La quarantena sí que entén de classes socials
Aquests dies podem veure de manera evident els enormes diferències socials. Cínicament futbolistes i famosos mostren la seva quarantena a les xarxes socials: urbanitzacions privades on sortir a fer una passejada, enormes jardins i fins i tot un llac!, com vam poder veure fa uns dies al perfil d’Instagram de Mauro Icardi, davanter del Paris Saint-Germain, a qui van acusar de sortir a fer una passejada enmig del confinament, a la qual cosa ell sorprenentment va respondre que aquest era el llac de casa seva. Una situació que contrasta amb la realitat de milions de joves que hem de compartir pisos on no hi ha espais comuns, amb plagues d’insectes, amb patis foscos i fins i tot habitacions sense finestra.
La preocupant situació dels joves que vivim de lloguer en ciutats com Madrid no es planteja com una problemàtica nova, encara que convisquem en pisos de lloguer als quals dediquem una mitjana d’un terç del nostre salari mensual. En molts casos, llogant habitacions sense finestra, obligats a viure als afores de la ciutat i sense ser del tot benvinguts per part dels veïns propietaris, que en moltes ocasions ens tracten com a una amenaça.
La crisi del COVID-19 ha deixat a gran part de la joventut desprotegida, sense treball o amb sous reduïts per fer front al cost abusiu del lloguer, ja que les seves fonts d’ingressos provenen en gran manera de contractes temporals i precaris que compatibilitzen amb els seus estudis. Molts de nosaltres, ara sense treball o sota un ERTE, no sabem si podrem pagar el lloguer en els pròxims mesos.
Estem sent obligats a passar per una solitud que està produint greus seqüeles emocionals i psicològiques a causa d’haver de subsistir en pisos sota condicions indignes, sense espais per compartir a l’habitatge i, en molts casos, vivint sota la llum artificial d’una bombeta durant tot el dia.
Aquesta crisi sanitària ens ha posat davant del mirall, ens ha obligat a mirar a la cara als grans problemes que tenim al nostre sistema i, per tant, ens ha fet reflexionar sobre com haurien de ser abordats en un futur: estem disposats a pagar preus abusius per una habitació inhabitable i sense finestres? Continuarem esquivant els problemes que representen el fet que la major part de la joventut a Espanya visqui i treballi de manera precària? Tenim tots els mateixos mitjans a l’hora de tele-treballar o tele-estudiar, i com influeix això en el rendiment acadèmic i els seus posteriors resultats?
Hem de fer-nos eco d’aquesta problemàtica i lluitar per la protecció als sectors més desfavorits de la societat. Col·lectius que durant aquesta quarantena han vist augmentar la seva escletxa social, sabent que quan tot acabi seran els primers en carregar a la seva esquena les conseqüències d’aquesta crisi. És una oportunitat d’or per a replantejar-nos les solucions als greus problemes que tenen el nostre sistema econòmic i el fals estat de benestar social, perquè en realitat la pandèmia dels barris pobres i populars de molts llocs es diu desigualtat.
