A finals de maig de 2020, en plena pandèmia, el Govern del PSOE i UP implantava l’Ingrés Mínim Vital (IMV). Gairebé dos anys després, els seus objectius, de per si mateix limitats, estan lluny de complir-se. L’últim balanç de l’Associació de Directores i Gerents de Serveis Socials, una institució amb extensió en tot el territori nacional i que compta amb Delegacions en les diferents Comunitats Autònomes, assegura que només un 12,1% de la població que viu sota el llindar de la pobresa es beneficia actualment d’aquesta mesura. En total són 1.064.609 persones, entre elles 456.000 menors.

La xifra encara està lluny de l’objectiu fixat pel Govern en posar en marxa la mesura al 2020: llavors l’Executiu de Pedro Sánchez va afirmar que la iniciativa anava a beneficiar a entre 2,3 i 2,5 milions de persones, aglutinades en 850.000 llars. De forma grandiloqüent, com sol ser l’excés de relat “progressista”, el Govern prometia “acabar amb un 80% de la pobresa severa” al país.

Però entre la realitat i la previsió hi ha una gran distància. El IMV assoleix actualment a 428.000 llars de les més 1,7 milions sol·licituds presentades. Això és només el 46% de les previsions del Govern. Segons l’Associació de Directores i Gerents de Serveis Socials, encara queden més d’1.200.000 persones per incorporar al IMV per a arribar a l’objectiu inicial, que insistim, era per altre conservador.

Per a l’Associació de Directores i Gerents de Serveis Socials el Govern ha actuat amb “imperícia” en la gestió d’aquesta ajuda, ni més ni menys que en un context de pandèmia, crisi social i pobresa creixent, a la qual ara se li suma la crisi energètica i l’augment de la inflació a nivells no vists en més de tres dècades.

Una mesura totalment insuficient

Quan la mesura va ser adoptada al maig de 2020, tota la dreta i l’extrema dreta a l’uníson, des del PP, fins a Ciutadans i Vox, van posar el crit al cel. Recordem al “bon patró” Marcos de Cinquens, llavors enrolat a Ciutadans, qualificant l’ajuda de “un sou Nescafé per a tota la vida”, mentre Abascal bramava que la decisió de l’Executiu era la seva “última victòria comunista”. Fins van arribar a retreure-li Nadia Calviño, una a la neoliberal de paladar negre, que tenia un “clàssic discurs bolivarià”.

Tampoc va faltar la CEOE mostrant el seu rebuig a la mesura. El seu president, el milionari Antonio Garamendi, va afirmar llavors que “no entenem que s’hagi aprovat una mesura estructural en ple estat d’alarma”. I ho deia en el mateix moment que el Govern acabava d’aprovar un paquet d’avals de fins a 100.000 milions d’euros amb el suport de les arques públiques per a les empreses i flexibilitzava la tramitació dels ERTEs.

Finalment, el PP i Ciutadans van donar suport a la mesura, al so de la pròpia Comissió Europea, que en un informe sobre l’economia espanyola havia recomanat adoptar una mesura com aquesta. Això no és estrany. Com que més enllà del enrenou mediàtic de la dreta i la gran patronal, la mesura sempre ha estat profundament limitada. Per això ja ha estat implementada en almenys 20 països d’Europa, entre els quals estan França, Itàlia, Alemanya, Països Baixos o el Regne Unit, gens sospitosos de considerar-se si més no “progressistes”.

Però, a més, el IMV a l’Estat Espanyol és pitjor que en altres casos, ja que es caracteritza per ser un dels quals permet més distància entre el Salari Mínim i els ingressos màxims a partir dels quals pot sol·licitar-se la prestació, emparant-se en el fet que existeixen pensions no contributives amb aquesta quantia, que serien el “mínim garantit” en cada llar de l’Estat.

Equiparar el IMV a les pensions no contributives, que són de per si mateix una misèria, no té l’objectiu de garantir la renda mínima imprescindible per a viure, sinó donar una almoina a milers de famílies en situació d’extrema pobresa, mentre s’alimenta el relat “progressista” del Govern.

Traves burocràtiques

En els últims tres mesos els tràmits per a rebre l’IMV s’han accelerat. Entre desembre de 2021 i finals de març de 2022, s’han aprovat les sol·licituds de 330.000 persones. Això és un nombre major de persones que el registrat en els nou mesos anteriors, entre març i desembre de 2021.

