L’aprovació de la Llei d’Eutanàsia o el dret a una mort digna suposa un avanç en les llibertats democràtiques. No obstant això, el text aprovat en el Congrés ha reconegut que els professionals sanitaris directament implicats en aquesta prestació “podran exercir el seu dret a l’objecció de consciència”, una objecció que “haurà de manifestar-se anticipadament i per escrit”. Com estava previst, no s’ha fet esperar la crida pública de tots els bisbes a l’objecció de consciència contemplada en la normativa.
Així s’ha fet saber a través d’una declaració de la Conferència Episcopal. El secretari general d’aquesta, Luis Argüello, en representació de tots els bisbes, ha qualificat l’aprovació de la llei com una "mala notícia" que legalitza “una forma d’homicidi”. “Els bisbes de la Subcomissió Episcopal per a la Família i la Defensa de la Vida realitzen una atenta mirada a la societat actual amb l’avanç de la cultura de la mort, per la proposició de Llei orgànica de regulació de l’eutanàsia”.
Contràriament a les afirmacions dels bisbes, el dret a una mort digna no elimina el recurs d’evitar el sofriment mitjançant cures pal·liatives. La llei estableix que podrà sol·licitar el seu dret a la “mort assistida” en la sanitat pública qualsevol persona major d’edat amb residència a Espanya “en plena capacitat d’obrar i decidir”, i que ho faci de manera “autònoma, conscient i informada”, quan es pateixi un “sofriment físic o psíquic que consideri intolerable” per patir una malaltia greu i incurable amb un pronòstic de vida limitat o “un patiment greu, crònic i imposibilitante” sense possibilitat de curació o millora apreciable.
L’Església ha declarat que “es transmet la idea que l’eutanàsia és una qüestió únicament religiosa” i ha criticat obertament la idea que “en una societat pluralista l’Església —o qualsevol confessió religiosa— no pot, ni deu, imposar les seves opinions". La Conferència Episcopal ha declarat en un document elaborat per a la “Jornada per la Vida” que “ens equivocaríem si caiguéssim en el derrotisme en pensar que això no té solució o que no hi ha marxa enrere. També seria equivocat viure de braços plegats en un constant esperit de queixa".
Javier Velasco, president de l’associació Dret a Morir Dignament (DMD) afirma que l’Església “vol imposar creences en la llei, prohibint als ciutadans que facin ús de les llibertats que no vagin d’acord amb les seves creences". Velasco ha assenyalat que els bisbes ja "s’han aliat amb uns certs sectors de col·legis professionals metges, entre altres el de Madrid, que estan mobilitzant al personal sanitari perquè objecti". El portaveu d’Europa Laica, Juanjo Picó, ha declarat que la nova llei "afecta a la moral catòlica", no obstant això, no creu que els bisbes necessitin “sortir al carrer”. "En tot cas, té les seves organitzacions ultracatólics perquè ho facin”.
No obstant això, és un fet objectiu que l’Església basa gran part del seu poder econòmic i polític en els pactes amb l’Estat i el seu finançament amb diners públics, a més de la influència que té en l’educació. Alguna cosa que no ha canviat en absolut amb la presència del Govern “progressista”. Malgrat les aparents discrepàncies entre la Conferència Episcopal i la Moncloa, el que PSOE i UP hagin mantingut el dret a l’objecció de consciència en la Llei d’eutanàsia aprovada és una prova d’això. L’aprovació i els debats sobre l’eutanàsia han anat acompanyats de diverses campanyes llançades per l’Església contra la tramitació d’aquesta nova norma. D’aquesta manera era més que previsible que, de contemplar-se l’objecció de consciència, l’Església recorreria a ella per a impedir l’aplicació real d’aquest dret a una mort digna.
Un regal de l’Executiu a l’Església que no és estrany si tenim en compte els profunds vincles de l’Església amb el conjunt de les institucions de l’Estat espanyol. Un d’ells és el del seu finançament amb diners públics: immatriculacions, sous a sacerdots, entrades a monuments, subvencions, exempció d’impostos, el mercadeig de la caritat… que el Govern de coalició no ha fet més que mantenir. Només respecte a l’IBI −imposat que no paga−, l’Església s’estalvia 700 milions d’euros a l’any. Però aquesta és només una estimació perquè la Conferència Episcopal Espanyola afirma desconèixer quants béns exempts d’impostos posseeix la institució, i per descomptat l’estat no fa res perquè això es pugui conèixer. Càritas −només una de les entitats socials de l’Església− va obtenir per la via de les administracions públiques 88,4 milions d’euros en 2016.
En el pla educatiu, malgrat les sobreactuades diferències que manté l’Església amb la nova reforma impulsada pel PSOE i UP, la LOMLOE manté els principals privilegis de l’educació concertada, majoritàriament catòlica. A través dels diferents acords entre el Vaticà i l’Estat es tracta de mantenir els feus de l’església en l’àmbit educatiu: 2.500 centres al llarg de tot l’Estat mantinguts mitjançant els impostos dels i les treballadors. En total l’Estat dedica cada any 4.866 milions d’euros a l’educació concertada catòlica. A més, els diners destinats a l’educació concertada va en augment (un 50,4% des de 2004) i amb això la influència de l’Església a les aules. La inversió a l’escola pública ha descendit, mentrestant, en 6.400 milions en comparació amb els temps previs a la crisi.
És bastant cínic que els bisbes hagin tret a relluir el tema de la “cultura de la mort” quan ells mateixos han estat els seus principals defensors al llarg de la història. Basti amb assenyalar el seu paper protagonista en la Guerra Civil i en els quaranta anys de dictadura, on van ser un dels pilars del règim franquista. Un tema molt actual si tenim en compte que els investigadors i els familiars dels desapareguts encara tenen obstacles insalvables per a accedir als arxius històrics de l’Església en els quals hi ha una enorme quantitat de documentació sobre la Guerra Civil i el franquisme que ajudaria a trobar a milers d’assassinats.
És hora de lluitar per separar d’una vegada per sempre aquesta reaccionària i obsoleta institució que és l’Església de l’organització de l’Estat. Els ritus de l’església catòlica no poden continuar sent pagats amb els diners públics, sinó pels propis creients. L’educació ha de ser, així mateix, universalment pública, gratuïta, i fora de tota influència d’atavismes religiosos.
