aquí el moviment 15M en 2011-2012, van ser derrotades o desviades. Però ja abans de la pandèmia s’estava obrint un nou cicle de la lluita de classes amb nous episodis com la vaga general del transport a França contra la reforma de les pensions o el procés xilè contra el règim hereu del pinochetisme.
Doncs bé, la crisi del coronavirus no fa més que agreujar totes aquestes bretxes. La caiguda de l’economia ha estat encara major en nombrosos països, com el nostre, i la recuperació és incerta. Els frecs interestatals no han desaparegut, i la guerra per les vacunes és un gran exemple d’això. Els governs i règims sofreixen el desgast d’estar descarregant la crisi sobre els sectors populars novament, encara que s’estan contenint provisiòriament els atacs més durs, amb una gran injecció de fons estatal i un nou endeutament. El caràcter del capitalisme com un sistema que ens condemna a la barbàrie es despulla per a ulls de milions, cada vegada més. Encara que la pandèmia hagi tingut un efecte retardant en l’immediat, la lluita de classes ha donat episodis com el Black Lives Mater als EUA... Tot això fa que s’actualitzin encara més les tendències de la nostra època: el capitalisme ens condemni a noves crisis, misèria i fins i tot guerres, i aquests patiments, com en altres moments de la història, tornaran a generar processos aguts de la lluita de classes i fins i tot revolucions. Per a aquest escenari és per al qual hem de preparar-nos des d’una esquerra socialista i de la classe treballadora.
Com s’expressa tot això en l’Estat espanyol, amb un govern que es diu “el més progressista de la història”?
LLúcia Nistal: L’Estat espanyol sembla que torna a ser un de les baules febles d’Europa en aquesta crisi, com en 2008. Ha tingut una caiguda del PIB de gairebé 12 punts i la desocupació ha escalat als 4 milions. La catàstrofe social és terrible i tot indica que va a pitjor. Encara amb la suposada moratòria de desnonaments en el que portem d’any s’han realitzat més de quinze mil. Què passarà després del 9 de maig? i quan s’acabin els ERTO? Els anuncis de milers d’acomiadaments en empreses com El Corte Inglés, H&M, Ford... són un avís del que ve, així com la fallida de milers d’empreses de menor grandària.
L’anomenat govern “progressista” ha respost a aquesta crisi de la mateixa manera que el dretà Macron a França o Conte a Itàlia. D’una banda, s’ha negat a prendre cap mesura contra la pandèmia que posi en qüestió els interessos dels grans capitalistes. Ni intervenció sense indemnització de tota la xarxa d’hospitals i clíniques privades, ni impostos a les grans fortunes per a reforçar la sanitat... i ara és part del bloc d’Estats que bloquegen l’alliberament de les patents de les vacunes, la qual cosa condemna a milers de milions de persones a no poder accedir a elles a tot el món. No han faltat les ajudes a les grans empreses, directes i indirectes, i ara els fons europeus, -un paquetazo de 140 mil milions i la meitat d’ells en deute públic- directament dipositat en els comptes de l’IBEX35. Mentre l’anomenat “escut social” no ha passat de mesures conjunturals -com les moratòries de desnonaments o talls de subministrament- i totalment insuficients, com l’ingrés mínim vital.
Però el pitjor de l’ajust està per davant. A la UE ja es torna a discutir com estrènyer els comptes, la qual cosa implica nous ajustos com els que ja va implementar el PSOE de Zapatero en 2010. I sobretot es demanen més “reformes estructurals”, és a dir noves contrareformes laborals i de pensions. No és que aquest govern no vagi a desmantellar l’herència d’una dècada d’ajustos del PP i el PSOE, és que ve a aprofundir en ella.
Captura de pantalles d’algunes de les i els participants de la Conferència connectats via Zoom.
La Conferència la vau realitzar enmig de la campanya madrilenya. En aquest escenari, el relat “malmenorista” de frenar a la dreta de la mà del PSOE estigui desplegant-se amb força Quina lectura feu d’aquest mapa polític?
Llúcia Nistal: Si alguna cosa ha quedat clara a més d’un any de govern “progressista” és que aquesta esquerra socialdemòcrata de gestió del capitalisme, aquesta esquerra del règim que posa catifa vermella a la monarquia perquè es retiri l’avi als Emirats, que continua reprimint les protestes de la joventut, del moviment feminista o a l’independentisme català... és una esquerra que aplica gran part de l’agenda de la dreta i finsde la “extrema dreta”. Vox i el PP són obertament racistes, però qui està obrint nous CIEs o convertint Canàries en una nova Lesbos és el govern del PSOE, Podemos i IU.