Després de reconèixer que sol·licitar l’IMV era un autèntic "laberint burocràtic", al desembre de 2021, el Govern va impulsar una reforma legal i el Congrés va aprovar definitivament la Llei de l’Ingrés Mínim Vital. Aquestes modificacions incorporades en la llei de l’Ingrés Mínim Vital, que van entrar en vigor al gener de 2022, han ajudat a accelerar els tràmits segons reconeixen diferents organitzacions socials. No obstant això, el ritme de la burocràcia estatal continua sent extraordinàriament lent.

“El IMV és un absolut i rotund fracàs, una aixecada de camisa”, denunciava a mitjan any passat Hontanares Arranz, una de les portaveus de RMI El teu Dret, plataforma ciutadana que entre altres activitats es dedica a assessorar els sol·licitants del IMV. Des de la implantació de la mesura, RMI El teu Dret i altres organitzacions socials venen reclamant canvis i millores en la gestió d’una ajuda que perd gran part de la seva eficàcia en un laberint burocràtic plegat de "traves".

Un programa per acabar amb la pobresa

La mesura del Govern està enfocada a pal·liar la situació dels sectors de la població que es troben en “pobresa severa” (que es calcula entre el 5,4% i el 6% de la població). És evident que per a aquests sectors populars percebre aquesta ajuda és veritablement “vital” per a sobreviure enmig de la crisi social a la qual els condemna el capitalisme. Però són milions els que, fins i tot percebent l’ajuda, continuaran sent pobres. I, com veiem, ni tan sols la totalitat de les llars vulnerables entren dins dels supòsits del Govern. I els que el fan, tampoc reben l’ajuda.

Abans de la crisi de la Covid, almenys a un quart de la població (12 milions de persones) es trobava en risc de pobresa o exclusió social. Segons la Fundació de les Caixes d’Estalvi (Funcas), durant la pandèmia, un milió de persones va caure en la pobresa extrema. A la fi de 2019, el 4,7% de la població, unes 2.190.000 persones, vivien en aquesta situació; un any després, conclòs 2020, la pobresa extrema va aconseguir al 7% de la població, en concret a 3.260.000 persones. Actualment en l’Estat espanyol el 26,4% de la població està en risc de veure’s en aquesta situació.

És per això que el IMV, que ni tan sols respon al programa inicial que plantejava Unides Podem abans de transformar-se en la crossa del Govern neoliberal progressista (un salari mínim vital de 600 euros), està lluny de ser una mesura que pugui atacar de ple la pobresa. És el que té el reformisme sense reformes.

La realitat és que les grans polítiques del Govern no són les seves mesures socials, poques i limitades, sinó la subvenció a les grans empreses lliurant-li els fons de la UE i finançant els ERTOs, la precarització de les condicions laborals mitjançant noves contrareformes com la de la ministra “comunista” Yolanda Díaz, i ara, el frenesí militarista generat per la guerra a Ucraïna i la política de rearmament imperialista a la destinaran cada vegada més fons.

Per això, la resolució integra i efectiva del drama social de la pobresa només pot resoldre’s, diria Marx, mitjançant la incursió despòtica sobre la propietat i els beneficis dels grans capitalistes. El que fa falta és implementar un programa d’emergència social que li passi la factura de la crisi als capitalistes. Un programa que hauria de partir d’algunes mesures elementals com un subsidi universal d’emergència per a totes les persones desocupades que el necessitin, la prohibició dels acomiadaments, la derogació de les reformes laborals i la reducció de la jornada laboral sense reduir el salari per a acabar amb l’atur. I qui hauria de pagar això? La resposta és igual de senzilla: els capitalistes, mitjançant la imposició d’impostos extraordinaris a les grans fortunes i la nacionalització dels grans bancs i empreses estratègiques, començant per les elèctriques que s’han folrat a costa de les penúries del poble.

No fa falta dir que un partit de l’IBEX35 com el PSOE mai aplicaria un programa d’aquest tipus. Però tampoc el farien els seus “metges de capçalera” en el Govern, UP. Un programa així només pot implementar-se amb la lluita. Les burocràcies sindicals de CCOO i UGT, que venen de pactar una nova contrareforma laboral amb la CEOE i el Govern, i callen davant el militarisme imperialista que s’estén en la societat donant noves empentes a l’extrema dreta, van contra direcció d’aquesta perspectiva. Cal imposar-los aquest programa mitjançant la lluita de classes.