Hibai Arbide Aza és periodista i forma part de la cooperativa Muzungu Produccions, una productora social i independent que treballa per a diferents mitjans internacionals. Ha estat corresponsal a Grècia per a TeleSur durant quatre anys, des d’on ha seguit en primera fila les successives crisis migratòries a la frontera oriental de la UE.

En l’actualitat treballa per a diversos mitjans com Redfish o Al Jazeera, entre altres. El seu compte en twitter, @Hibai_, compta amb gairebé 90 mil seguidors i és un dels perfils de referència de seguiment i denúncia a les polítiques migratòries i les violacions dels drets humans de part dels diferents estats de la UE.

Parlem amb ell sobre l’última crisi d’aquest tipus, deslligada fa un parell de setmanes en la davantera sud de la UE, l’enclavament colonial espanyol de Ceuta, i que segueix oberta com a part de la nova crisi diplomàtica entre el Marroc i l’Estat espanyol.

Aquestes setmanes tot l’arc polític i mediàtic ha posat el focus de la responsabilitat al viscut a Ceuta a la relaxació en el tancament de la seva frontera per part del Marroc. Tu, no obstant això, vas denunciar en un fil que el que se li demana que faci al Marroc és que violi la Declaració Universal dels Drets Humans. Podries explicar-nos-ho?

Crec que és un error exigir que el Marroc tanqui la frontera per als seus nacionals. D’una banda, és atorgar-li una eina per a pressionar i per a justificar els seus crims, la seva ocupació del Sàhara Occidental. La UE li dóna aquesta eina de pressió. D’altra banda, és profundament poc ètic, profundament injust, obligar al Marroc o a tercers països, com Turquia o qualsevol altre país confrontant, que tanqui tant als seus nacionals com als nacionals de tercers països en contra de la seva voluntat en el seu territori. L’article 13 de la Declaració dels Drets Humans diu que totes les persones tenen dret a sortir dels països, inclòs del propi. El que la UE està exigint al Marroc és que impedeixi per la força, per la força de les armes en el sentit estricte de l’expressió, la sortida del país de persones que tenen tot el dret a fer-lo.

També ha estat gairebé un consens que la majoria de què creuen ho fan poc menys que obligats per la dictadura marroquina. Però per què migren? Quina és la situació als països del Magreb i l’Àfrica subsahariana?

Rebutjo absolutament les visions que veuen als migrants com una espècie de peons manejats per instàncies que ells no controlen. Crec que despullar als migrants del seu ser subjecte, no solament és una apreciació molt simplista i errònia de la realitat, sinó profundament reaccionària. Crec que les persones que se’n van d’una realitat, ho fan sempre d’una manera conscient, com una aposta vital. Per tant no han de ser tractades com si fossin objectes que transporten els interessos d’un país o d’un altre, sinó que han de ser considerades persones que tenen apostes vitals, i tenen tot el dret a fer aquestes apostes. La llibertat de moviment crec que és fonamental per a imaginar un futur amb major llibertat i major justícia. Tant en les relacions internacionals, com en les relacions personals. Crec que les posicions que consideren que els migrants estarien millor al seu país són posicions reaccionàries, vinguin de la dreta o de l’esquerra, i són profundament antidemocràtiques i anti emancipatòries.

Col·lectius de migrants, com el Sindicat de Manters de BCN, denuncien recurrentment que si ells són aquí és culpa de l’espoli imperialista europeu del seu continent. Quina és la responsabilitat de l’Estat espanyol i la resta de països de la UE en aquesta situació que descrius?

Dir això que acabo de dir, no és incompatible amb què a vegades les persones van escapant de situacions. Però precisament aquestes situacions de les quals fugen, i de les quals tenen dret a escapolir-se, en la seva gran majoria si no han estat provocades directament per Europa, sí que han estat situacions de les quals Europa s’ha valgut històricament. La història del colonialisme o l’extracció de recursos d’Àfrica és evident, un espoli que no es dóna solament en un sentit històric, sinó encara avui. Al Sàhara Occidental, en totes les costes d’Àfrica Occidental, els vaixells europeus, xinesos, turcs... estan exhaurint els recursos naturals. Fa un mes i mig vaig estar al Senegal i vaig poder comprovar l’efecte dels vaixells de pesca industrial sobre la pesca tradicional. Per tant, no ens ha d’estranyar que les embarcacions de la pesca tradicional, davant la impossibilitat de treballar i guanyar un sou digne per a mantenir a les seves famílies, siguin utilitzats precisament per a emigrar.

A més, després de la pandèmia, les condicions de vida s’han deteriorat moltíssim en tots els països, també en els del sud global, i per tant és perfectament lògic que hi hagi encara més persones que vulguin emprendre un projecte migratori i buscar-se la vida allí on la riquesa es concentra. No és lògic, no és ètic, no és políticament defensable que Europa o el nord global continuï concentrant la immensa majoria de les riqueses del món, i al mateix temps la mà d’obra que ha creat aquesta riquesa hagi d’estar sotmesa al règim de fronteres.

Aquest no és un règim que pretén impedir la immigració, sinó exercir un poder sobre els cossos migrants, un poder de disciplina. Les fronteres no tenen per objectiu que la mà d’obra del sud no arribi al nord, sinó al contrari. Vol establir que la manera i les condicions en les quals arriba, són condicions sense drets laborals i amb la possibilitat sempre de la deportació per als treballadors sense papers, per a precisament poder explotar-los millor.