Nosaltres plantegem davant les eleccions del 4M impulsar un front anticapitalista i de classe que barallés per un programa anticapitalista i amb total independència dels partits reformistes i del règim. Això ho plantegem a grups com a Anticapitalistes, que van trencar amb Podemos fa un any, i a tots aquells sectors del moviment juvenil, de dones, del sindicalisme combatiu... Començar a construir una esquerra anticapitalista i de classe és fonamental. No obstant això, gran part de l’esquerra organitzada, com Anticapitalistes i altres grups menors, continuen reproduint la lògica del “malmenorismo” que ens porta de mal en pitjor, i aquest 4M criden de nou a votar a Más Madrid i Unides Podemos, els qui al seu torn busquen governar amb Gabilondo del PSOE (i fins i tot fins amb Ciutadans!) No és hora d’acabar amb aquest cicle en el qual “el mal menor” cada vegada es troba més a la dreta?
A més, quan l’esquerra del règim defrauda les expectatives moltes vegades qui les capitalitza és la dreta, i en temps de crisi aguda com la que vivim, també l’extrema dreta. Ha passat en altres moments de la història. Voler ser el soci menor d’aquesta esquerra, aliada del social-liberalisme, només contribueix al fet que això continuï passant. Per això Unides Podem i Más Madrid, que aspiren a fer president de la Comunitat de Madrid a Gabilondo –el padrí del Pla Bolonya a la Complutense i del PSM, el partit que va començar la privatització de la sanitat madrilenya–, no són cap alternativa per a frenar a la dreta ni per a avançar en la resolució dels grans problemes socials i democràtics.
D’altra banda, les principals bretxes del Règim del 78 continuen obertes, com la qüestió catalana o la crisi de la Monarquia. Quan estem a punt de commemorar una dècada del 15M Quines són les vies per a reprendre aquelles demandes encara pendents que van emergir a partir del moviment dels indignats?
Santiago Lupe: En aquests deu anys el règim hereu de la Dictadura ha passat per moments d’impugnació molt importants. El primer va ser el 15M. I Podemos emergeix amb la ferma voluntat de canalitzar aquell malestar i indignació cap a un projecte electoral que fos restaurador del règim en clau “progressista”. Es va fer ressò parcial d’algunes de les seves demandes, com la idea d’un procés constituent, per a ràpidament transformar-les en una sort de canvis cosmètics de la mà de la pota esquerra del règim del 78, el PSOE. I fins i tot aquests han quedat en res.
El cas de la Corona és una bona mostra d’això. Quan Joan Carles I abdica, aquest mateix dia Pablo Iglesias anuncia en els mitjans que Podem no anava a ficar en agenda la qüestió de canviar la forma d’Estat. Un gran servei a Sa Majestat que s’ha anat repetint fins a l’actualitat, més enllà d’algun tuit o declaració republicana de cara a la galeria. Nosaltres ja fa gairebé 3 anys impulsem els referèndums sobre la monarquia en les universitats, en els quals van participar 100 mil estudiants. Perquè creiem que la lluita contra la monarquia ha de ser una demanda democràtica bàsica per a reprendre per part de tota l’esquerra.
En el cas de la qüestió catalana, aquest mateix paper el van jugar les direccions procesistas. ERC i JxCat, i les seves sigles precedents, es van posar al capdavant d’un enorme moviment democràtic que en 2017 per moments semblava que podia desbordar-los. El referèndum i la vaga del 3 d’octubre van posar al règim contra les cordes i a la mateixa direcció del procés, que va maniobrar durant tot el mes fins a la proclamació simbòlica de la república del 27-O i la posterior claudicació. Des de llavors, per diferents vies, hi ha un intent de retornar a una certa normalitat autonòmica, mentre la repressió estatal no cessa.
En aquest cas mereix un esment a part el paper jugat per la CUP en tot aquest temps. La seva política de “mà estesa” la va convertir en l’ala esquerra del propi procesismo, avalant i fomentant totes les il·lusions en el full de ruta de Puigdemont i Junqueras. Allò de mobilitzacions que acompanyessin al Govern, “desobediència institucional” i “esperar a la comunitat internacional”. Avui la CUP defensa obertament aquest mateix full de ruta, però per a 2025, i ha portat la seva col·laboració amb els partits de la burgesia independentista a l’extrem de signar un acord de legislatura amb l’ERC de la taula de diàleg del 155 i la Llei Aragonés.
