Aquest dijous, Grant Thornton Espanya, la filial espanyola de la cinquena empresa a nivell mundial de serveis professionals d’auditoria, consultoria, assessorament fiscal, legal i financer, publicava diversos tuits sobre la participació de la ministra d’Igualtat d’Unides Podemos, Irene Montero, en el cim Forbes 2021, en la qual Montero ha estat l’encarregada de clausurar aquesta edició on s’ha analitzat el paper de la dona en el món empresarial.
La Ministra de Igualdad, @IreneMontero, es la encargada de clausurar esta edición del #ForbesW 2021 donde se ha analizado en profundidad el papel de la mujer en el mundo empresarial. pic.twitter.com/0uZUCrbXiR
— Grant Thornton España (@GrantThorntonSp) January 21, 2021
Les crítiques des dels sectors dels col·lectius de treballadores precàries, el feminisme socialista i antiracista no s’han fet esperar, tirant-li en cara a la ministra que vagi a clausurar actes empresarials mentre les condicions de vida de les dones precàries no han millorat en absolut sota el govern de la senyora Montero.
Lo que más necesitamos es un feminismo de clase y antirracista que se ponga al lado de quienes trabajan más por menos.
Con las riders, las manteras, las jornaleras, las limpiadoras, las cuidadoras y las cajeras.
*Inspirada por @josefinamar14 pic.twitter.com/zp6Mrnmda2
— Pastori Filigrana (@PastoriFiligran) January 21, 2021
Estamos seguras que la actuación de Kamala Harris en favor de las precarias de los EEUU va a ser la misma que la que está teniendo usted con las de su país. O sea, ninguna.
Mientras tanto,las que podéis desde los sillones,continuad rompiendo los techos de cristal por nosotras. https://t.co/BMDSqlIR3y— Jornaleras de Huelva en Lucha (@JornalerasL) January 20, 2021
Como trabajadora precaria de la educación el “mundo empresarial” de #ForbesW nos condena a estar rotas de tanta pobreza y explotación. @IreneMontero desde “nuestro mundo” construiremos otro feminismo opuesto al neoliberal, con las @JornalerasL @LasKellysBCN o @SindicatoSad https://t.co/tnepl2cNVD
— Cynthia Lub (@LubCynthia) January 21, 2021
No se me ocurre ejemplo de feminismo más meritocrático y liberal que #ForbesW donde la ministra @IreneMontero cierra hoy el acto. Ese no es el feminismo junto a las jornaleras, las limpiadoras y las precarias migrantes. Necesitamos más #FeminismoDeClase y no falsa progresía https://t.co/Sch5vQPK0L
— Josefina L. Martinez (@josefinamar14) January 21, 2021
Resulta com menys ingenu, per no dir hipòcrita, que la ministra vagi a una cimera empresarial a parlar de la crisi de les cures, tenint en compte que aquesta crisi no succeeix només en la llar, sinó en l’àmbit laboral de milions de dones, que són els qui exerceixen els treballs essencials, com la cura de persones dependents, nenes i persones majors, en xifres que aconsegueixen el 85% de les plantilles.
Alguns col·lectius de treballadores com les del SAD (Servei d’Atenció Domiciliària) ja feien aquesta crítica, llançant aquesta pregunta: De què serveix un Ministeri d’igualtat, si la nostra precarietat és cega als seus ulls?
Aquestes treballadores continuen sent explotades per empreses multimilionàries —els amos de les quals, com Florentino Pérez, probablement han coincidit en Forbes amb la ministra—, sota l’autodenominat govern “més progressista de la història”, mentre que les condicions laborals, i per tant la violència i la dependència econòmica, d’aquestes dones ha empitjorat avui sota el seu ministeri.
Encara que durant la pandèmia aquestes contradiccions s’han aguditzat, l’absència de polítiques públiques del seu govern sobre aquest tema, és més que notòria. Hem vist mesures per a salvar a les empreses, com ERTOS i línies ICO, però per als i les treballadores sol gestos propagandístics, com el IMV (Ingrés Vital Mínim) al qual és pràcticament impossible accedir.
La ministra plora i vol que aquest sigui el ministeri de totes les dones, però la precarietat ni tan sols està en la seva agenda, i existeix tota una nova generació que s’adona.
Per això, la foto de la ministra a Forbes, és molt més que simbòlica. És una declaració política que representa a qui es dirigeix, qui és el subjecte polític per a ella? en aquests dies que plantejar-se això aquesta tan de moda. Per a Montero, és més important donar bona imatge de cara a les empreses, que enfrontar-se a elles per a defensar els interessos de les treballadores.
Però, és que podia ser d’una altra manera? Per molt bona voluntat que tingués en arribar al càrrec, hem de preguntar-nos quin recorregut i potencialitat política de transformació, pot venir d’un estat de la classe dominant?
A Esquerra Diari llançàvem aquesta reflexió a l’inici de marxa del govern, quan el nomenament de referents del moviment feminista, lesbianes i racializadas, va despertar les il·lusions d’alguns sectors del feminisme, l’antiracisme i l’esquerra.
Algunes de les preguntes que llancem avui vista l’experiència són, ficar en l’agenda política i aconseguir les demandes de les explotades i les oprimides succeirà per gràcia d’un govern social liberal que es dirigeix a les empreses abans que a les precàries?
Triar bàndol, com si no existís una tercera posició d’independència de classe respecte a qualsevol govern de la classe dominant, “o amb Vox o amb el govern progre del PSOE”, com si no es pogués estar en contra dels dos ajudarà a construir un feminisme de classe i antiracista, fort, conscient i alternatiu al feminisme institucional el potencial transformador del qual ja coneixem?
Una gran referent del feminisme socialista a la qual hem retut homenatge aquests dies en el centenari del seu assassinat precisament a les mans de la socialdemocràcia, l’enorme Rosa Luxemburg, planteja:
«La naturalesa d’un govern burgès no ve determinada pel caràcter personal dels seus membres, sinó per la seva funció orgànica en la societat burgesa. El govern de l’Estat modern és essencialment una organització de dominació de classe, la funció regular de la qual és una de les condicions d’existència per a l’Estat de classe. Amb l’entrada d’un socialista en el govern, la dominació de classe continua existint, el govern burgès no es transforma en un govern socialista, però en canvi un socialista es transforma en un ministre burgès.»
Avui ens sembla fonamental plantejar-nos aquestes preguntes per a construir un feminisme de classe que es plantegi de veritat triomfar, i seguint l’exemple de nostres referents els retem homenatge no sols de manera simbòlica, sinó molt més, reprès les seves aportacions i la tradició marxista i feminista del feminisme revolucionari.