Per tant, la gent que defensa des de posicions suposadament d’esquerres encara més controls de frontera, o la militarització de les fronteres, hauria de respondre com pretén garantir els drets de les persones. L’única manera de garantir drets és precisament no segregar a la classe treballadora i no crear diferents condicions dins d’aquesta mateixa classe per a facilitar l’explotació. En el cas dels migrants, no sols és mentida que precaritzen la mà d’obra autòctona, com diuen les posicions d’esquerra reaccionàries i de dreta extrema, sinó al contrari. No hi ha hagut històricament cap moviment emancipador que hagi ampliat drets sense un horitzó d’ampliar el subjecte de tals drets.

La resposta del govern del PSOE i Unidas Podemos ha estat desplegar l’Exèrcit. El relat d’uns militars humanitaris que salvaran vides es repeteix en telenotícies, tertúlies i xarxes, però a què ha anat l’Exèrcit a Ceuta?

La militarització de les fronteres és una constant que va en augment a la UE i que a més s’acompanya d’un procés d’externalització d’aquestes. L’Estat espanyol no és una excepció, totes les fronteres de la UE estan militaritzades. El paper de l’Exèrcit a Ceuta i Melilla no és el d’una ONG, no és una operació humanitària. És part d’aquesta militarització i externalització de les fronteres. Per tant, els partits del govern han de tenir l’honestedat de reconèixer que és una operació en aquesta línia.

Cal recordar que a més en l’Estat espanyol el gran partit antiimmigració, el partit que històricament ha defensat i implementat la major part de la legislació repressiva per a la immigració ha estat el PSOE. El PSOE ha creat els CIE; els seus diferents governs han realitzat més deportacions que cap altre, en 2006 el govern de Zapatero va expulsar a 58 mil persones; el PSOE va ser pioner en els acords que subordinen l’ajuda humanitària al control migratori; avui és el PSOE el que defensa a escala de la UE que hi hagi un percentatge major dels fons destinats al desenvolupament subordinats al control migratori... Per tant el PSOE ha de ser considerat com un partit antiimmigració com ho són els partits d’extrema dreta.

En tot just 48 h s’ha realitzat una devolució en calenta massiva de més de 5000 persones. Per què aquesta pràctica és una flagrant violació de drets?

Les deportacions col·lectives són un crim de lesa humanitat establert en diferents tractats internacionals. No ho dic jo, ho diu la legislació internacional. Per tant les imatges que hem vist, les deportacions massives, són una mica més que una simple violació de la legislació d’estrangeria nacional. És un crim internacional i hauria de ser investigat com a tal.

En el teu fil sobre l’article 13 de la Declaració de Drets Humans deies que no és possible una gestió més "suau" de les fronteres, que aquest és el problema de l’esquerra que no s’atreveix a plantejar res més que diferències de matís en aquest tema amb l’extrema dreta. Què creus que hauria de defensar una esquerra "sense complexos" en aquest tema?

Respecte a les esquerres que defensen més controls migratoris, crec que hi ha un problema de fons i és que no assumeixen que significa la seva posició. El fenomen migratori no acaba perquè algú desitgi que s’acabi. És un fenomen que es dóna i l’única manera d’impedir les migracions és impedir-les a través de la violència. Per tant, com la gent continuarà migrant mentre existeixin les condicions per a això i existeixi la voluntat humana que decideix provar sort i viure en un altre país, les esquerres que defensen que hi hagi menys immigració han d’explicar, ser honestes, com volen aconseguir aquesta reducció. Només hi ha una manera: la militarització, la repressió, la violència estatal com es veu. Això és el que mai assumeixen les posicions d’esquerra que defensen això. Mai són prou honestes per a dir que ells defensen més deportacions, més centres d’internament, més militarització de les fronteres, més mort a les fronteres...

No existeix la possibilitat de gestionar els CIE, l’externalització de fronteres, les morts al Mediterrani... de manera més humana o més progressista. No hi ha un mètode pel qual les policies puguin impedir l’arribada de persones que volen arribar, si no és impedint-ho per la força. Per tant les esquerres que defensen menys immigració han de deixar de recórrer al pensament màgic, creure que perquè decideixin que estaria bé que hi hagués menys immigració això succeirà. Han d’explicar com ho faran, i l’única manera de fer-ho és la violència.

La justificació que es fa a aquestes posicions reaccionàries sempre és la mateixa: "no, jo el que defenso és que se solucionin les injustícies internacionals i la relació entre el nord i el sud perquè no hagin de venir". Jo crec que això continua sent reaccionari per dos motius. Primer perquè és un pensament molt reaccionari pensar que en un món ideal tothom hauria de viure on ha nascut, això és pur conservadorisme. Segon, perquè la política emancipatòria hauria de consistir en alguna cosa més a llançar proclames buides. Està molt bé que pensem què fer quan acabi el capitalisme, però l’acció política consisteix, com deia Lenin, a explicar el mentrestant, i per tant no pots dir que tu aspires a un món sense migracions, sense explicar com l’aconseguiràs aquest món en el qual la gent no emigri.