A Catalunya, des de la CRT sempre hem barallat per construir un pol en el moviment democràtic català en clau anticapitalista i d’independència de classe. Barallar pel dret d’autodeterminació no pot fer-se de la mà d’aquells partits que, pel seu propi interès de classe, ni desenvoluparan les forces socials necessàries per a aconseguir-lo, que estan en la classe treballadora i els sectors populars, ni molt menys defensar un programa lligat a aquesta lluita democràtica que resolgui els grans problemes socials.
Després de les eleccions del 14F l’Operació Illa va fracassar i l’independentisme va revalidar la seva majoria. Això deixa l’escenari obert. Les aspiracions democràtiques del poble català continuen vives i tornaran a expressar-se en els següents capítols i onades de lluites. Però perquè no tornin a ser defraudades per les mateixes receptes de sempre, des de la CRT estem cridant a tots els sectors de l’esquerra catalana que no comparteixen el rumb de la CUP com a crossa del pròxim Govern i comparteixen una perspectiva com la que plantegem, a començar a discutir que tipus d’agrupament podem posar en peus.
Justament la lluita contra la monarquia, i especialment a Catalunya, ha viscut importants jornades de mobilitzacions juvenils arran de l’empresonament d’Hasél Què expressen aquestes protestes i quals són per a la CRT les vies perquè acabi de trencar-se la relativa pau social existent malgrat l’enorme crisi social i política?
Llúcia Nistal: El que vam veure al febrer i primers de març, sobretot a Catalunya, creiem que respon al paper que moltes vegades juga la joventut com a caixa de ressonància d’un malestar social molt més profund i estès. El motor o l’espurna va ser l’empresonament d’Hasél, reivindicar una cosa tan elemental com la llibertat d’expressió, el rebuig a la reaccionària Corona... però això ràpidament va empalmar amb altres malestars com la precarietat, la repressió i criminalització de la joventut, la crisi universitària... i demandes més polítiques com la derogació de les reformes laborals, la llei mordassa o la prohibició dels desnonaments.
Molts es fan la pregunta de per què no hi ha més resposta als carrers, més lluita de classes. En la Conferència debatem que hi ha diversos elements en joc. En primer lloc, alguns més objectius, com l’efecte paràlisi que té la pròpia pandèmia i l’anomenat “consens pandèmic”, o l’efecte atenuant que han tingut algunes de les mesures de contenció davant la crisi, com els ERTES o ajudes, encara que ja s’estan esgotant.
Però l’element més significatiu és el rol que juga el propi reformisme en el poder i les direccions afins a aquest en el moviment obrer i els moviments socials. Aquesta idea del “mal menor” té aquest efecte pervers. Mentre la dreta està a l’ofensiva, sembrar il·lusions en el govern “progressista” amb el PSOE té un efecte desmovilizador molt important, que afebleix la capacitat de la classe treballadora i els sectors populars per a fer-li front.
En primer lloc, en el moviment obrer aquest paper el ve jugant des de fa anys la burocràcia sindical de CCOO i UGT en particular. Igual que va deixar passar els principals ajustos i els milions d’acomiadaments en la crisi anterior, ara està deixant passar els retards en cobrament dels ERTO, els ERO i acomiadaments que comencen a succeir-se, els rescats milmillonarios a les grans empreses... Mentre condemna a l’aïllament a les lluites obreres que comencen a produir-se, o segueix sense moure un dit pels milions de treballadors precaris, es reuneixen dia per mitjà amb el govern i les patronals per a negociar, en un gran pacte social.
Però aquest efecte del “mal menor” també el vam veure el 8M, quan les prohibicions del govern van ser acatades per gran part del moviment feminista. Així i tot, va haver-hi sectors del moviment feminista que ens plantem i ens mobilitzem malgrat la fustigació de la policia, com el vam fer amb les altres companyes de Pa i Roses en diverses ciutats.
No obstant això, que la joventut estigui entrant en escena pot estar preanunciant un canvi. És una generació molt jove, que té menys confiança i il·lusions en aquestes direccions reformistes. Com deien molts companys nostres que van participar en la conferència, i que són part d’aquesta Generació Z, ells van conèixer a Podemos ja integrat al règim o pregant-li al PSOE que li deixés integrar-se.
