A molts mitjans de comunicació, poques setmanes després del succés, es va poder veure de forma clara com qualsevol indici que apuntés a homofòbia era automàticament rebatut per opinadors, informadors, “experts” i tertulians. Sense ànim de ser exhaustiu en l’anàlisi, posaré alguns exemples del que dic. L’article “El mal se va de copas” del periodista Manu Marlasca del 12 de juliol de 2021, publicat a la web de La Sexta, s’engloba dins d’aquest relat i diu sobre els agressors que són “persones completament normals capaces de matar a garrotades un noi després d’una discussió trivial”, indica. Marlasca menysprea el mòbil homofòbic: “L’opinió pública i la publicada s’ha enredat aquests dies en discussions sobre gossos llebrers i podencs, és a dir, sobre el caràcter homofòbic o no homofòbic del crim. A això hi ha contribuït un parell de testimonis a la cerca dels seus cinc minuts de fama i els polítics de gallet tuitaire ràpid. (…) Potser això sigui encara més terrible, que els assassins ni tan sols tinguessin un motiu per odiar fins a matar”.
Altres mitjans, com ara el 20 Minutos, van fer abordatges bastant qüestionables amb titulars com “Los presuntos implicados en la paliza de Samuel declaran que desconocían su orientación sexual”, del 16 d’agost de 2021. Es va donar veu sense contrast a polítics clarament LGBTIfòbics com Santiago Abascal, de Vox, qui intentava invisibilitzar l’homofòbia dels fets amb declaracions com aquesta: “Els assassins de Samuel Luiz són una okupa, un militant d’extrema esquerra i un immigrant”, reproduïdes per Europa Press i molts més mitjans, el 10 de setembre de 2021. El mateix ha passat amb la “popular” presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, posant en qüestió l’homofòbia del cas: “Veig malament acusar sense motius, sense proves (…) com ha passat amb el noi de Galícia”, va declarar el 8 de juliol de 2021 a mitjans com el Huffington Post.
Las Provincias titulava el 3 d’agost de 2021: “Sin pruebas de una agresión homófoba en el asesinato de Samuel Luiz”, peça en la qual només hi ha com a font la policia, sense incloure ni una sola font del moviment LGTBI o consulta a l’Observatori valencià contra la LGBTI-fòbia, tot i que, paradoxalment, al mateix article indica que l’agressió va començar amb la frase “O deixes de gravar o et mato, maricon”. Però l’article més impactant és el que el 15 de juliol de 2021 va publicar l’Heraldo d’Aragón: “El asesinato de Samuel y las etiquetas”, que intenta explicar per què la majoria de la societat havia pensat que hi havia homofòbia des d’una perspectiva que considera que no hi ha proves. Una peça informativa que no compta ni amb l’opinió del moviment ni dels observatoris contra la LGBTIfòbia.
També hi ha exemples de bones pràctiques: El País va donar veu a opinadors que visibilitzaven que el cas de Samuel era homofòbia com ara “Por Maricón”, de la periodista Luz Sánchez-Mellado, o “No sólo es irracionalidad, es homofobia”, de la sociòloga Cristina Monge, tots dos articles del 8 de juliol de 2021. Programes especialitzats com ara Wisteria Lane de Radio Nacional de España, que el 12 de juliol de 2021 va emetre el programa titulat: “Por qué es homófobo el asesinato de Samuel Luiz?” en el qual van reflexionar sobre aquest assassinat i l’agreujant d’homofòbia amb Ana García Fernández, presidenta de l’organització LGBTI d’ALAS Corunya. O com ara Shangay, que el 17 d’agost de 2021 abordava el tema amb una testimoni dels fets, Lidia, que assenyalava que “deien constantment que l’havien pegat per ser maricon” i que titllaven al noi assassinat de “puto maricon”.
Les males pràctiques
Hi ha hagut molta confusió informativa sobre què es pot considerar LGBTI-fòbia i què no: no ha de ser el motiu principal ni inicial per a estar-hi present. Pot ser un motiu més i pot ser sobrevingut. No cal que l’agressor conegui a la persona o sàpiga amb certesa que l’agredit és LGBTI. Pot ser, sense més, una pressuposició de l’agressor basada en estereotips que porten a agredir per LGBTIfòbia a algú que pot no ser persona LGBTI.
Un dels elements claus preocupants és com es va invisibilitzar com a font el moviment LGBTI o els observatoris especialitzats en la lluita contra la LGBTI-fòbia. Es parla de les persones LGBTI, sense les persones LGBTI, quan “Els mitjans tenen la responsabilitat de contrastar les informacions abans de publicar-les, encara que aquestes provinguin de fonts oficials”, diu el punt 4 de l’article “Els mitjans poden ser còmplices de la discriminació o combatre-la” de Maria Manyosa i publicat a Mèdia.cat. Un decàleg en el qual es recomana no deixar la construcció del relat informatiu només als jutges o policies, perquè encara arrosseguen inèrcies LGBTI-fòbiques, però també perquè poden haver-hi visions oposades, alternatives o complementàries.
A això s’hi afegeix una reproducció sense contrast de discursos d’odi contra el col·lectiu provinents de l’extrema dreta, així com de discursos que es mostren hostils a tenir en compte la variable d’homofòbia en cas d’agressió o violència. En aquest darrer cas, això ocorre normalment per homonacionalisme, que és aquella idea que som el país més tolerant i obert del món en aquest àmbit i, per tant, de produir-se violència LGBTI-fòbica o és culpa de persones migrades o de persones antisocials, sense assumir la vessant estructural de l’opressió social que pateix el col·lectiu. Tot plegat, preocupant.
NOTA: Article publicat originalment a la revista Lambda.