Creiem que és important començar a organitzar aquesta ràbia juvenil. Per això entre les principals resolucions que discutim, va ser la de donar-li molta importància a la trobada per una joventut anticapitalista i revolucionària que convoquem des de Contracorrent i Pa i Roses per al pròxim 9 de maig. Enfront del doble discurs del progressisme i la fallida del neorreformismo cridem als estudiants i joves treballadors a organitzar-se amb nosaltres per a construir una gran joventut anticapitalista, feminista, antiracista, ecologista, al costat de la classe treballadora, antimonàrquica i contra la repressió, en oposició al “malmenorismo” i de denúncia al govern “progressista” PSOE-UP en l’Estat espanyol, o als governs locals en diversos punts de l’Estat, com el de la Generalitat amb el suport de la CUP a Catalunya.
Paral·lelament, és fonamental que l’esquerra revolucionària sigui part activa dels processos d’organització, lluita i coordinació que comencen a donar-se en sectors de la classe treballadora més precària, i des d’aquí barallar per recuperar els sindicats per al combat i acabar amb la cotilla de la burocràcia sindical. En la CRT venim fent passos en aquest sentit en diferents sectors de l’hostaleria, educació o el telemarketing, i és un repte per a l’immediat poder continuar avançant.
Per això, una altra resolució important de la conferència ha estat continuar impulsant la Xarxa de trabajadorxs precaris i continuar obrint les pàgines d’Esquerra Diari a tots els processos de lluita i organització que es vénen donant en l’Estat espanyol contra les patronals. En l’últim any, hem acompanyat la lluita de les Kellys, de les cuidadores del SAD, els nous sindicats de treballadores de la llar que van sorgir en la pandèmia, la lluita de les jornaleres de Huelva o dels treballadors del sector aeronàutic a Sevilla, les diferents vagues importants al País Basc, la lluita de Alcoa a Galícia, la dels riders en tot l’Estat, dels treballadors i treballadores de Telepizza i l’hostaleria, de les netejadores de l’Hospital Marañon a Madrid, de treballadors de Amazon o del personal sanitari en diferents regions. Volem que Esquerra Diari continuï sent un espai de referència per a donar veu a aquestes lluites, així com promoure la seva coordinació.
La presència del neorreformismo en el Govern central i, en un altre nivell, el suport de la CUP al següent Govern d’ERC estan reavivant el debat sobre quina esquerra es necessita Quina és la proposta de la CRT sobre aquest tema?
Santiago Lupe: Amb la crisi de la pandèmia, l’experiència amb el govern “progressista” es fa més ràpida o intensa. PSOE i Unides Podemos esperaven a inicis de 2020 poder desenvolupar una legislatura més tranquil·la, en la qual poder mantenir l’essencial de les reformes estructurals de la dècada passada sense haver d’avançar en noves. Aquest pla no obstant això fa aigües per tots costats. La gestió de la pandèmia i de la crisi, amb episodis com la pujada del preu de la llum en plena onada de fred, deixen molt en evidència que és l’enèsim govern de “esquerra” que aplica les mateixes polítiques que els de “dreta”. Governen per a les grans empreses i fortunes.
En el cas català el procés té altres ritmes. La CUP, malgrat la seva política de subordinació a la direcció independentista, ha volgut mantenir un discurs formalment més d’esquerra, i fins i tot no es va sumar a la coalició d’investidura de Sánchez. No obstant això, si continua avançant en el seu actual curs i acaba sent la conseller sense cartera, o amb ella, del Govern Aragonés, va camí d’un procés d’integració molt similar.
Tot aquest corriment cap a la dreta es dóna precisament en el moment en el qual, com dèiem abans, les tendències a més crisi avancen, i per tant torna a estar inscripto en la situació que es puguin desenvolupar processos de mobilització social. Si això es dóna com arriba aquesta esquerra reformista integrada al règim que havia estat hegemònica en el cicle anterior? Per descomptat no amb el prestigi i les il·lusions que despertaven en 2014 Podemos o en 2012 la CUP.
Vol dir això que automàticament pot emergir una esquerra revolucionària? No, en política res és automàtic. De fet, una part de l’esquerra que es mostra crítica amb Podemos o la CUP continua plantejant que el que cal construir és un nou Podem dels orígens, com planteja Anticapitalistes, o mantenir-se en la CUP, com fa tota l’esquerra independentista fins al moment. És repetir la mateixa política que en el cicle anterior, i que ha demostrat que no servia per a enfortir una esquerra revolucionària, sinó més aviat per a afeblir-la a costa de l’emergència d’aquests altres corrents.
Des de la CRT creiem que comencen a sorgir les condicions per a l’emergència d’una altra esquerra. Ara com ara ho veiem sobretot en la joventut, per això que deia LLúcia que és una generació que no va comprar les il·lusions del cicle anterior, i sobretot perquè són una generació que no coneix una altra cosa que crisi. Però també hi ha sectors de treballadores i treballadors que qüestionen al progressisme, com molts dels quals lluiten contra les externalitzacions i altres formes de precarietat. O en els moviments socials, com el de l’habitatge o pels drets dels immigrants, que veuen que els desnonaments i el racisme institucional són també patrimoni de l’esquerra del règim.
A tots aquests sectors, i també a les organitzacions de l’esquerra anticapitaliste, des de la CRT estem proposant obrir el debat sobre quina esquerra hem de posar en peus per a superar la fallida del neorreformismo o les polítiques d’unitat nacional a Catalunya. Per a nosaltres és una esquerra que no vingui a “moure fitxa”, sinó que es proposi “trencar el tauler”. Que faci eix en el desenvolupament de la mobilització i l’autoorganització, que baralli contra la burocràcia sindical i altres burocràcies dels moviments socials que actuen de corretja de transmissió del reformisme en el poder. Que defensi un programa perquè aquesta crisi la paguin els capitalistes, amb mesures com el repartiment d’hores de treball sense reducció salarial, la nacionalització de la banca i les empreses estratègiques o l’expropiació dels habitatges de les grans forquilles, i en la perspectiva d’acabar amb el règim, conquistar el dret d’autodeterminació, manar la Corona al museu d’història, imposar processos constituents i establir les bases per a conquistar veritables repúbliques de treballadors.
Des de la CRT tenim diferents iniciatives en aquest sentit, tant com les que vam fer per a les eleccions catalanes o ara les madrilenyes, com altres lligades a promoure agrupaments progressius sobre determinades reivindicacions o per a la intervenció en processos de lluita. Aquest continuarà sent un eix clau en el pròxim període, perquè és fonamental que en el següent ascens l’esquerra que lluitem per una perspectiva socialista i revolucionària arribem amb molta més força de la que teníem en el 15M, fa ara 10 anys.
Finalment Com es prepara la CRT per a afrontar aquests reptes?
Llúcia Nistal: Aquest va ser l’eix de la Conferència. La situació que definíem al principi a nivell internacional i la seva translació a l’Estat espanyol, ens fa ser optimistes respecte a que tornaran obrir-se situacions revolucionàries. Com ens ensenya la història del segle XX i com deia Trotsky, la victòria és una tasca estratègica, s’ha de preparar, i com a part d’aquesta preparació la qüestió més important és que puguem construir partits revolucionaris que puguin oferir una alternativa de direcció als enganys i fallides dels reformistes, que han conduït a desenes de processos a derrotes o desviaments.
La nostra política de posar en peus una esquerra que “trepitgi el tauler” va en aquesta direcció, en el d’obrir la discussió sobre com podem fer passos cap a aquí. Un objectiu que és part de les tasques fonamentals que es proposen tots els grups que componen el nostre corrent internacional, la Fracció Trotskista – Quarta Internacional (FT-CI), en diferents països del món i amb els qui impulsem en comú la xarxa internacional de diari L’Esquerra Diari. Com els nostres companys i companyes de França, de la CCR en el NPA, que estan proposant establir les bases per a un partit revolucionari secundant-se en tota una nova generació de lluitadores i lluitadors obrers. O els nostres companys i companyes del PTS de l’Argentina que aviat tindran un nou Congrés en el qual, entre altres qüestions, debatran sobre les vies per a l’emergència de la classe treballadora com a subjecte hegemònic i les tasques per a la construcció d’un fort partit revolucionari nacional i internacional.
Alhora, en la Conferència votem una sèrie de tasques immediates que són clau perquè la CRT s’enforteixi. Algunes ja les hem esmentat, com impulsar la trobada juvenil del 9 de maig, però també reforçar el nostre treball en la joventut precària, impulsant la xarxa de precaris que vam llançar el mes de juliol passat alhora que continuem sent part de processos d’organització en els centres de treball. A més de continuar creixent amb els nostres dos diaris: Izquierda Diario.es i EsquerraDiari en català, i aprofundir la lluita en el terreny de les idees, amb la nostra revista teòric-política Contrapunt, el nostre Campus Virtual i les xerrades que fem sobre diferents temes.
En resum, la Conferència de la CRT va resoldre diferents tasques que estan totes elles posades a la disposició de posar en peus una esquerra revolucionària i fer passos a construir un partit revolucionari. Una tasca estratègica i entusiasmant per als quals no ens conformem amb un present terrible i un futur encara més. Per això cridem a sumar-se a aquests reptes a totes aquelles companyes i companys que comparteixin aquesta perspectiva.
